dimecres, 6 de maig de 2009

Menut i gran

He decidit obrir una sèrie de texts que parlaran de la llengua popular envers la comuna i voldria que hom hi diguera la seua, perquè, roda i volta, un raonament sense debat sincer i raonat (redundància perdonable) no va enlloc, i aquest blog està per a això. El primer text de la sèrie feia referència al verb haver-hi i ara voldria continuar amb aquest segon mitjançant les oracions següents.

  • Ves per on, la menuda ha eixit més lletgeta que la del mig.
  • Oi, com s’estimen el menut de la casa: el malcrien.
  • Però la menuda és la més graciosa, que balla i canta.
  • Joan era el més menut dels quatre germans.
  • Però a mi, qui més m’agrada és la menuda.

Veritat que ens sona beníssima la paraula
menut, i que la fem servir en aquesta situació? Ara reflexionem i pensem en l’antònim. (vos deixe cinc segons). Si heu pensat que el contrari és major (Ves per on la major ha eixit més lletgeta que la del mig), per a mi hi ha un problema d’incongruència afavorida pel castellà que hi diu mayor. De tota la vida que s’ha dit menut en l’àmbit popular, i per a aquest cas que tractem, el contrari de menut és gran. Altrament, si hom decideix fer servir, així encara, major, doncs que faça servir per las casos presentats el terme menor (Ves per on, la menor ha eixit més lletgeta que la del mig) perquè el contrari de major és menor, i si en fer-ho, no agrada aquest menor i tria fer servir menut, doncs té un altre problema d’incongruència.

Al remat, atés aquest fet, jo pense que la proposta dels mitjans de comunicació de promoció dels mots
major i menor no aporta més categoria que el que hom diu en el català popular. Com a exemple, fixem-nos en el llibre de 1r de batxillerat de Marfil que ja empra menor: La filla menor [de Jaume Roig] ingressà en el convent de la Trinitat.

Per cert també, si hom diu els
menuts de la casa, hom hauria de dir també els grans de la casa (referint-se als de més edat, dits també, avis)

15 comentaris:

Oreto ha dit...

M'agradava més quan el text era gran, que no ara que és massa menut! Amb afecte :-)

dospoals ha dit...

Solucionat: mira que sóc gran!

jes ha dit...

Trobe que podries haver completat aquest text amb l'oposició que fa la llengua entre gros/petit(menut).Hi ha molta gent que diu "una pilota molt gran","un llibre molt gran", etc.Són molts els qui no saben que això és una castellanada com una casa. Pel que fa allò que escrius, sospite que l'ús majoritari en valencià és "el meu fill major" i no pas "el gran".

dospoals ha dit...

Sobre petit/gros, això és un altre tema. Jo volia centrar-me en el cas major i menor. Sobre la teua sospita, és més que evident: al país hom no diu fill gran, sinó major. Roda i volta, jo volia fer evident aquesta incongruència no ja en el parlar de la gent habitual, sinó dels que en teoria dominen la llengua i dels que hi treballen (professors, traductors, correctors, etc.) i no ho tenen present.

Oreto ha dit...

Heheheehee Gràcies!!!

Teresa ha dit...

Sí, malauradament, sembla que els que dominen la llengua i els que hi treballen gairebé sempre opten per la globalització, homogeneització, etc. de la llengua, és a dir, es deixen impresionar per les llengües del voltant En definitiva, anem perdent expressions autòctones.

Anònim ha dit...

Quan dius que vols escriure uns textos que parlen de la llengua popular envers la comuna,no sé ben bé quina és la teua intencio...Oposar el valencià respecte als altres parlars?

dospoals ha dit...

No m'agraden els anònims, de manera que estaria bé que hagueres deixat un nom, més que res per cortesia.

D'una altra banda, pel comentari que has fet del text, veig que només t'ha interessat si pretenc oposar parlars diversos. Doncs bé, de cap de les maneres vull oposar valencià dels altres parlars. Em fa la sensació que hi ha el prejudici que quan hom diu popular diu immediatament valencià, com si no hi hagueren parlars populars en els altres dialectes del nostre domini.

La meua intenció amb aquests texts és mostrar com coses que s'han dit popularment (ací dic valencià, però hom ho projecta a la resta de l'idioma) són rebutjades, arraconades o fetes oblidar per segons quins parlants o professionals de la llengua, moltes voltes influenciades pels mitjans de comunicacions de masses en anglés, en francés, en castellà, en italià, etc.

Aleshores, deixant a banda prejudicis estèrils d'oposicions de llengües, què penses del cas que pose de menut i gran? (perquè és el que realment m'interessa)

Teresa ha dit...

Estic d'acord amb Dospoals .Deixem a banda els prejudicis lingüístics i analitzem la llegua popular, que al cap i a la fi és la que parla la major part de la gent i la que fa que una llengua continue viva.

Personalment, crec que és una llàstima que hàgem de recórrer contínuament a expressions de llengües estrangeres per a expressar determinades coses, quan moltes vegades tenim expressions pròpies per fer-ho. És una llàstima que les deixem perdre.

Anònim ha dit...

Sí que hi podem recórrer però hem d'anar amb molt de compte amb el valencià perquè s'ha castellanitzat moltíssim. Per exemple a l'hora d'usar pronoms personals com ara "ell/a" per referir-se a inanimats o la qüestió enfadosa de les preposicions "per/a" i també els relatius, és clar. Jes

dospoals ha dit...

El valencià s'ha castellanitzat igual que ho han fet la resta del dialtectes del català. Més encara, el català dels mitjans de comunicació (per exemple de la TV3, i com més va més dels estudiants de periodisme) ha entrat en un procés de castellanització molt fort. Per tant, no tirem tant la culpa al valencià i a la llengua popular: repartim-la, més aïna.

Sobre això dels pronoms ell/ella per a inanimats té més afinitats amb el francés que amb el castellà. Nosaltres diem: la porta s'obri: té una part foradada. El castellà hi diria: la puerta se abre: tiene una parte agujereada. Mentre que el francés hi diria: la porte s'ouvre: "elle" a une partie percée. El francés necessita el subjecte tothora i no té me´s remei que posar-lo. Quan el valencià els posa, és perquè no hi ha més remei que posar-los:Ens faltava un cotxe: sense ell no podíem tornar. Tant catalans com valencians, diem la primera proposta, i no només els valecians (la solució per a evitar-ho podria ser: no podríem tornar-hi sense)

Sobre la qüestió enfadosa del per i del per a. És impossible que aquesta regla funcione bé quan hi han tantes excepcions i tantes propostes, Ruaix, Coromines, etc. El francés fa servir tres formes per al per i per a: par, pour i à. EL castellà, dos: per causal i per a final, i em fa la sensació que s'ho apanyen bé. Si t'hi fixes en el català comú (estàndard) veuràs com no segueix les regles del per i per a, tot fent unes males traduccions del francés: Il a de choses à dire> té coses a dir (quan un valencià popular hi diria: té coses que dir o té coses per a dir).

Pel que fa als relatius, no he pogut intuir quin problema hi ha.

Al remat, sobre el tema que tracte, el major i menor: què en penses?

Anònim ha dit...

Tinc poc d'espai ací però compartisc allò que dius. Fixa't que és més natural de dir en valencià "més gran" o "menys gran" que no pas major o menor a l'hora de comparar. Pels que fa a les altres qüestions,són discutibles.Jes

Anònim ha dit...

Vull dir que en valencià general la gent diria en un diàleg:
- Em referia a la casa del costat.
I l'atre faria així:
- Jo també em referia a ella.
Això és una realitat i del pronom EN te'n podria donar molts exemples també. És a dir,moltes de les coses que diu Saragossà són inexactes i no ens podem basar en la llengua popular a la babalà.

dospoals ha dit...

La cosa és: tant el català popular com el català comú (l'estàndard) tenen coses corregibles. El que jo vull fer vore és que en moltes situacions hom bandeja el popular per acastellanat quan més d'unes quantes voltes és molt més genuí que no segons quines altres formes del comú o formal.

He dit que faria una sèrie de comentaris sobre aquesta mena de reivindicació de català popular per a unes quantes coses que trobe poc adequades per al comú de la llengua, a causa de males traduccions d'altres llengües i amplificades pels mitjans de comunicació. Coses aquestes que hauria de tenir ben resent un professional de la llengua (professors, correctors, etc.)

En aquest text concretament em centre a parlar del major i menor, que si és cert que el valencià popular diu major (per influència del castellà, amplificat pels mitjans de comunicació) i el dialecte català diu gran (paraula que demane reintroduir), aquest mateix català comú (l'estàndard) ja fa servir menor quan el valencià popular diu menut, el contrari de gran. He posat com a exemple d'aquest tema el que ha fet Marfil al llibre de batxillerat. Per tant, malgrat que el català popular té espardenyades lèxiques i semàntiques, tampoc és tan roí.

Pel que fa als pronoms ella i en, no en parlava en aquest text. Aleshores, sobre el tema que en parle, penses que el català popular és tan dolent? Més aviat és un empat tècnic, i segons va la cosa, és més fàcil que el català popular perda el menut i aprenga el menor: només hi falta temps, mitjans de comunicació i prejudicis lingüístics.

Anònim ha dit...

No vull dir que siga dolent cent per cent.Hi ha contextos en què s'usa sempre "major" o "menor" com ara "major d'edat","estat major",etc.De tota manera el català en fa un ús molt més restringit que no pas el castellà.En aquest aspecte hi guanya la llengua popular,és clar.Cal deixar clar,però, de quina àrea dialectal parlem.

Free counter and web stats