dimarts, 15 de desembre de 2009

A cal metge

Durant els comentaris del text penjat de Fer fotos hom va esmentar una professió que em va remetre a una estructura catalana que està pràcticament extingida: vaig a cal metge. Actualment, la gent diu vaig al metge, vinc de l’oculista, tornaré al cardiòleg, en lloc d’emprar la preposició cal o la construcció a la consulta de: a cal metge, a cal cardiòleg, a la consulta de l’oculista. Aquesta estructura tradicional valenciana en estat terminal és l’obligatòria en francés (chez le bucher), en anglés (fet amb el genitiu saxó aquell tan famós, go to baker’s) en italià (dal dottore). Dit açò, ara el que resta fer com a parlants és ajudar que reviscole o extingir-la completament i ací no ha passat res.

En el cas que hom decidira fer-la fora definitivament, per a sempre, caldria tenir present el fenomen sintàctic següent: donada l’oració aquesta, vés a cal metge, ací tindríem que a cal metge és un CC de lloc, format pel SP (a cal) i el SN (metge). Si com hem apuntat adés, que hem eradicat aquesta forma amb cal de la nostra llengua (per obsoleta, per estranya, perquè fa nosa) i simplement diem, vés al metge, tenim roda i volta un altre SP; ara bé el meu dubte lingüístic, la meua preocupació sintàctica és: al metge continua sent un CC de lloc, oi, malgrat que siga una persona i les persones no són llocs?

Nota: hom pressuposa que professors, correctors, traductors, diletants de la llengua, etc. saben que existeix la forma a cal metge, i que és la que cal fer servir. Evidentment.

Nota: No cal dir tampoc que hom pot fer servir al farmacèutic o al metge i no tindríem cap problema en el cas següent: a qui has donat el medicament? Al metge o al farmacèutic? Òbivament, perquè no implica anar a cap lloc, sinó els OI de tota la vida.

diumenge, 29 de novembre de 2009

Desconéixer

Per a fer la negació en català tenim uns quants prefixos (a, des, in) i també la paraula no. El parlant disposa el prefix en la paraula i només sobreviu la proposta amb més èxit per la raó que siga: per exemple, asimètric i no desimètric o insimètric. D'altres casos, hom pot afegir dos o tres prefixos, tot tenint present el matís semàntic que pot contenir: per exemple, no és igual en dret al·legal que il·legal; en aquest cas la supervivència és per raons de precisió lingüística. Pel que fa a la paraula no, en el primer cas podríem dir perfectament no és simètric, mentre que en el segon no podríem dir que no és legal tan alegrement, perquè no seria precís del tot.

He fet aquesta introducció per a parlar del terme desconéixer. Temps arrere ja vaig comentar l'estat de confusió que hi ha entre saber i conéixer. En aquest estadi la tendència amb més força sembla que és la de substituir la paraula saber en el sentit de Conèixer completament, tenir coneixença que (una cosa) és, s’ha esdevingut, per la informació que en tenim, influenciat més que res per les males traduccions del l'angles know, que no fa aquesta distinció que sí que fa el català: Do you know the answer? Do you know him? (Saps la resposta? El coneixes?)

Què té que vore la negació amb prefixos i el verb conéixer? Doncs bé, ara és habitual (la tendència) dir que tal polític desconeixia tals fets, o que tal lladre desconeixia els càrrecs que hom li imputava. El català popular seguiria una altra tendència, simplement hi diria no sabia els fets, no sabia els càrrecs. En qüestions de tendències, la primera és més forta perquè va afavorida pels parlants amb un grau alt de cultura i amplificat pels mitjans de comunicació. Al remat, serà la que acabarà imposant-se a l'hora de tenir en el nostre lèxic en una paraula només no saber una cosa (ja que desaber no ha triomfat com a tendència). Pel que fa l'IEC, inclou la definició lògica de no conéixer algú: idò com t'has engreixat, t'havia desconegut! Però en una altra definició, la primera, hi diu, No conéixer. Ell desconeix completament la qüestió; aquesta definició contradiu la de conéixer, perquè hi diu més o menys complet, i en la de desconéixer hi diu completament en l'exemple. Per cert, el DCVB la definició primera i l'exemple que hi posa No conéixer, ignorar, cast. desconocer. És que desconexen es fets y ses empreses del gran Ramon Llull, Ignor 55. és un exemple modern (final del segle XIX); si mirem les altres accepcions, ja són les medievals i tenen els altres significats.

Per a acabar, ¿podríem dir que aquest ús de desconéixer (no saber) és d'àmbit d'abast mundial? En anglés, hom té els verbs not to know, ignore i be ignorant of (ja parlarem d'aquest verb un altre dia); en francés, ignorer; en castellà, desconocer; en portugués, desconhecer; en italià, sconoscere.

Així doncs, des d'un punt de vista professional, ¿mantenim el significat de no saber de la paraula desconéixer, o el dediquem exclusivament al fet de no conéixer?(aquesta darrera acció molt més feixuga de corregir, més pesada de parar-hi esment quan parlem, etc.).

diumenge, 15 de novembre de 2009

En català tenim les contraccions següents: al, del, pel, cal. Hom podria intuir que l’article masculí singular no pinta gaire fava quan actua amb la preposició. Seria com si el parlant, doncs, en aquest cas del masculí, considerara (mil•lèsimes de segon cerebrals) que no afecta a la comunicació el fet de perdre el cos de l’article en fondre’l amb la preposició.

Ves per on en català tenim dos tipus d’articles, el no personal (el, la, els, les) i el personal (en, na). Sintàcticament, són això articles, i tant l’u com l’altre tenen la importància que tenen per aquest fet: trobe que cap està per damunt de l’altre, ni té més privilegis que l’altre. Ara fixem-nos en els casos següens:

Dóna això a en Joan.
Això és d’en Miquel.
Va ser resolt per en Robert.

Malgrat que són articles, en aquest cas la norma obliga a no fer la contracció (evidentment per escrit, ja que el parlant ben bé que hi diu:

Dóna això an Joan.
Això és den Miquel.
Va ser resolt pen Robert.)

El meu dubte és: ¿tan dolent seria ser sistemàtic en aquest fet de la contracció dels articles, i deixar que en l’escrit també els articles personals es contragueren també amb les preposicions?

Hi apunte dos casos per acabar la reflexió:

Hem anat a can Josep perquè ens duguera al bancal que s’ha comprat a son Sant Joan.

divendres, 30 d’octubre de 2009

Res de res

És molt habitual sentir i usar l'expressió aquesta quan hom vol indicar impossibilitat, gusts, etc. T'ha agradat l'obra? Res de res. No s'ha pogut fer res de res per a recuperar el cos. No has comprat res? Res de res. Aquesta expressió es pot trobar en castellà, en italià i en francés calcades de les formes nada de nada, niente di niente, i rien de rien.

Ara bé, ¿és correcta aquesta forma res de res? Fixem-nos-hi. Si passem l'oració al positiu (molt; tot el possible; poc) ens adonarem que el que hi han són quantificadors; per tant, el que sintàcticament hi ha en negatiu és una quantitat. D'una altra banda, en res de res, el primer res indica una quantitat d'un nom, i el segon res és, doncs, un nom; si la passarem al positiu podríem dir-hi: poc de menjar, molt de fetge.

Atés u i l'altre, la construcció no és correcta en la nostra llengua. Hom hauria de dir-hi gens de res: d'on el segon res no és pas una negació, sinó un nom (com en el cas de la interrogativa, Vols res? on res equival a alguna cosa), i el primer res fa referència a una quantitat en negatiu, dita gens en català, i no res: ¿Tens ganes de ballar? No, no en tinc gens.

dijous, 15 d’octubre de 2009

Jugar un paper

En català hom diu que en teatre hom representa un paper o l’interpreta. Així, Joel Joan ha interpretat el paper de dolent de manera espectacular; o parlant d’un sainet, els actors, que no eren professionals, han representat els papers molt bé. Més encara, amb el verb fer i de manera col•loquial, els xiquets faran el paper de pastorets en el Betlem. En anglés, hom diu play, que traduït al català és jugar: to play a rol in that drama. En francés hom diu jouer un rôle. En el DIEC2, l’accepció jugar no fa referència a interpretar, mentre que en el DCVB, si bé en el mot jugar no diu res d’interpretar, si mirem rol, hi ha l’accepció 3a "Paper que juga un actor en una obra dramàtica": fet i fet referit al teatre.

Així doncs, l’expressió jugar un paper (que té tots els numerets de ser una traducció de l’anglés o del francés), de moment no està acceptada en el DIEC2, ni tampoc apareix en el DCVB. A més a més, el DIEC2 no sanciona tampoc jugar amb el sentit de representar, com no ho fa el DCVB (bé, si de cas, de manera un poc tèrbola en les accepcions 4 i 5, i de forma indirecta en el terme rol). El meu dubte és, ¿l’acceptem ja al DIEC2 o els professionals de la llengua la foragitem ja?

dimecres, 30 de setembre de 2009

Que

Fent exercicis per a treballar les oracions subordinades he trobat un parell de casos que voldria comentar. Al llibre de 3r de Bromera, Llengua i Literatura, hi ha un exercici que proposa l’oració següent: Arreplegarem medicaments per a aquells que estan malalts. Al llibre hom diu que per a aquells que estan malalts és una subordinada substantiva d’OI. Tanmateix, jo em demane, ¿realment aquesta subordinada no és adjectiva? Pense que la part subordinada és que estan malalts i no per a aquells que estan malalts. Trobe que que estan malalts modifica la paraula aquells, que si bé és un adjectiu demostratiu, ací fa les funcions de pronom, perquè ha desaparegut el nom corresponent (per exemple, animals. A més a més, que estiga en masculí implicaria el masculí general -d’això ja en parlarem un altre dia- però ben bé podria ser aquelles persones que estan malaltes): vet ací, Arreplegarem medicaments per a aquells animals que estan malalts. Per tant, atés açò, seria convenient incloure aquesta oració dins l’apartat de les subordinades substantives?

De retruc, en el mateix exercici hom posa aquest altre exemple: El meu iaio parlava del que havia vist en la guerra, i torna a indicar que és una oració subordinada substantiva de CRV. En aquest cas torne a demanar-me: ¿és substantiva o és adjectiva una altra volta? En aquesta situació tenim del (contracció de i el), en què aquest el actuaria com un pronom (el que en castellà hom diria "de lo que había visto en la guerra"). Vist aquest altre cas, torne a pensar que la subordinada concreta és que havia vist en la guerra i que seria un modificador del pronom el (que hom podria reprendre de la manera següent: El meu iaio parlava del drama que havia vist en la guerra. Bé dis-li drama, dis-li coses lletges). Així doncs, seria convenient identificar del que havia vist en la guerra com a substantiva o com a adjectiva?

dimecres, 16 de setembre de 2009

Escoltar

Sobre els verbs sentir i escoltar s’han dit moltes coses, relacionades totes amb el problema que hi ha actualment de confusió a l’hora de fer-los servir en el discurs. Casos famosos són, per exemple, el de la conversa telefònica en què la línia no funciona gaire bé i algú hi diu: no t’escolte bé. M’he adonat que aquest problema és present també en els professionals de llengua mateix. En el meu cas, em costa acostumar-me a dir escoltar música quan vull referir-me quan la sent atentament (per exemple, a classe dic ara sentirem tal cançó, en lloc de dir, ara escoltarem tal cançó, perquè vull que s'hi fixen). Doncs bé, parant esment a la tendència aquesta de confusió de conceptes i com en els parlants ja no és estrany sentir (escoltar) expressions com: s’escolta bé el so? No t’escolte, hi han interferències; vaig escoltar dos trets i em vaig despertar, etc. i que tot d’una els mitjans de comunicació amplifiquen per mil en els telenotícies, pel•lícules, premsa, i d’altres.

Atés açò, em fa la sensació que en passar uns anys (3, 50, 100 o 200) la tendència aquesta de substitució esdevindrà ferma i apareixerà un paradigma nou de percepció auditiva: sentir quedarà eliminat pel verb escoltar, que n’agafarà el significat (i sentir es quedarà en el significat de l’olor, del toc, o del sentiment) i el verb que ocuparà el lloc d’escoltar (parar-hi atenció) serà atendre, que hom fa servir molt en l’ensenyament, quan volem que els alumnes paren atenció (fet i fet, que escolten: ateneu al que diré). Així doncs, quan passaran els anys, la gent escoltarà ploure i atendrà les cançons (amb la pèrdua de la preposició a, cosa que el convertirà en transitiu). Temps al temps.

Per cert, per als verbs veure i mirar també pot passar açò que he comentat, i el verb de la discòrdia és fixar-se: Mira el quadre es convertirà en fixa’t en el quadre. Com ja he dit serà cosa de temps (3, 50, 100 o 200 anys).

Per cert, bis. S’ha fixat algú que en castellà ja ha creat hom la tendència a confondre decir i hablar: Hablamos las cosas por telèfono o Los alemanes no me hablaron nada de mi situación en el campo de concentración.

dimecres, 1 de juliol de 2009

Haver-hi (addenda)

Malgrat que aquest blog està de vacances, no vol dir que no ens hi fixem.

http://multimedia.avui.cat/pdf/07/0927/070927sup_a006.pdf

dilluns, 29 de juny de 2009

Llengua popular contra comuna

Hom em podria titllar de blaver, però m'adone que el català comú (l'estàndard) s'allunya cada volta més del català del carrer (més concretament, del català parlat per la gent adulta i sense estudis mitjans o superiors), i pense que per raó de les males traduccions dels mitjans de comunicació (periodística, publicitària, etc.). M'emprenya molt que uns quants defensors de la llengua s'òmpliguen la boca dient que el nostre català perd qualitat (especialment per paraules del castellà), però al remat acaben triant unes altres opcions lingüístiques que no tenen res que veure amb el català de tota la vida (i que glossen amb nostàlgia). De retruc, també em sent frustrat quan les generacions universitàries del periodisme (i també de filologia catalana, en què m'incloc) no paren esment ni tenen gust per mirar-se (investigar) la llengua que fan servir, com un tot s'hi val. De ja fa uns estius que m'agrada anar als cursos d'estiu que fa Conselleria, concretament als que fa l'Abelard Saragossà, perquè cada volta que hi he anat m'ha sorprés amb aquesta mena d'interferències que ell troba en els catalans culte i literari, i que jo crec que vénen afavorides pels mitjans de comunicació dits adés. Ell tira per no separar el català popular del general (estàndard), i a partir dels estudis que elabora, i de les reflexions que m'hi faig, m'he adonat fins a quin punt tan important hom està canviant la llengua, en perjuí d'un català popular i en glòria d'un català més estàndard i de retruc més culte. Així com diu l'Abelard, jo tampoc vull que la llengua popular siga rebutjada per a construir un català general. Jo vull que hom deixe ja d'enlluernar-se per coses noves i innecessàries producte de males traduccions, i que d'un altra banda ets queixe que el català va perdent qualitat. Hom tendeix a identificar català popular com a col·loquial, un col·loquial amb totes les incorreccions (hom li diu castellanismes), però per a mi, i com ja he apuntat en altres texts, cal dignificar també el col·loquial, perquè també ho és dir aleshores (i no pues), haver de (i no tenir que), etc. Evidentment, català popular és català col·loquial, i el que diferenciarà el popular del general o del literari no serà una mala traducció de l'anglés, sinó dir lluny en lloc de dir allà on brama la tonyina, o en lloc de dir fer, dir concretament obrar, elaborar, efectuar, executar, realitzar, etc.

dilluns, 22 de juny de 2009

Vacances

Aquest blog tanca momentàniament per raons escolars. Considere que es fa menester unes quantes setmanes de descans, de reflexió lingüística i de balanç d'aquesta aventura que he mamprés. Tornaré amb altres temes de llengua el 14 de setembre que ve. Salutacions i bon estiu.

dijous, 18 de juny de 2009

Més dobles

Més sobre el concepte doble. És general dir en els mitjans de comunicació que algú és doble campió, triple vencedor, quan ha guanyat dues voltes o tres un campionat o premi determinat. Per exemple: el Brasil és quíntuple campió del mundial de futbol; el Sergi Bruguera és el doble guanyador del Roland Garrós. És evident que en matemàtiques dues voltes en multiplicació són el doble (tres, el triple). És per això que és fàcil projectar-ho en el llenguatge periodístic. Però ara em demane jo: si algú guanya els quatre Grands Slams en un any, la denominació també ha de ser quàdruple vencedor. ¿Com solucionem aquesta ambigüitat? Perquè no és el mateix guanyar tres o quatre voltes Wimbledon individual en tres o quatre anys diferents, i guanyar el Wimbledon individual, doble masculí i doble mixt d'una mateixa convocatòria.

dijous, 4 de juny de 2009

W

Quan hom diu l'abecedari i arriba a la lletra que va després de la v, diu v doble (o doble v, si traduïm sense cap mirament de l'anglés o el francés). Per a representar gràficament aquesta wau hom ha decidit fondre dues v i convertir-les en una lletra única, la w. És així que, si la mirem bé, el que hi ha és una v doblada i unida, i no dues ves soltes.

Dic açò perquè hi ha el costum estés a l'hora de lletrejar paraules (terra, allà, súmmum, cappare) de dir doble erre, doble ele, doble eme, doble pe, (o erre doble, etc.) i no dir dues erres, dues eles, dues emes, dues pes. ¿És correcte (o adequat al significat dels mots) fer servir la paraula doble en lloc de dues, interferència pressumpta de l'anglés i del francés?

dimecres, 20 de maig de 2009

Sobre diminutius

El darrer any de la carrera vaig fer una assignatura de l’Emili Casanova: llengua comparada. Comparàvem elements lingüístics entre les diverses llengües romàniques, n’extrèiem les convergències, les divergències, les regles d’evolució, etc. No només comparàvem canvis fonètics, sinó que també miràvem lèxic o temes sintàctics. Quan érem a punt d’acabar el quadrimestre va fer un comentari que pot semblar poc important, però que realment em va fer pensar (en aquell moment i molt més des de fa uns anys, des que m’he pres seriosament açò de la llengua), més que res perquè com a poesia que faig estic interessat a manipular el llenguatge, no tan sols en allò típic que diuen els poetes de crear paraules per a reflectir l’univers propi i tot això i allò: jo pense en altres coses.

Aquell dia, l’Emili ens va passar unes fotocòpies sobre l’afixació. Comentava que des que les llengües romàniques es van independitzar, el corpus de morfemes (prefixos i postfixos principalment) havien frenat la producció i havien anat perdent-se tant la capacitat de crear-ne, com de mantenir els que venien del llatí. Podeu pensar que no és un drama que no inventem més afixos, però des del meu punt de vista sí que es important fer-hi constància i pensar-hi un moment, perquè uns parlants que no saben crear-ne i tiren mà dels afixos d’altres llengües és ben trist. Com ja he comentat en un altre blog, si ja és ben decebedor que reneguem en altres llengües (joder, gilipolles, fuck –sí, tinc un amic que ho diu), si li afegim açò també (i moltes altres coses), aleshores anirem malament.

Doncs bé, explicant el tema de l’afixació a l’institut, he vist que en el llibre de 3r de llengua, en la part dels diminutius, només hi era la forma -et/-eta. Llavors, jo voldria reivindicar el paper important que fa el postfix –iu/-iua, bandejat i que mereix ésser tingut en compte, estudiat a les escoles i fet servir (i si em colleu, proposar que hom l’accepte en l’IEC, secció filològica, o en l’AVL, on siga, si és que cal que un afix haja de ser normatiu, que no ho sé). Vet ací uns exemples: blaniu, cariua, cosiues, xicotius, i la que més m’agrada, d’un barroquisme excepcional: xicotiuiu i xicotiuet.

dimecres, 6 de maig de 2009

Menut i gran

He decidit obrir una sèrie de texts que parlaran de la llengua popular envers la comuna i voldria que hom hi diguera la seua, perquè, roda i volta, un raonament sense debat sincer i raonat (redundància perdonable) no va enlloc, i aquest blog està per a això. El primer text de la sèrie feia referència al verb haver-hi i ara voldria continuar amb aquest segon mitjançant les oracions següents.

  • Ves per on, la menuda ha eixit més lletgeta que la del mig.
  • Oi, com s’estimen el menut de la casa: el malcrien.
  • Però la menuda és la més graciosa, que balla i canta.
  • Joan era el més menut dels quatre germans.
  • Però a mi, qui més m’agrada és la menuda.

Veritat que ens sona beníssima la paraula
menut, i que la fem servir en aquesta situació? Ara reflexionem i pensem en l’antònim. (vos deixe cinc segons). Si heu pensat que el contrari és major (Ves per on la major ha eixit més lletgeta que la del mig), per a mi hi ha un problema d’incongruència afavorida pel castellà que hi diu mayor. De tota la vida que s’ha dit menut en l’àmbit popular, i per a aquest cas que tractem, el contrari de menut és gran. Altrament, si hom decideix fer servir, així encara, major, doncs que faça servir per las casos presentats el terme menor (Ves per on, la menor ha eixit més lletgeta que la del mig) perquè el contrari de major és menor, i si en fer-ho, no agrada aquest menor i tria fer servir menut, doncs té un altre problema d’incongruència.

Al remat, atés aquest fet, jo pense que la proposta dels mitjans de comunicació de promoció dels mots
major i menor no aporta més categoria que el que hom diu en el català popular. Com a exemple, fixem-nos en el llibre de 1r de batxillerat de Marfil que ja empra menor: La filla menor [de Jaume Roig] ingressà en el convent de la Trinitat.

Per cert també, si hom diu els
menuts de la casa, hom hauria de dir també els grans de la casa (referint-se als de més edat, dits també, avis)

dimarts, 21 d’abril de 2009

M'encanta

Encantar és un verb transitiu: hom encanta les persones. Quan hom encanta algú el treu fora de l’estat normal. Als nostres dies, tant en l'àmbit col·loquial com en el general de la llengua, hom fa servir aquest verb de manera intransitiva, com un sinònim d'agradar.

Li agrada l’arròs.
Li encanta l’arròs.

El meu dubte és, ¿per què encantar, verb transitiu i medieval, ha passat a ser intransitiu en aquest cas? Jo he pensat que, per influència d’agradar que duu el pronom li, ha fet que encantar duga també aquest li. Ara bé, repense jo, ¿i si el sentit intransitiu aquest d’encantar és una interferència del castellà? ¿És possible que els primers que van introduir aquesta accepció intransitiva (escriptors? ) la van fer malament (ço és, com en el cas de leisme tan abundant en el castellà), i als efectes d’açò els parlants han fet un leisme inconscient i induït?

Fixem-nos en els exemples següents, i penseu si no us sona haver sentit alguna cosa d’aquesta, com aquell qui no vol la cosa.

Le quiero-----Li vull
Le ayudo-----Li ajude
Le molesta-----Li molesta
Le preocupa-----Li preocupa

El DIEC2 de moment no ha acceptat aquest ús intransitiu sinònim d'agradar, però el dia que el DIEC2 (o l'AVL) sancione aquest significat, permetrà aquesta intransititvitat normativa o no?

dilluns, 6 d’abril de 2009

Haver-hi

¿Podríem dir que tenim un problema artificial amb el verb haver-hi i la concordança? El català popular, si més no en la variant valenciana, hom la fa i diu sense traumes hi han dos cotxes al carrer. ¿Hom hauria de mantenir la prohibició normativa d’aquesta concordança entre el nom i el verb? Per la meua part, jo faig aquesta concordança i estic a favor de fer-la, perquè de totes les maneres que ho mire, amb arguments sintàctics (per tant poc susceptibles de ser blavers i que s’adiuen al sistema de la llengua) tot m’indica que tenim un subjecte i un OD, i de retruc que és una oració personal i no impersonal (com Plou).

De primer, hom diu que la construcció nominal dos cotxes no és subjecte, sinó OD, perquè fet i fet, un subjecte no pot ser substituït per un pronom feble. Amb la qual cosa, com que es pot substituir, doncs, és un OD, i de retruc no pot hi haure la dita concordança. Hi ha dos cotxes, n’hi ha dos. Doncs bé, si jo dic

Han arribat dos cotxes (n’han arribat dos)
Han eixit dos vaixells (n’han eixit dos)
Existeixen dues possibilitats (n’existeixen dues)
Estan dos amics en un bar (n’estan dos)
Ocorren dos esdeveniments en la comarca (n’ocorren dos)

Atés aquests exemples, en què tots són subjectes, veiem que poden ser substituïts per un pronom feble. Per tant l’argument que els subjectes no poden ser substituïts per pronoms febles queda superat, i s’hi afig un problema més: ¡¿què passa amb el català que sí que pot substituir subjectes amb pronoms febles?!

En segon lloc, i fent servir els exemples d’adés, i amb d’altres que posaré, em faig al qüestió següent:

Existeixen dues normes en el club.
Resten dues peguntes en l’examen
Estan dos amics en un bar.
Romanen dos cotxes intactes.

Vists aquests exemples, queda clar que són verbs estàtics i tenen com a subjecte normes, preguntes, amics i cotxes. ¿Per què quan canviem tots aquests verbs pel verb haver-hi, s’han de convertir els dits subjectes en OD, si haver-hi és també estàtic, i semànticament, no té el significat ja de posseir, sinó d’ésser? Per exemple, si hom diu, hi ha dos hòmens en el bar, quin significat hi ha en hi ha, el d’ésser o el de tenir?

Al remat, he dit que ho explicaria des de dins la nostra llengua i pense que ho he fet. Doncs bé, uns quants que diuen que hom no pot fer la concordança, empren arguments d’altres llengües, i diuen que el castellà no la fa perquè no hi ha plural de hay. Bé, això és cert a mitges. Normativament, no n’hi ha, però hi han parlants que la fan: poseu al Google hayn i després d’esporgar les males transcripcions del verb en subjuntiu hayan, comprovareu que hom fa la concordança en plural. Per tant, que el castellà normatiu no la faça, no vol dir que els parlants, fent ús de l’analogia, no que la facen. Amb la qual cosa, si el castellà i el català populars coincideixen, hom no ha de pensar que és una interferència del castellà, perquè de fet hom podria adduir, en contra de no fer la concordança, ei, si no fem la concordança estem interferits pel francés, que no la fa
tampoc (parlant de manera normativa, és clar, perquè encara no sé francés popular o col•loquial).

Al remat, és un complex de llengua que tenim i caldria superar-lo per raons sintàctiques.

diumenge, 22 de març de 2009

Fer fotos

Els alumnes del Verger, quan anàvem a l’institut de Pego teníem sempre bona fama de ser els que més bé féiem les anàlisis sintàctiques. El fet cert és que a seté i a huité d’EGB ens martellaven molt amb els subjectes i els predicats, amb els OD i els OI, amb les oracions compostes, etc. És clar, quan hi arribàvem, amb el cul pelat de tanta oració, no teníem pràcticament cap problema i érem la joia dels professors quan els hi representàvem les oracions. En arribar a la facultat, la cosa es va complicar quan vaig entrar en contacte amb els teòrics de la X barrada, la recció i el lligam...: allò era un desficaci, i a voltes, amb tanta estructura profunda i tanta traça, m’hi feia un bon embolic. Al remat, tanta collonada s’acabava en llevar les oracions prototípiques i posant-hi oracions de la vida real, no de laboratori, a postes.

Feta la introducció, anem pel tema. Des de fa uns anys que em plantege molts temes de llengua, i hi pegue moltes voltes, cosa que representa un desgavell perquè quan he d’explicar uns quants conceptes em vénen els dubtes i les contradiccions per totes bandes, en veure els exercicis del llibre. Ja he apuntat en un altre text el problema del verb extreure amb la preposició a. Allí vaig esmentar que en una oració no poden hi haure dos objectes directes o indirectes (si no és que estan relacionats coordinadament o subordinada). Doncs bé, al llibre de 3r de Bromera, Valencià pràctic. Llengua i literatura, edició del 2007, hom ha posat l’oració següent per a treballar els objectes indirectes: farem fotos a les falleres. Sense pensar-hi hom diria que les falleres és un OI; ara bé, si ens fixem en aquest altre exemple, farem les fotos a les falleres a ma mare (per a ma mare), quedaria evident que hi hauria un conflicte de funcions perquè hi haurien dos OI. Ara bé, ¿i si canviem la construcció a les falleres per de les falleres, de manera que quede farem les fotos de les falleres a ma mare (per a ma mare)? ¿Vol dir això que sempre que fem servir el cas fer fotos sintàcticament és adient de i no a? Altrament, si considereu que me’n passe un poc i que l’oració farem les fotos a les falleres per a ma mare ja va bé, si voleu mantenir la a ¿què serien a les falleres si per a ma mare és OI?

dissabte, 7 de març de 2009

Imatge i imaginar

Vaig estrenar el blog amb el comentari de la diferenciació que la norma ortogràfica havia fet dels mots païsatge i veïnatge; dues paraules diferents, però a qui s’ha aplicat el mateix mecanisme lingüístic de formació de paraules mitjançant sufix. Ara voldria reprendre aquest fet amb dues paraules, però de la mateixa família: si imaginar i imatge vénen de la mateixa paraula, ¿per què una s’escriu amb tg i l’altra només amb g?

Imatge: del llatí imagĭne. DCVB
Imaginar: pres del llatí imagĭnari. DCVB

dissabte, 21 de febrer de 2009

Sobre la a i els OI

En la correcció d’un exercici sobre OD i OI del llibre he trobat l’oració següent, Extreu sang als donants. A grans trets i sense pensar-hi gaire, hom hi diria sang OD i als donants OI.

Fixem-nos en aquesta altra oració,
Extreu petroli al desert. En aquesta oració tenim petroli OD i al desert CCL. Idò com? ¿Mateixa estructura i funcions diferents: als donants OI i al desert CCL? ¿Vol dir això que quan extreiem un OD a una persona és un OI i quan és a un espai és un CCL? ¿Per què aquesta discriminació, si , fet i fet, els dos indiquen espai, malgrat que u és persona i l’altre cosa?

Filem més prim: ¿És possible que el que tinguem ací és una interferència de preposicions, ço és, que en lloc de fer servir la preposició que toca sintàcticament, en fem servir una altra perquè ens sona bé (o com he apuntat en algun altre text, per analogia)? Comptat i debatut, el verb
extreure determina la preposició de, siga persona, siga cosa: Extreu sang del pacient, Extreu petroli del desert. Per tant, no és sintàcticament coherent fer servir la a.

D’una altra banda, si hom està encabotat que hi haja un OI, em fa la sensació que la preposició que caldria emprar per al dit OI no és precisament la a, sinó per a: així, Han extret sang per als pacients, (Han donat flors per a Josep: tanmateix, la a ací també funcionaria, però per al cas de què parlem ara no hi ha cap mena d’interferència sintàctica).

Per si encara hi han més dubtes: hom ha dit que en una oració no pot hi haure dos o més OD, o dos o més OI (si no és que estan relacionats amb una conjunció
i, o, etc.). Atés aquest fet, vet ací l’exemple Extreu sang a Maria per al meu germà. La qüestió és, ¿tant a Maria com per al meu germà són OI? ¿No havíem quedat que en una oració no poden hi haure dos o més OI si no estan relacionats amb una conjunció?

Per a reblar més el clau, aclarir la troca i extreure l’entrellat de la
a, al DIEC2 hom diu que la preposició a té els significats següents: complement de lloc, complement de temps, complement de règim. Si reprenem l’oració Extreu sang al pacient, sembla que cap d’aquestes accepcions s’hi ajusta, perquè, fet i fet, ¡el contingut semàntic d’aquesta a és d’origen! Amb la qual cosa, ¿vol dir açò que ens trobem amb una a fenomenal, amb una a que és una superpreposició, que és capaç de ser destinació i procedència, final i origen, omega i alfa? ¿De ser, roda i volta una intrusa laboral envers la de?

Al remat, el DIEC2 apunta que
extreure regeix la preposició de, malgrat que tots els exemples que posa, són justament de coses, i no de persones.

divendres, 6 de febrer de 2009

Atmòsfera (sic)

Qui no s’ha trobat en el cas en què parlant de l’atmosfera algun alumne ha dit, i no es diu atmòsfera? En el meu cas, fent servir la raó sempre en favor de la llengua i de les dificultats lingüístiques influenciades pel castellà, em vaig treure un raonament ben lògic. A vore, fixem-nos: veritat que diem troposfera, ionosfera, estratosfera, etc. totes amb el colp de veu en la penúltima síl•laba, ¿per què la paraula atmosfera ha de ser diferent? ¿És més guai o més simpàtica? Doncs això, si les altres no són esdrúixoles, aquesta tampoc. A més a més, si us emboliqueu, no tireu la culpa al valencià, mireu-vos el castellà, que és qui ha fet aquesta incongruència!

Tanmateix, ves per on, ara que estudie grec, un dia ensopegue que la professora diu ατμόσφαιρα, esdrúixola. Idò com? ¿aquesta capa de la terra, composta de dos mots grecs va i resulta que en la llengua original grega és esdrúixola i nosaltres la diem plana? Per a investigar aquest fenomen, torne a tirar mà de la Viquipèdia, i vet ací els resultats: en grec totes les capes són esdrúixoles (
Ατμόσφαιρα, Τροπόσφαιρα, Στρατόσφαιρα, Μεσόσφαιρα, Θερμόσφαιρα, Εξώσφαιρα), en català són totes planes (troposfera, estratosfera, mesosfera, termosfera, exosfera), en castellà són planes (troposfera, estratosfera, mesosfera, termosfera, exosfera, llevat del mot en dubte atmósfera), encara que fussant per la viqui castellana hi han vacil•lacions (feu-hi una ullada), i al remat, com que en totes aquestes coses científiques, el francés i l’anglés hi tenen coses que dir, doncs ací van els casos francés (atmosphère troposphère, stratosphère, mésosphère, thermosphère i exosphère, totes agudes, però passades a la nostra llengua són planes, per aquesta –e final que sona i no sona en francés) i anglés (atmosphere, troposphere, stratosphere, mesosphere, thermosphere, exosphere, tots amb el colp de veu al principi de la paraula).

Al remat, i atesa aquesta investigació, ¿cal dir atmosfera com la resta de les capes, malgrat que no seguim l’accentuació grega de les paraules i sí la pronunciació francesa, o bé caldria perdonar atmòsfera i canviar totes les altres a esdrúixoles (per allò que diuen, perquè jo sóc només que ho dic bé, ¿vol dir això que m’han d’ajuntar amb els que ho diuen malament?).

divendres, 23 de gener de 2009

Subhastat

Recordant una altra volta aquelles paraules que s’escriuen diferent en valencià i en castellà, m’ha vingut al pensament el mot subhasta, pel maldecap que implicava per als estudiants adults aquesta h en mig de la paraula, i que en castellà no hi és, subasta. Si fussem un poc en l’etimologia, subhasta fa referència a l’acció dels romans de vendre béns públics en un lloc determinat, concretament en una zona marcada amb una asta o pal: és així que ire sub hasta.

El problema que em plantejava a l’hora de fer aquest text consistia en si era necessari mantenir aquesta h de la paraula. Els enraonaments han estat els següents. El mot és recent, segons el DCVB: Adjudicació al millor postor; cast. subasta. Se anuncien subastes amb aquest objecte, Ignor. 51. Abans, hom feia servir el terme encant: Venda en què es cedeix la mercaderia al més dient; cast. subasta, almoneda. Dixeren que's faés encant dels moros e de la roba que y era e de totes les coses..., e dèyem-los: Veets aquest encant no serà encant, que engan serà, Jaume I, Cròn 89 (DCVB). Aleshores, hom podria suposar que subhasta seria un cultisme, i com a paraula culta caldria respectar aquesta h etimològica, malgrat que els mots patrimonials ast, asta, (a)stella l’han feta caure (fixem-nos tanmateix que l’exemple del DCVB sembla una mampresa del castellà).

La cosa és, si el català manté les h per raons etimològiques (honor, hora, home, hivern, herba), ¿per què hom no ha fet que ast, asta, (a)stella reprenguen aquesta h etimològica? ¿Seria una inconveniència fer caure aquesta h de subhasta, atés el fet que dita expressió està escrita com una paraula sencera i no com una de les tantes expressions llatines (sub iudice, ad hoc, ad hominem)? ¿Hom ho consideraria una convergència malvada envers el castellà?

Nota: en el cas de subharmònic, subhipoteca, subhumit, queda clar al nostre enteniment actual que hom hi entén una cosa per baix d’una altra, i es fa evident no capficar-se amb aquesta h. Tanmateix, en el cas de subhasta, no crec que la gent pense que fa referència a una venda pública en un lloc que està baix d’un pal o asta, sinó simplement, venda pública. De regal, continuem amb subhasta o promovem més encant, que és més patrimonial (o la deixem que servisca només com a mercat de quincalla i objectes troters?

divendres, 9 de gener de 2009

Conéixer i saber

En aquest temps de canvis lingüístics en què les paraules velles van desapareixent per altres noves, o van sent despalçades en significats per altres de semblants, voldria comentar els mots saber i conéixer. Als mitjans de comuncació constantment fan servir-los i moltes voltes de manera rara per a mi. He fet una ullada al DIEC2 i he vist tant en una paraula com en l’altra uns exemples en què jo faria el contrari, i voldria que em diguéreu què hi penseu.

En conéixer hom posa com a primera accepció, Tenir una idea més o menys completa (d’algú o d’alguna cosa) i posa com a primer exemple, El tocà i conegué que era mort. Jo trobe que no diria mai conéixer en aquest cas, sinó que diria, El tocà i va saber que era mort. No sé per què, però m’imagine que en el cas d’un mort o un viu hom suposa que ací poca idea dalt o baix completa pot hi haure. Ara bé, si volem manifestar incertesa per si és viu o mort, jo diria, Quan el va tocar, pensava que era mort.

Com a segon exemple, En el seu respondre coneixeràs de quin peu es dol, jo ací també hi posaria sabràs. Com a tercer, Per la cara se li coneix que ha plorat, hi diria se li veu. Com a quart, Conec que he fet mal fet, jo hi posaria o reconec. Com a cinqué, sisé i seté, Conèixer les circumstàncies d’un crim, No conèixer els detalls, Vós coneixeu la meva situació difícil, jo hi posaria saber, saber i sabíeu.

En la segona accepció, Tenir una idea més o menys completa de la manera d’ésser (d’algú), de les característiques (d’alguna cosa), hi han dos exemples que em resulten un poc estranys: Conèixer les dificultats d’una empresa. Conèixer les propietats d’una substància. En aquests dos casos jo hi posaria saber.

Comptat i debatut, si vos faig saber aquest dubte és també pels exemples que hom posa al diccionari per al terme saber, aquests concretament: Saps els motius del seu refús? Saber què cosa1 és la pobresa. No vos sona que també hom podria posar-hi conéixer i podria colar, per com són els exemples del principi?

Per a acabar, he vist que dels exemples que posa per a saber, jo hi diria conéixer, Jo sé un metge que ha guarit tots els malalts de la passa. Conec un metge que... Què hi posarieu vosaltres?

Nota 1: Per cert, ¿ací no hauria de ser quina cosa, en lloc de què cosa?
Free counter and web stats