dijous, 16 de desembre de 2010

Professorat

El lingüista Gabriel Bibiloni ha escrit texts diversos sobre la problemàtica del llenguatge de gènere, dit també del llenguatge sexista. D'aquest conjunt de texts u parla del sufix -at i hi exposa el problema de la interferència amb el castellà. A grans trets, el sufix -at fa referència a un ofici, càrrec o dignitat: rectorat, consolat, etc. i la nostra llengua, influenciada segons Bibiloni pel castellà, ha ampliat el significat del sufix a conjunt o grup de persones que exerceixen una professió, càrrec, etc: professorat, alumnat, electorat... És per això que ell proposa rebutjar aquest ús perquè són conceptes que desmaneguen la llengua, a més a més que la resta de llengües europees que comparteixen el dit sufix, tenen només el significat primer (vos aconselle que el llegiu per acabar de fer-vos-en la idea).

Des del meu punt de vista, puc estar d'acord i alhora en desacord. Podria estar en desacord posant l'exemple del sufix -er, que té significats tan diferents (oficis: carnisser; arbres: taronger; lloc o cau: formiguer), i, de moment, no es desmanega la llengua per aquests significats tan diversos. Així doncs, no passaria res si aquest -at pren aquesta accepció nova.

Altrament, i malgrat aquest primer argument en desacord, em tombe per donar suport al Bibiloni i rebutjar aquest segon significat de què parlem, de conjunt o grup. El fet complicat seria exposar una alternativa de sufix, i la proposta que jo faig és, seguint els nostres prefixos i reivindicant-los envers els distorsionadors, recuperar el sufix -am, que vol dir això mateix, grup o conjunt: paperam, fullam, etc.

Al remat de tot, tampoc ha de resultar tan estrident dir el professoram, alumnam, electoram. Tot depén de la repetició dels mots que es faça, fins que acabe esmussant-nos i ja no ens sone tan malament. Fet i fet, que el castellà ho faça d'aquella manera no ha d'impedir que nosaltres no fem via amb les nostres formes, i com diu el Bibiloni defensar-nos de les dependències. A mi, no em fa gaire gràcia això del llenguatge sexista, però no vol dir que hi siga insensible; així doncs, quan trobe una solució dalt o baix encertada i explicada per la nostra llengua, la faig servir. En aquest cas jo ja faig servir professoram i alumnam en els meus texts. Depén de nosaltres llevar-nos de damunt els complexos.

dimecres, 1 de desembre de 2010

El qui fóra...

Als mitjans de comunicació, quan es refereixen a algú que ha s'mort o que exercia un càrrec i ara no, fan servir l'expressió següent: en Tal, (el) qui fóra director de l'empresa X; en Tal, (el) qui fóra un gran president... Aquesta manera d'expressar-se és habiutal en castellà : el que fuera...

Ací caldria tindre present el fet dubtós: ¿realment, el verb que caldria emprar no hauria de ser en passat d'indicatiu, i no de subjuntiu? En Tal, (el) qui era director de l'empresa X; en Tal, (el) qui va ser un gran president...

dimarts, 16 de novembre de 2010

A fora

Tinc un problema amb les preposicions dins, fora, dalt, etc. El català oriental, representat per antonomàsia pels mitjans de comunicació potents com la CCRTV o Elpunt, fa servir una preposició a abans de les que he esmentat adés: per exemple, quan vas a fora, el trobaràs a dalt o està a prop de casa. Un parlant occidental (per exemple, un valencià) no diria mai aquesta a, sinó que faria quan vas fora, el trobaràs dalt, està prop de casa. És d'aquesta manera que aquesta diferència s'ha convertit, al meu parer, en un fet caracteritzador dialectalment: qui diu la a segur que és oriental i si no, occidental (més encara, si el text és clarament occidental i té aquestes a, és una mostra clara d'haver-ho aprés als llibres).

Una raó per què aparega aquesta a podria ser perquè la demana la paraula d'adés: anar, trobar, estar regeixen la a per als complements que vindran després. Potser per això, s'ha introduït també per a aquestes preposicions dins, fora, etc.

Al remat, el dubte que tinc és saber com manejar el tema de la a, si corregir aquesta inclusió o no. Si es guanya alguna cosa posant-la o no.

dissabte, 30 d’octubre de 2010

Meridià

Quan estudiava el batxillerat, la meua il·lusió era fer periodisme. Tanmateix, per raons econòmiques, vaig haver de deixar-ho córrer, però també per pràctiques: jo el que volia era fer literatura en català i se'm va ocórrer que el millor era mamprendre filologia, que no pas periodisme. Amb els anys he comprés que ha estat un encert, perquè amb la filologia he adquirit recursos per a escriure i reflexionar sobre la llengua, i a més a més no em sent avergonyit de vore com els periodistes es carreguen la llengua, no només per les interferències lingüístiques (dites altrament barbarismes), sinó també perquè molts periodistes, per raó de voler innovar en la llengua, estan fent unes barbaritats impressionats (i no hi ha ningú que els pare els peus): i és d'aquest supòsit de què vull parlar.

Als meus alumnes els dic que cal anar amb alerta amb els mitjans de comunicació perquè fan uns empastres impressionants i si hi ha algun que vol fer periodisme li dic que faça el favor d'anar amb compte. Vos exposaré quatre casos de llengua trobats per la televisió, però abans voldria esmentar dos clàssics (perquè també m'he adonat que ja els intel·lectuals i els polítics també van darrere dels periodistes sapastres).

Meridiana claridad vol dir Claredat clara.

Guanyar 1 a 0 no és una victoria pírrica, és mínima.

Ara els tres casos:

Durant els Jocs Olímpics (i no les Olimpíades) de la Xina, al teletext d'una televisió castellana vaig llegir que l'equip rus femení de basquet havia genocidado la selecció espanyola. Fort, oi?

Ara és molt habitual sentir a parlar de remeis pal·liatius, i, als periodistes esportius, els agrada molt dir que un equip ha aconseguit una victòria sin paliativos: si de cas, seria més adequat (estirant molt el significat del mot en aquest context esportiu) que un equip ha rebut una derrota sense pal·liatius).

Un altre cas apareix en una competició de bobsleigh, en què un competidor, per culpa d'un trabucament del bòlit, arriba a la meta per la inèrcia. El comentador va dir que evidentment el temps no hi feia res perquè havia estat paupèrrim. Cal dir que s'ha estés el costum de dir, quan un temps cronometrat no és bo, doncs, que ha estat molt pobre. Des del meu punt de vista, quan es tracta de temps al mínim possible, el que caldria emprar és roín o pèssim (si hom vol fer servir el superlatiu llatí), mentre que per a les distàncies al màxim possible, sí que seria encertat dir pobre (o paupèrrim) per aquesta raó de ser poquet en la marca. D'aquesta manera hi ha varietat lingüística en les consideracions de les marques.

El darrer, que m'ha deixat de pasta de moniato, deia que alguna cosa (les aigües d'un riu o d'una piscina, no ho recorde bé) tenia una prístina temperatura. En aquest cas, supose que volia dir fresca, perquè del que recorde parlava d'una competició de natació. Però és clar la gent fa servir prístino en sentit de clar, transparent, per exemple, aguas prístinas. Vés a saber com se li ocorre fer aquest encreuament tan estrany de claredat i de temperatures. Per cert, i vos ho deixe per a vosaltres, si penseu que les aigües d'un llac de la selva tropical són prístines per clares, fresques i transparents, mireu ací.

divendres, 15 d’octubre de 2010

Damunt i davall

En el grup de les preposicions la manera d'actuar els parlants de les llengües moltes voltes és la d'establir oposats o complementaris: dalt i baix, dins i fora, amb i sense, al llarg i a través, etc. Ara en aquest cas, parlaré del parell damunt i davall, i si bé fa uns mesos vaig parlar de damunt, en referència a sobre, ara completaré aquell text amb l'oposat davall.

Tornant a aquell curset de Conselleria que hi feia referència, l'Abelard ens va fer l'esquema següent:

dalt i baix, damunt i davall, sobre i sota

i del seu pensament vaig entendre, i de retruc em va agradar, que:

sobre i sota són preposicions abstractes, intel·lectuals, és a dir, que sobre té un significat en relació a (un llibre sobre física, enraonarem sobre el tema de l'avortament) i sota té un significat de domini (estava sota les òrdens del capità, sota el seu poder es van assassinar xiquets).

També vaig entendre que l'equivalent de damunt és davall, i que la relació que s'estableix és la de contacte, ço és, que les coses que estan damunt o davall han de tocar l'objecte. És així que el llibre està damunt la taula, he deixat les ulleres damunt la cadira; he trobat un xiclet davall la taula, l'ocell escalfava la cria davall l'ala.

Al remat, dalt i baix impliquen alçada però no amb contacte, i de retruc implica possibilitat d'abastar l'objecte o de ser-hi a tocar (i ací podeu posar tots els graus de proximitat que vulgueu). Així doncs, ells estan dalt la muntanya, els músics es posen dalt l'escenari (podria ser damunt, és clar, però ací el sentit és que hi ha alguna cosa que ens fa de barrera i no podem assolir-los, per a la qual cosa és menester pujar-hi); el gat està baix la taula, hem fet la falla baix la mar (he posat a postes aquest baix la mar, perquè ens adonem com podem ser de precisos i rics amb la llengua i no en som conscients: a Dénia hi ha una falla que es diu Baix la mar, i no vol dir que estiga submergida, sinó que està en oposició a dalt del castell, barri antic del poble; aleshores, per a referir-nos que està submergit l'objecte es diu que està dins la mar o en el cas aquest, davall la mar, perquè hi ha contacte, sense que açò implique que estiga molt profund, per a la qual cosa caldria dir està al fons la mar).

Potser creureu que és molt enrevessat, però m'he adonat que és molt pràctic. A partir d'aquella xarrada el meu propòsit ha estat reflexionar-hi i continuar aquesta distinció en els meus escrits (evidentment, algun se m'escaparà, perquè la inèrcia és mala) i fet i fet, voldria comentar-vos que hi han llengües amb distincions semblants. Per exemple, en l'alemany, auf i über tenen el mateix comportament, però la primera té un sentit de contacte i, i la segona té el sentit de sense contacte.

Els meus dubtes són: és enriquidor per a la llengua mantenir aquesta mena de distinció, o cal agafar la proposta de la TV3 simplificadora de sobre i sota per a tot? ¿Aquells qui treballem amb la llengua, pel fet mateix de ser-ne experts, hem d'esforçar-nos a fer aquesta mena de distincions, o no paga la pena?

dijous, 30 de setembre de 2010

Se i es

A la Marina, i supose que a la resta del país, de manera corrent, hom fa servir el pronom feble es (reforçat) davant de verbs que comencen per s i ce i ci. Quan vaig arribar a la facultat em diuen que en aquesta mena de situacions hom ha de fer la forma plena se. Per tant, a fer servir aquesta forma: se sent.

Mireu, després de deixar la carrera, de sentir altres lingüístics i de reflexionar jo mateix, jo torne a fer servir la forma reforçada. Tanmateix, a mi, m'agradaria saber per què hem de fer servir la forma plena: però una raó bona, bona. No s'hi val dir que per a evitar cacofonies, perquè aquest argument es desmunta dient que la mateixa cacofonia es fa amb
me muir o te toques, i aquests continuen sent reforçats.

dimecres, 15 de setembre de 2010

Aprendre

El text de hui no és un dubte: és una reflexió pel que fa a les males traduccions al català (i de retruc per convivència, al castellà).

Reprenent el tema de saber i conéixer ja exposat un parell de voltes ací i ací, voldria explicar un fet lingüístic relacionat, que ocorre en anglés, i que ja he trobat en castellà unes quantes voltes. En anglés el mot learn significa aprendre, però també s'utilitza, per exemple en la premsa, quan algú s'assabenta d'alguna cosa (Unfortunately, many consumers learn that their identity has been stolen), o ha arribat a tenir-ne coneixement, fet i fet, el que en català diríem saber de (To learn more about these steps and more, visit the XXXXXX). Si fem les traduccions, ens sonaria estranyíssim dir: Dissortadament, molts consumidors aprenen que llur identitat ha estat robada; Per a aprendre més sobre aquests passos i més, visiteu XXXXXXX).

Doncs bé, com ja he dit abans, en castellà ja podem trobar aquestes traduccions de learn per aprender quan seria tener noticia o saber de. El primer el vaig trobar en una columna esportiva sobre Fórmula 1 (i ací he de demanar disculpes, perquè he perdut la cita: només puc dir que era del diari El País, d'un diumenge al principi de començar-se el campionat, quan Fernando Alonso encara era a Renault l'any 2009). El segon queda prou clar en la foto.






dimecres, 23 de juny de 2010

Tancat per vacances

Un altre curs més, aquest blog tanca per a descansar, cercar temes nous i ordenar les idees. Ens llegirem a partir del 15 de setembre.

Gràcies per la vostra visita i interés.

dissabte, 5 de juny de 2010

Mandonguilla

En la meua tasca de correcció lingüística personal he establert vies vàries; aquesta que comente ara fa referència al vocabulari popular, concretament al del lèxic dels aliments. D'uns anys ençà he fet esforços per a corregir el mot mandonguilla. Per on jo visc hom diu de manera natural i sense complexos (i més en el sector jove) albòndigues, i allà on sentia albòndigues jo hi deia mandonguilla.

Al remat, tant d'esforç per a decebre'm; una visita al Coromines i hom descobreix que tant si bé albòndiga és castellà, mandonguilla també ho és: fet i fet, el mot nostrat és pilota. Per tant, malgrat que continuaré dient mandonguilla, trobe que no patiré per corregir ningú que diga albòndiga, encara que no siga normatiu. No ho faré fins que l'IEC faça fora mandonguilla i sancione com a opció única piloteta.

Nota: i de les croquetes, ja en parlarem un altre dia.

dissabte, 22 de maig de 2010

Amb i contra

El tema de què parlaré hui és u d'aquests fotudets, i que costa molt d'esporgar. Parlem d'esports; és habitual sentir i llegir als mitjans de comunicació expressions com que el Barça jugarà amb el Bayern la final de la Champions, o que Federer jugarà amb Nadal la final de Wimbledon. Si filem prim, només la segona proposta seria viable, però caldria tenir un context abans per a acceptar-la. Fet i fet, el problema està en la preposició: amb significa companyia, i per molt que ens hi encabotem, els dos equips i els dos tenistes no jugaran com a companys, sinó com a contraris, amb la qual cosa, la preposició adequada és contra: el Barça jugarà contra el Bayern la final de la Champions i Federer jugarà contra Nadal la final de Wimbledon (la proposta de Federer jugarà amb Nadal la final de Wimbledon seria coherent si hom diu al final contra Djokovic i Murray en els dobles. Així sí).

Podríeu titllar-me de perepunyetes, fins i tot retreure'm que jo trec els errors d'altri, però que no em veig els meus. És cert, en el món professional de la llengua no hi val badar, cal ser coherents, però té l'inconvenient que no sempre hom ha connectat el xip d'expressar-se com toca. En el meu descàrrec, almenys intente fer veure elements destacables i a partir d'ací anar aprenent i espigolant la llengua.

divendres, 7 de maig de 2010

Passar-se'n

Quan em van publicar el primer llibre de poesia, el Dos poals de sabó..., el corrector que el treballava em va fer una anotació en un títol que deia, "Com te'n passes". El corrector m'indicava que la forma correcta era Com et passes: fet i fet, sense el pronom en. És amb aquesta anècdota i amb allò que sent a la TV3, que dialectalment el català i el valencià ací són diferents. El valencià ha fet que l'expressió passar-se'n siga de construcció sintàctica igual que anar-se'n, mentre que el català, no. Quin dels dos dialectes té la raó sintàctica en aquest verb?

Quan jo faig servir l'expressió com te'n passes, hom pressuposa que hi ha uns límits que són els permesos i que en parlar o actuar d'una manera que va en contra d'aquests límits, doncs, els traspassa. Així hom pot dir, com et passes de sabut, com et passes de prepotent, com et passes de graciós; és per això que en fer la substitució de sabut, de prepotent o de graciós, hom fa servir el pronom en: roda i volta, com te'n passes.

Ara bé, una altra cosa és que l'expressió passar-se'n siga correcta, i en aquest cas, el corrector, en lloc de proposar-me com et passes, m'hauria d'haver proposat coses com vas fora mida, per exemple.

divendres, 23 d’abril de 2010

Dolor de cap

Si algú sentirà altri que diguera, em dol la cama, de seguida s'esmussaria per aquesta expressió. També li passaria el mateix si algú li diguera tinc dolor de cap. En el català tenim molt, però que molt assumit que en aquests dos casos hom hauria de dir em fa mal la cama i tinc mal de cap, i que roda i volta tindríem uns castellanismes monstruosos.

Doncs bé, després de sentir anuncis de medicaments a la TV3 i de consultar els mots corresponents als DIEC2 i al DCVB, ja no sé què dir. En els dits anuncis hom parla de dolors musculars, dolors a les articulacions, etc. ¿És correcte fer servir ací la paraula dolor, o caldria dir mals musculars, mals a les articulacions? Perquè, evidentment, en aquest cas tant dolor com mal, com a noms, són sinònims exactes, com dur i portar, i de retruc podria dir tinc dolor de cap, com tinc mal de cap.


Algú em tira una maneta en aquest mal de llengua?

dijous, 8 d’abril de 2010

Artiste

Temps arrere, es va alçar polseguera lingüística quan el diccionari de l'AVL va incloure (sancionar) tota una ratafila de paraules, unes castellanes exactes o valencianitzades (peluquer, gasto, xillar, taburet), d'altres d'evolucó popular valenciana (llògic, llegítim). Els professionals de la llengua del sector dur es van rebotar, i des del país estant, els professionals valencians ens vam endur un bon disgust: tanta faena per reintroduir les paraules arraconades i ara ens ho llançaven a perdre sancionant les estranyes.

Doncs bé, d'aquest pou es poden treure moltes coses. La primera d'aquestes fa referència al sufix -ista. Al valencià és habitual fer distinció de gènere en els exemples següents: artiste i artista, dentiste i dentista, etc. (fins i tot en casos com pediatre i pediatra, malgrat no ser del dit sufix). Ara la normativa valenciana ha aprovat aquesta diferenciació de gènere, i s'ha fet la gran rebolica: com ja he dit, el nucli dur s'hi ha quadrat i se n'ha queixat.

És bona o és dolenta aquesta innovació popular? Des del meu punt de vista, no em sembla tampoc tan greu que s'aprove aquesta distinció, més encara quan és un fenomen de dins de la llengua (no ho oblidem pas); però també, ara que ens trobem en un moment en què la correcció política fa que a tota hora discursiva hàgem de fer: benvinguts i benvingudes, bona nit a tots i a totes, els treballadors i les treballadores, etc. (de la qual cosa ja en parlaré en una altra ocasió), fet i fet, la bona part de qui es queixen d'aquest fenomen llengua -iste, -ista, (i que són afins a rebutjar el llenguatge sexista) consideren que és un pas arrere en l'evolució de la llengua. Bé, doncs, per a aquest motiu de fer fora les ambigüitats i el sexisme de la llengua, hi ha una raó per a acollir aquesta innovació lingüística genuïnament valenciana (per definició, catalana).

Nota: ara que ens hi hem posat, ¿s'ha acceptat ja la forma femenina de pudent, ço és, pudenta?

dimecres, 24 de març de 2010

Mitjancer

Recorde que fa temps, quan al principi de governar el PP el país, que el dit partit va cedir al soci de govern Unió Valenciana la conselleria de Mig Ambient: no cal dir que les rialles eren propícies perquè hom es demanava on parava l'altre mig. Aquest fet tan popular de traduir Medio Ambiente per mig i no medi, duu maldecaps a uns quants parlants perquè no són conscients que una cosa és un àmbit i una altra la meitat d'una cosa.

Relacionat amb açò, temps ençà que em pega voltes el mot mediador: apareix sovint als mitjans de comunicació, siguen en les notícies d'àmbit social, siguen programes d'economia. Aquesta paraula passeja per la nostra llengua sense que no li diga ningú res, fins i tot el DIEC. Després de consultar aquest diccionari i el DVCB, hom s'adona d'una cosa: que mediador, ço és, la persona que es clava pel mig per a apauar un conflicte a dues o més bandes, és una paraula molt moderna, i que tradicionalment (des de Llull com a mínim) hom feia servir mitjancer.

És per això que lectors, professionals de la llengua de la CCRTV (de la RTVV també, toca), i d'altres que fusseu la llengua, que voleu un català genuí, recupereu el mot mitjancer.

dimarts, 9 de març de 2010

Damunt i sobre

Com deveu haver llegit els qui seguiu el blog aquest, m'agrada anar als cursets que Conselleria d'Educació organitza els estius. Concretament aquells en què l'Abelard Saragossà diu alguna cosa. Hom pot estar d'acord o no amb les seues idees (de fet, jo encara hi estic enfadat perquè fa servir la preposició a través de de manera poc popular), però el cert és que em fa pensar en les punyetes amagades que tenim en català, i que si hom es queixa que estem infestats de castellanismes, hom hauria de mirar altres invasions subtils que vénen també d'altres idiomes, les quals sembla que tenen més perdó. Però d'açó, en parlaré en un altre text, no sé si en aquesta finestra o en una altra.

Anem al tema. Aquell dia, l'Abelard va comentar els usos de les preposcions
dalt, damunt i sobre. Hi va fer la comparació en texts medievals i actuals, i va mostrar-nos que en la llengua estàndard i literària la paraula sobre anava arraconant la forma damunt; que sobre, que tenia un matís més metafòric, intel·lectual, havia esdevingut més físic. Doncs bé, m'he fixat que en la llengua que fa servir la CCRTV fa temps que hom bandeja la preposició damunt per sobre, i que aquest ús ha generat de retruc una altre fenomen que és el de substitutir el pronom personal pel pronom possessiu. Vos en pose uns exemples: Lleva't de sobre meu (Lleva't de damunt de mi); Ho va posar a sobre seu (Ho va posar damunt d'ell); L'Esperit del Senyor reposa sobre meu (L'Esperit del Senyor repose damunt de mi/jo), etc. Altrament, fins i tot, amics meus de la carrera, valencians, quan parle amb ells, ja han assumit aquest canvi, i qui diu amics, diu especialment escriptors valencians que també ho fan.

Mireu, a mi, em costa molt fer servir aquest
sobre en lloc del damunt, i per molt que hom vulga passar-me ase per bèstia, pense continuar fent servir aquesta distinció damunt físic i sobre metafòric (Hui debatrem sobre el tema de les drogues). Hom podria dir, ves a saber, si jo aniria en contra de la unitat de la llengua o que potser faig apologia del col·loquialisme per damunt (sobre?) l'estàndard, però tinguem en compte açò: en francés, la paraula sûr representa tant damunt com sobre i açò empeltat en la nostra llengua i escampat pels nostres (uns quants) lletraferits (terroristes del llenguatge) fa ferum de gal·licisme innecessari i empobridor.

Nota: del canvi
de tu per teu, en podem parlar en un altre text: vos pareix bé?

dilluns, 1 de març de 2010

Intrús, intrús (però consentit)


Ja a la venda el nou llibre de Josep Vicent:

Els hòmens primer, si és home, i després les dones, i al contrari.

Editorial Setzevents.

dimarts, 23 de febrer de 2010

Panxa

De fa un temps que la nostra llengua va canviant el mot panxa per estómac, i potser està condicionat perquè el castellà també ha canviat barriga per estómago. M'he adonat que certs canvis d'aquest tipus (oïda per orella, dolor per mal) poden ser a causa que no fan fi en castellà i canvien per d'altres no tan estridents, i en el nostre cas, que de cap manera no sonen malament, hom tendeix a substituir-les amb la traducció corresponent.

Fixeu-vos bé. Els xiquets diuen em fa mal la panxa (la barriga), però en una pel·lícula seriosa el personatge amb problemes dirà me duele el estómago (mai un George Clooney dirà en castellà: me duele la barriga). Els xiquets quan juguen als secretets es diuen les coses a l'orella, però quan l'enamorat vol guanyar-se la parella li dirà amoretes al oído (com deia la de la Oreja de van Gogh Cuéntame al oído i no a la oreja).

Fet i fet, doncs fa fi dir guanyar-se un home per l'estómac i fa rural dir guanyar-se l'home per la panxa.

dilluns, 15 de febrer de 2010

Noms de lletres

Ací teniu un enllaç molt interessant sobre la pronunciació medieval de les lletres. Gràcies anònim.

http://www3.udg.edu/ilcc/Eiximenis/html_eiximenis/rossich_nom_lletres.htm

dilluns, 8 de febrer de 2010

Noms de lletres

Amb els meus anys de docent, quan he mamprés el tema de les lletres de l'alfabet, hom s'ha trobat un tema de debat: efe o efa? Popularment, el valencià diu efe però en anar a escola els escolars aprenen efa: ja tenim la diglòssia en dansa. Quan en els primers anys d'ensenyament tant d'adults com de xiquets, se m'escapava una efe, tot seguit em deien, no és efa? Aleshores repensava i deia, ai, un lapsus, efa. Un temps després, quan assistia als curset d'estiu de la Conselleria, vaig saber per l'Abelard Saragossà que ni efe no efa, sinó ef. Idò! Però ací què passa?

L'explicació d'ell i l'aprenentatge de llengües meu m'ha fet veure que efectivament, ni efe ni efa, sinó ef. Fixem-nos bé en aquests precedents. El català ha estat prohibit en l'ensenyament reglat des de fa 3 segles. Els estudis de llengua que s'han fet s'han fet sempre per via del castellà, del francés i també de l'italià. Al llarg d'aquests anys, els gramàtics han tingut com a referència aquests tres idiomes predominants a l'hora de crear les nostres gramàtiques: tant per a acceptar o rebutjar algun concepte, i quan ha estat el moment de banyar-se en algun tema punyeter, doncs, hom ha deixat anar manies, fòbies, afinitats i fílies. Com que el català és una llengua que sempre li ha tocat el rebre en això de reviscolar i anar avant en prestigi, doncs, hom fa el que pot i per raó d'aquests impulsos un fet gramatical incorrecte pot quedar encrostonat i ser difícil de modificar per nous estudis per culpa d'aquesta inèrcia.

La nostra llengua pertany al grup de llengües que pot tenir al final de paraula un sons consonàntics, mentre que el castellà no: és cert que en castellà hom pot dir pastor i situación, però ben cert és que no és capaç de dir Benidorm ni carnet (i hi diu Benidor i carné). Llavors, com que el castellà és una llengua que no ha tingut cap mena de problema legal ha anat fent els estudis propis de llengua i a l'hora d'establir en la gramàtica el nom de les lletres, tira pel dret: com que no puc dir ef, em, en, er, doncs faig servir la vocal de suport -e i és com apareixen les efe, eme, ene, erre, etc. Els anys han passat i i han fet caramulls de gramàtiques i estudis lingüístics, i la llengua s'ha ensenyat a escola sense cap de problema.

Els nostres gramàtics, catalans més concretament (perquè han estat més nombrosos a l'hora d'estudiar la llengua i de creure's realment la llengua com fet identitari), tirant més per la corda dialectal central, potser per manies i fòbies castellanes, i també per raons internes de vocals àtones, quan han tocat el tema de les vocals, supose (tire la pedra i amague la ma, ho sent) que partint de la forma reforçada amb -e van considerar que dir efe sonava castellà i que tancar definitivament la en -a per a dir efa, potser era la manera més adient per a la nostra llengua (com una manera de separar-se del castellà). El problema, però, ens l'hem hagut d'empassar els que tenim el dialecte occidental (i com a cap de turc el valencià), perquè no tenim aquesta ǝ i no hem pogut tancar en -a, i és per això que diem efe.

Al remat, és més català dir efa? És més poc català dir efe? Doncs bé, tan poc català és dir efe com efa. Si els gramàtics nostres en lloc de mirar el castellà hagueren pegat una ullada a les altres llengües europees haurien comprovat que aquelles llengües que són capaces de tenir paraules acabades en consonant fan el nom de les lletres sense vocal de suport. Per exemple: fracés (ef, em, er), anglés (ef, em, er), alemany (ef, em, er), holandés (ef, em, er), finlandés (ef, em, er). Les altres llengües com l'italià, el portugués, el sard conserven aquesta -e de reforç. Pel que fa al romanés hom pot trobar les dues formes (em-me, ef-fe, er-re), i per a l'occità, aquest, fa la forma reforçada (potser enlluernat per la manera de fer del català?).

Al remat, el meu dubte és: revolucione els meus alumnes dient-los que les lletres s'han de dir ef, em, er, o ho deixe córrer i dic efa, i continue fent un castellanisme encrostonat? (perquè evidentment, dir efe fa de poc català).

dilluns, 18 de gener de 2010

Xocolate

Continuant amb el tema de les males traduccions de l'anglés, hom pot trobar la situació aquesta: ai, com trobe a faltar quan era menudet i feia fred i plovia i en arribar a casa de l'escola em feia una xocolata calenta.

A ma casa, quan teníem aquest oratge i ens abellia fer-nos alguna beguda que ens escalfara, tiràvem mà del xocolate. Diem, simplement, ara ens farem un xocolate i hi mullarem unes valencianes. He pogut sentir en sèries traduïdes al castellà (i alguna en català) que els personatges es fan xocolates calentes, una concepte totalment pleonàstic perquè si ens volem escalfar és evident que el xocolate ha de ser calent. En anglés el nostre xocolate que lleva el fred del cos es diu hot chocolate i com hom ja deu haver comprovat, traduir exactament xocolate calent no és una gran tasca de traducció al fet cultural del nostre idioma.

Nota: al tall del tema, una altra cosa serà si xocolate o xocolata, que ja tractaré més avant.

Free counter and web stats