dilluns, 16 de desembre de 2013

Isolat

En català bonic hom fa servir aquesta paraula: isolat. És habitual trobar-la en poesia: hom pot dir que escriure roques isolades, ombra isolada, pins isolats, etc. és més literari que aïllat.

Feta la presentació, he cercat isolat al DIEC i em remet a aïllat. Encamant he visitat el DCVB i exposa que és del segle XX i ve del francés isoler. Al remat, Coromines hi diu coses que suscitaran qüestions interessants (almenys a mi). Llavors, explica que és una forma italianitzant i francesitzant. Isolat no sembla ser antiga en català (manca encara en els diccionaris del principi del segle XX) però avui està ben consolidada i ja l'usaren escriptors de fi del s. XIX de llenguatge tan genuí com Massó Torrents (Croquis Pir.) Joan Alcover i Coromines: "quan seríem isolats els sis o set de més confiança... (Presons Imag.). Diu també Coromines que isolació és un anglicisme innecessari.

De bestreta em demane, ¿mantenim aquest gal·licisme o italianisme tan modern perquè fa fi (i com que no és castellà...) o el rebutgem sense prejuïns, poèticament...? En segon lloc, i ja pel que fa a ço redactat per Coromines, si el mot és modern, però ben consolidat al final del segle XIX, i no hi diu que és un francesisme o italianisme innecessari, ¿seria aquest raonament un bon argument, doncs, per a ser emprat per a justificar l'acceptació de paraules tan polèmiques com peluqueria, gasto, alcançar o xivar (d'entre altres), tot adduint aquest fet de ser consolidat en la llengua i ser usat per escriptors (ja siguen dels nostres o dels altres)? Tercer, si hom accepta isolar i isolat com a paraules bones, ¿per què hauria de ser menester rebutjar per innecessari isolació, si és un mot ben format per derivació? Perquè hauria de ser isolament i no isolació?

Mala peça al teler tenim, em pense...

diumenge, 1 de desembre de 2013

Contestador automàtic

Al tall del text darrer de respondre i contestar, hi ha un altre fet de què vull parlar. ¿Com es diu la màquina que arreplega els missatges telefònics quan no podem posar-nos-hi? Vegem tot seguit la recerca que he fet.

alemany: anrufbeantworter (respondre i no contestar)
anglés: answering machine (respondre i no contestar)
castellà: contestador automàtico (contestar i no respondre)
català: contestador automàtic (contestar i no respondre)
francés: répondeur (respondre i no contestar)
holandés: antwoordapparaat (respondre i no contestar)
italià: segreteria telefonica (cap de les dos)
noruec: telefonsvarer (respondre i no contestar)
portugués: secretária eletrônica (cap dels dos)
suec: telefonsvarare (respondre i no contestar)

Sembla que el català no es podrà corregir com sí que ho ha fet en altres casos com l'escuraplats (o rentaplats): si és que caldria corregir-ho, evidentment...

dissabte, 16 de novembre de 2013

De contestar i respondre

Vet ací un parell que toca el nas, i tinc la sensació que no té la divisa de perillós com la parella provar-tastar. Al DCVB diu que contestar és actuar davant un fet o discutir i com a tercera accepció diu que és sinònim de respondre, amb un exemple modern, del final del XIX. En cas contrari, el DIEC posa com a primera accepció respondre, i deixa en segon lloc, actuar davant un fet o discutir.

El meu dubte és, ¿ha fet bé el DIEC de sancionar com a correcte contestar com a sinònim de respondre, i damunt posar-lo en primer lloc, malgrat la joventut documentada de la interferència de significats que esmenta el DCVB?

Que quede clar que jo ja m'esforce d'anys ençà a fer-ne la distinció i ja no conteste preguntes, cartes, al telèfon, sinó responc...

divendres, 1 de novembre de 2013

Amb i els complements del predicat

Explicava en aquell moment als alumnes què eren els complements de règim verbal i vaig copiar-los una llista de verbs que duien aquesta mena de complements. Mentre ells la copiaven de la pissarra, u em va demanar, amenaçar també duu complement de règim? Si amenacem algú, eixe algú ho és? Tot seguit li vaig respondre que el complement de règim feia referència a aquella construcció introduïda per la preposició amb, per exemple: Va amenaçar el jugador amb una expulsió, en què amb una expulsió és el règim.

Aleshores de sobte, em va sortir una flamerada: a vore si amb una expulsió no és un complement de règim, sinó un complement circumstancial d'instrument com serien els exemples següents: Va tallar el pa amb un ganivet; Va enganyar el seu germà amb mentides; Va resoldre el problema amb una equació.

dimecres, 16 d’octubre de 2013

De pronòstics reservats

El dubte que tinc és: ¿sap la gent què vol dir realment pronòstic reservat? Quan dic gent em referisc tant a aquells qui la fan servir (no vull dir metges, sinó periodistes i gent amb un grau alt d'estudis) com a aquells qui la senten i l'han d'entendre. Roda i volta: ¿parlem per parlar i entenem per implícits? Fet i fet, sembla que l'expressió pronòstic reservat ha quedat exclusivament com a sinònim de gravíssim, dramàtic, que ens duu al resultat més dolent, quan simplement, també podria ser que fera referència a una suposició incerta i que no es vol dir, perquè no se'n tenen prou pistes donada la dificultat de la malaltia, sense que implique, per exemple, la mort d'algú.

Vegem aquest fragment de notícia: Una dona de 58 anys es troba ferida amb pronòstic reservat, després d’haver patit un atropellament aquest matí, al carrer Arxiduc Lluís Salvador de Palma.

dimarts, 1 d’octubre de 2013

Quedar-se de pasta de moniato

Tinc quimera que vaig aprendre l'expressió quedar-se de pasta de moniato de la TV3. He fet servir aquesta expressió en moltes situacions i quan l'han sentida els meus amics del poble o els meus alumnes, s'han quedat estranyats, mig divertits, de sentir-me parlar tan bé el valencià.

Tot açò fins que he sentit aquesta expressió en castellà, quedarse de pasta de boniato, cosa que ha fet que em pujara la mosca al nas: a veure si aquesta frase feta que suposava genuïna catalana, té origen castellà, i per consegüent, és un tapat com noi, maco o tarda,(amb ço que implica des d'un punt de vista valencià: com que ho diuen els catalans està ben dit i si ho diu un valencià és rebutjable).

Així doncs he posat l'expressió en castellà al google i he trobat moltes entrades: d'una banda hi han les entrades de pàgines catalanes en castellà, amb la qual cosa podem suposar que és una traducció pel bilingüisme que tenim i, doncs, poc concloent; d'una altra, he trobat unes quantes pàgines, l'origen de les quals és llunyà de les terres catalanes: un exemple és d'un periodista cordovés que fa articles a l'ABC; un altre, d'un hispanista germanista que parla 6 idiomes i no cap d'aquests és el català.

Comptat i debatut, aquests exemples no són mostra de res, però m'ha fet ganes de saber quin és l'origen d'aquesta expressió.

dilluns, 16 de setembre de 2013

Calcinar

Ara que tornem al curs i que ha passat l'estiu (com aquell qui diu) hem trobat als mitjans de comunicació els incendis varis que hi han hagut al llarg d'aquests dies estivals. Els periodistes que n'han escrit les notícies ho han tingut un poc agre a l'hora de fer servir verbs sinònims que facen referència a l'acció del foc: cremar-se i incendiar-se són els emprats. Tanmateix, en aquesta llista s'ha clavat un intrús: calcinar.

Per a començar, aquest verb vol dir segons el DIEC fer, per l’acció del foc, que (una substància) es descompongui i desprengui una substància volàtil, especialment el carbonat de calci, que, desprenent anhídrid carbònic, es transforma en calç: i ja no hi han més significats. El DCVB va per la mateixa línia i el GDLC sí que arreplega el significat sinònim de cremar que accepta el diccionari de l'acadèmia castellana. 

Calcinar apareix molt en els mitjans de comunicació castellans i puc pensar (m'imagine, sospite, supose) que els nostres periodistes catalanoparlants l'han afillat per ampliar un poc més el seu diccionari de sinònims: però erròniament. Comptat i debatut, ja que han decidit fer servir aquest verb calcinar amb un significat que no correspon, voldria convidar-los a usar uns altres verbs que, sense tenir el mateix significat, ben bé que podrien aplicar-hi la mateixa acció: socarrar-se (per molt que sone col·loquial) o abrandar (per molt que sone cult).

Animeu-vos-hi!

divendres, 21 de juny de 2013

Vacances


Un altre curs més, aquest blog tanca per a descansar, cercar temes nous i ordenar les idees. Ens llegirem a partir del 16 de setembre.

Gràcies per la vostra visita i interés.

divendres, 14 de juny de 2013

De coses arcaiques


A l'hora d'explicar als meus alumnes el tema de la dièresi, sempre toque pedra quan arribem a les excepcions, concretament en els composts d'isme. Roda i volta, m'aparelle de paciència i intente explicar-los-la de manera raonada, és a dir, que qui ha tingut la idea d'establir-ne una regla, ho ha fet seguint un fet lògic i raonat. És així que, quan els dic que lluïsme i proïsme no duen dièresi, els raone que no són cap compost sinó que són uns mots que han evolucionat. De retruc, els dic que si en fem la traducció al castellà, per exemple, aquests mots són diferents que si foren un compost. Mirem aquests exemples:

proïsme;prójimo (castellà);prochain (francés);prossimo (italià); proximo (portugués), etc.
lluïsme;luismo (castellà);lods (francés);

Com veiem (dic als alumnes), no són cap compost. Si mirem ara aquests mots, vorem que sí que són composts i són traduïbles a les altres llengües sense gaires canvis. Aleshores els escric:

egoisme;egoísmo;égoïsme;egoismo;egoísmo
deisme;deísmo;déisme;deismo;deísmo

Però de sobte em passa pel cap arcaisme, i pense: la composició d'isme es fa després de l'arrel de l'adjectiu, sense modificar el mot, ¿què passa amb arcaisme, si l'adjectiu és arcaic? No hauria de ser arcaïquisme? He mirat les altres llengües i hi ha el següent:

Arcaisme;arcaísmo;archaïsme;arcaismo;arcaísmo
arcaic;arcaico;archaïque;arcaico;arcaico.

La resposta, evidentment cal cercar-la al grec clàssic, que hi diu ἀρχαῖος, en aquest cas αρχαϊσμός, i per això no fem arcaïquisme. Ara bé, si haguérem de ser regulars, crec que la paraula hauria de ser aquesta: arcaïquisme.

divendres, 31 de maig de 2013

De tia i tieta

Llegia el diari i vaig ensopegar amb el titular següent: La tieta d'Angelina Jolie mor d'un càncer de pit. Deixe de banda el tema de morir-morir-se i voldria comentar l'altre fet: per què un diari, en teoria usuari d'un model general de llengua, fa servir la paraula col·loquial tieta i no tia, que és la general? ¿Podria ser que a Catalunya, els poders lingüístics (ironia a banda) volen generalitzar el femení en diminutiu, com ja ocorre amb el masculí tiet (per això que oncle resulta massa heavy i tio massa light?

Ací hi ha un text que en parla i ací la versió gratuïta (baixeu fins a la data 14/5/2011)


divendres, 17 de maig de 2013

Desficaciat

En llegir la revista Llengua nacional, hi ha un article que repassa paraules incorrectes en català i n'hi dóna un equivalent normatiu. En una d'aquelles indica que agobio és incorrecte, i que cal emprar atabalament i estrés. Xica! Ves per on, recomanen utilitzar un anglicisme: stress... això sí catalanitzat (malgrat que vinga del llatí strictus). Ja embrutats, podrien permetre la paraula agobi, un castellanisme catalanitzat (malgrat que vinga del llatí gybus).

dijous, 2 de maig de 2013

De pipes i de pau

Un dia que mirava un programa de televisió en castellà em vaig esborronar en sentir a un comentador dir firmar la pipa de la paz. De seguida ho vaig anotar per fer-ho servir com a text d'aquest blog. Doncs bé, ara que h'hi he posat en el tema, ço que he fet primer és escriure al google firmar la pipa de la paz: 16.600 resultats. El primer de tots remet a una pàgina en què algú demana com es pot firmar la pipa de la paz i la primera resposta que rep és que no es pot firmar, sinó fumar. A partir d'ací, un caramull de pàgines en què hom fa servir firmar la pipa de la paz, juntament amb fumar la pipa de la paz (com pot ser això?) en el mateix text, i d'altres pàgines en què apareix només firmar.

Però és clar, ací no podia quedar la cosa. He traduït la construcció, firmar la pipa de la pau, i el tocat ha estat que en google n'hi han 50. Poquets, sembla, i m'he sentit un poc alleujat. De sobte m'ha vingut una flamerada: signar la pipa de la pau. Doncs n'hi han 5 al google, la més destacada al Diari blau de la Carlota de Gemma Lienas.

Confiem que no cresca la cosa i per la meua part, pense comentar-ho amb els alumnes del batxillerat, amb l'esperança que no s'enfonsen...

dimecres, 17 d’abril de 2013

De merenga


Normativament cal dir així aquest dolç: la merenga, però en valencià (per exemple) diem el merengue, talment com ho diuen en castellà. El DIEC considera incorrecte dir merengue (amb aquesta e final que, a més a més, fa masculí el nom) i manifesta que cal dir merenga, acabat en a, i de retruc, en femení, tal com és en francés. Tanmateix, el tocat és que tant l'u com l'altre haurien de ser considerats incorrectes.

Si mirem el mot en francés hom hi diu la meringue: en femení, sí, però amb una i que en català normatiu no està. Per tant, si haguérem de ser fidels al mot francés, hauríem de sancionar meringa i no merenga (ni merengue, com tan encertadament fa el DIEC). Comptat i debatut, corregir algú que diu merengue fent-li dir merenga sembla, des del meu punt de vista, igual d'autoenganyós que tarde i tarda. Caldria dir-hi doncs, meringa.

Nota: correcte, és possible que siga molt complicat canviar merenga per meringa, i tot açò i allò. Però bé, si hom considera que els valencians hauríem de corregir-nos a merenga i que no hi posem excuses que no és tan difícil, doncs el mateix per a aquells qui diuen merenga...

dimarts, 26 de març de 2013

Suggeriment

D'una banda suggerir ve del llatí suggerěre, i d'una altra ingerir ve d'ingerěre.Com podem comprovar tenen la mateixa arrel però tot seguit veurem com de poc regular és la formació de mots. Una falta habitual entre els parlants és suggerència: se'ns escapa sovint, potser influenciat pel castellà, i cal corregir-se amb suggeriment. Tanmateix, si vull ser regular, hauria de dir ingeriment, però açò no és normatiu i he de dir ingestió. Ves per on, sí que és normatiu dir suggestió, com també ho és ingerència, regular amb suggerència, però com ja hem dit,aquest darrer no és correcte. Mirem l'esquema

suggerir-----suggestió-----*suggerència-----suggeriment
ingerir-------ingestió------ingerència-------*ingeriment

Com és que tenim aquesta irregularitat? Ací, potser, hi haurien algunes pistes. Em fa la sensació que en açò de la creació de derivats i sanció següent hi ha molta mania i traduccions exactes. He mirat en francés i he vist que hi han suggérer i suggestion (per tant hi mancaria l'equivalent formal de suggeriment), així com també ingérer, ingestion i ingérence (que coincideix amb el català). En castellà hi han sugerir, sugestión i sugerencia (coincideix que hi han tres formes, però la tercera és la rebutjada en català per suggeriment) i també hi han ingerir, ingestión i injerencia (que coincideix amb el català i amb el francés. De retruc, embolica que fa fort, el castellà s'ha tret  del barret en injerencia una j en lloc d'una g).

Puc pensar que suggerència és una paraula catalana, això sí, potser amb una influència de castellà en l'escampament de l'ús, però no lleva de ser una paraula ben feta si tenim ingerència (que em fa pensar que és un gal·licisme empeltat tant en català com en castellà). Si el mot normatiu ha de ser suggeriment, no trobe just que no es sancione ingeriment, quan ja hi han parlants que el fan servir.

Hom pot adduir, però és que per a ingeriment ja tenim ingestió. Certament, si fem un pensament ràpid de què vol dir ingestió i ingerència, del primer diríem que és empassar-se per la boca i del segon estacar-se en els afers d'algú. Així, doncs, ingeriment seria sobrer. Tanmateix si mirem els altres mots, suggestió ha esdevingut ràpidament sinònim d'idea que ha vingut a l'enteniment i no insinuació que fem a algú (per la qual cosa, ací hom ha bandejat suggerència i ha apostat per suggeriment, que no coincideix amb el francés, amb qui compartim branca lingüística, i fa que ens llevem de damunt una sensació (mania) de no assemblar-se al castellà).


dilluns, 11 de març de 2013

Dels tipus de llenguatge

És ben habitual trobar escrits que enraonen del tema del llenguatge sexista. Hi ha entrat tothom a comentar-ho: els polítics, filòsofs, lingüistes, etc. El fet cert és que hi han moltes veus que hi diuen la seua amb tot d'arguments: apassionades, blanetes, incendiàries, indignades fins i tot. En aquest afer i en aquest text voldria fer una comparació en aquest sac dels tipus de llenguatges. Em referisc al llenguatge religiós. ¿Considereu que és convenient encara mantenir les expressions lingüístiques religioses en el llenguatge, no ja personal, sinó que és públic? Vull dir, si algú s'ofén perquè diem L'home és un ésser intel·ligent, donat que no hem tingut sensibilitat envers les dones ¿per què no hauria d'ofendre's algú també que davant una petició li reponen Si Déu vol? ¿No hauria de sentir-se agreujat algú que haja decidit de no creure en cap déu? On està la sensibilitat? Roda i volta, després de creacions lingüístiques un tant estranyes (miembro, miembra; boycott, girlcott; ¿pot un polític en un acte públic dins la laïcitat més plana dir Gràcies a Déu ja podem gaudir d'una xarxa nova de biblioteques? ¿No és igual als efectes pràctics de semblança, dir Jesús a algú que esternuda? Més encara, acomiadar algú dient-li adéu?

No cal dir, que un altre tocat és aquell llenguatge de base religiosa (bé critiana, bé grega, bé la que siga): estar fet un buda, perdre l'oremus, una decisió salomònica, comportament narcisista, etc.

divendres, 22 de febrer de 2013

Dràstic

De les paraules que vaig aprenent del grec, una que m'ha pres l'atenció és dràstic (δραστικός), que ve d'acció (δράση), i que al diccionari del DIEC té com a significat ràpid i violentament (i que d'altres tradueixen com a enèrgic o eficaç). Fa dos dies, en un canal castellà, en mig d'una tertúlia, u dels parlants, d'origen sud-americà, envers unes declaracions del president d'Espanya va exclamar: se equivoca drásticamente.

Doncs bé, ja tenim l'embolic en marxa. Perquè dràsticament no és dramàticament i ací és on rau el problema, perquè en anglés drastic no és només ràpid i violentament, sinó també dramàtic: vet ací ço que volia expressar el tertulià sud-americà: se equivoca dramáticamente.

El meu dubte és: s'escamparà com l'oli, tendrament i suau per la nostra llengua, com assequible i accessible?

dijous, 7 de febrer de 2013

Vós, vosté

Abans de dedicar-me a l'ensenyament als instituts vaig estar formant-me en altres coneixements que no tenien res a veure-hi de bestreta: idiomes, llenguatge administratiu, traducció i correcció, etc. Hui vull fer esment a un aspecte lingüístic ensenyat a l'institut i que té relació amb l'administració: el tractament personal. Quan estudiava per al certificat de la Junta aquest tema, hom deia que el tractament havia de ser la segona persona del plural: vos sol·licitem, vos recomanem, permeteu-nos, etc. Segons els autors de manuals administratius, ha estat sempre marca del català adreçar-se amb respecte amb el vós (igual que fa el francés), però que a força del costum castellà, ja hem identificat el respecte amb la tercera persona del plural: li sol·licite, li recomanem, permeta'ns, etc.

Els manuals de llenguatge administratiu ho tenen clar, però no els llibres de text de Secundària i el DIEC (mireu l'entrada de vós-vosté). Quan parlen del tractament personal sempre posen com a respectuós tant el vós com el vosté. El fet és que si els manuals d'administració bandegen el vosté per poc genuí i per reivindicar el llenguatge administratiu català, per què els llibres de text d'institut el mantenen? Aquest fet lingüístic, el sabem tots els docents? I els que el sabem, el posem en pràctica? Per últim, podríem igualar com a falta el tinc que i el vosté?

dimecres, 23 de gener de 2013

De web

Recordeu la polseguera que es va remoure pel tema aquell de blog i bloc? Ràpidament: com que la velar sonora g a final de paraula sonava velar sorda k, hom va voler que s'escriguera amb c, però com que en català tenim aquesta mena de casos però escrits amb g (sang, fang, etc.), doncs, es volia mantenir com s'escriu en anglés: blog.

No heu parat esment que amb el mot web no hi ha hagut tanta caguera? Web, wep?

dilluns, 7 de gener de 2013

De rallar

En el blog d'un amic que és cuineret diu que agafa el rall i ratlla... i ja tenim el problema: o sobra una t o en falta una: perquè fet i fet, no és lògica aquesta diferència. Fins ara no m'havia parat a recercar informació d'aquest fet (que en castellà tenim tan a tocar, amb el problema de rallar i rayar) i arran d'açò he fet la consulta als etimològics. Fer xixines amb un objecte que esmicola al medieval en diuen rallar, i fer línies també en diuen rallar, i Coromines del primer treu l'etimologia radulare i del segon també. D'una altra banda, el DCVB diu que la forma ratllar és moderna, de Fabra.

El meu dubte és, era necessari posar una t al verb rallar quan el nom no en duu? A quin cap treu que tinguem rall i ratllar? No seria més normal igualar-ho rall-rallar?
Free counter and web stats