dimarts, 15 de febrer del 2011

Esmorzar

El valencià disposa de la llista d'àpats següent: desdejuni (quan hom s'alça, de bon matí), esmorzar (quan hom fa un descans en la faena, a mitjan matí) i dinar (primer àpat important del dia, el migdia). El català fa la llista aquesta: esmorzar (quan hom es lleva, a primera hora), esmorzar (quan hom fa un descans en la feina, a mig matí) i dinar (primer àpat important del dia, el migdia).

En els dies de faena, normalment, hom respecta aquesta regla; però, quan és dissabte, diumenge o dia de festa i un valencià s'alça no massa matí, sinó a mitjan matí, i vol quedar per menjar diu, xe, quedem per a esmorzar? Habitualment, aquesta xarrada es fa als pobles, i típicament en les classes mitjanes i baixes: van al bar, es fan un entrepà amb salmorra i vi, cacaues i tramussos, café (el cigarret ara ja no, per llei) i apanyen el món. El català si ha de fer el mateix ensopegarà amb un problema, si queda per a esmorzar, què vol dir? El de bon matí o el de mitjan matí?

Per a salvar-los del dilema (acostar-se al model valencià o no) i del problema (seguir en el propi, però de quina manera desfer l'equívoc) ha aparegut un mot: brunch. Aquest mot ve de l'anglés i és una composició dels mots breakfast i lunch i, roda i volta, és l'àpat que fan els britànics quan després d'una nit de festa s'alcen tard per a desdejunar, però aviat per a dinar (és a dir, l'esmorzar valencià). El brunch és una paraula que fa fi, és a dir, molt d'urbà (com deia Fuster, amagueu els patos), fa més modern, s'empra en hotels de categoria (l'hotel Marriott de la Marina Alta l'oferia), i com he dit soluciona el problema del català: esmorzar (de bon matí), brunch (a mitjan matí) i dinar (el migdia). Els de ciutat i els de poble de classe mitjana alta fan servir el mot brunch ara i adés, i el meu dubte és: què fem? Acceptem el mot brunch o fem que caiga una maledicció als fins que fan servir brunch?

dimarts, 1 de febrer del 2011

Consagrar

Puc dir que estudiar francés em serveix per veure fins a quin punt les llengües potents influeixen les que no ho són tant, cas nostre del català. Fa unes setmanes, vaig aprendre la paraula (se) consacrer, però aquest mot estava en un context totalment estrany. De bon principi, hom pot pensar que consagrar(-se) està associat al fet religiós, però el significat que em donava aquell nou context no era aquest, i significava dedicar. No cal dir que hom pot consagrar-se als estudis, o a ajudar la gent necessitada, o consagrar-se a altres projectes discogràfics (extret del programa Sputnik consagrat al grup de música Blondie), accepció del segle XVII del diccionari de Lacavalleria; tanmateix, deixeu que vos pose l'exemple que he trobat en un web d'un dicionari de francés: Peux-tu me consacrer une minute?, ço és, Pots dedicar-me un minut?.

No sé fins a quin punt, si els mitjans de comunicació comencen a escampar aquest significat, serà acceptable en la nostra llengua (fet i fet, a mi, em sona estranyíssim, però s'ha fet cada barbaritat -com la de l'aprendre-, que ja no em sorprendria gens. El meu dubte és, si es donava el cas, ¿caldria acceptar-lo coma significat nou del verb consagrar?
Free counter and web stats