En la correcció d’un exercici sobre OD i OI del llibre he trobat l’oració següent, Extreu sang als donants. A grans trets i sense pensar-hi gaire, hom hi diria sang OD i als donants OI.
Fixem-nos en aquesta altra oració, Extreu petroli al desert. En aquesta oració tenim petroli OD i al desert CCL. Idò com? ¿Mateixa estructura i funcions diferents: als donants OI i al desert CCL? ¿Vol dir això que quan extreiem un OD a una persona és un OI i quan és a un espai és un CCL? ¿Per què aquesta discriminació, si , fet i fet, els dos indiquen espai, malgrat que u és persona i l’altre cosa?
Filem més prim: ¿És possible que el que tinguem ací és una interferència de preposicions, ço és, que en lloc de fer servir la preposició que toca sintàcticament, en fem servir una altra perquè ens sona bé (o com he apuntat en algun altre text, per analogia)? Comptat i debatut, el verb extreure determina la preposició de, siga persona, siga cosa: Extreu sang del pacient, Extreu petroli del desert. Per tant, no és sintàcticament coherent fer servir la a.
D’una altra banda, si hom està encabotat que hi haja un OI, em fa la sensació que la preposició que caldria emprar per al dit OI no és precisament la a, sinó per a: així, Han extret sang per als pacients, (Han donat flors per a Josep: tanmateix, la a ací també funcionaria, però per al cas de què parlem ara no hi ha cap mena d’interferència sintàctica).
Per si encara hi han més dubtes: hom ha dit que en una oració no pot hi haure dos o més OD, o dos o més OI (si no és que estan relacionats amb una conjunció i, o, etc.). Atés aquest fet, vet ací l’exemple Extreu sang a Maria per al meu germà. La qüestió és, ¿tant a Maria com per al meu germà són OI? ¿No havíem quedat que en una oració no poden hi haure dos o més OI si no estan relacionats amb una conjunció?
Per a reblar més el clau, aclarir la troca i extreure l’entrellat de la a, al DIEC2 hom diu que la preposició a té els significats següents: complement de lloc, complement de temps, complement de règim. Si reprenem l’oració Extreu sang al pacient, sembla que cap d’aquestes accepcions s’hi ajusta, perquè, fet i fet, ¡el contingut semàntic d’aquesta a és d’origen! Amb la qual cosa, ¿vol dir açò que ens trobem amb una a fenomenal, amb una a que és una superpreposició, que és capaç de ser destinació i procedència, final i origen, omega i alfa? ¿De ser, roda i volta una intrusa laboral envers la de?
Al remat, el DIEC2 apunta que extreure regeix la preposició de, malgrat que tots els exemples que posa, són justament de coses, i no de persones.
Fixem-nos en aquesta altra oració, Extreu petroli al desert. En aquesta oració tenim petroli OD i al desert CCL. Idò com? ¿Mateixa estructura i funcions diferents: als donants OI i al desert CCL? ¿Vol dir això que quan extreiem un OD a una persona és un OI i quan és a un espai és un CCL? ¿Per què aquesta discriminació, si , fet i fet, els dos indiquen espai, malgrat que u és persona i l’altre cosa?
Filem més prim: ¿És possible que el que tinguem ací és una interferència de preposicions, ço és, que en lloc de fer servir la preposició que toca sintàcticament, en fem servir una altra perquè ens sona bé (o com he apuntat en algun altre text, per analogia)? Comptat i debatut, el verb extreure determina la preposició de, siga persona, siga cosa: Extreu sang del pacient, Extreu petroli del desert. Per tant, no és sintàcticament coherent fer servir la a.
D’una altra banda, si hom està encabotat que hi haja un OI, em fa la sensació que la preposició que caldria emprar per al dit OI no és precisament la a, sinó per a: així, Han extret sang per als pacients, (Han donat flors per a Josep: tanmateix, la a ací també funcionaria, però per al cas de què parlem ara no hi ha cap mena d’interferència sintàctica).
Per si encara hi han més dubtes: hom ha dit que en una oració no pot hi haure dos o més OD, o dos o més OI (si no és que estan relacionats amb una conjunció i, o, etc.). Atés aquest fet, vet ací l’exemple Extreu sang a Maria per al meu germà. La qüestió és, ¿tant a Maria com per al meu germà són OI? ¿No havíem quedat que en una oració no poden hi haure dos o més OI si no estan relacionats amb una conjunció?
Per a reblar més el clau, aclarir la troca i extreure l’entrellat de la a, al DIEC2 hom diu que la preposició a té els significats següents: complement de lloc, complement de temps, complement de règim. Si reprenem l’oració Extreu sang al pacient, sembla que cap d’aquestes accepcions s’hi ajusta, perquè, fet i fet, ¡el contingut semàntic d’aquesta a és d’origen! Amb la qual cosa, ¿vol dir açò que ens trobem amb una a fenomenal, amb una a que és una superpreposició, que és capaç de ser destinació i procedència, final i origen, omega i alfa? ¿De ser, roda i volta una intrusa laboral envers la de?
Al remat, el DIEC2 apunta que extreure regeix la preposició de, malgrat que tots els exemples que posa, són justament de coses, i no de persones.