A l'hora d'explicar als meus alumnes el
tema de la dièresi, sempre toque pedra quan arribem a les
excepcions, concretament en els composts d'isme. Roda i volta,
m'aparelle de paciència i intente explicar-los-la de manera raonada,
és a dir, que qui ha tingut la idea d'establir-ne una regla, ho ha
fet seguint un fet lògic i raonat. És així que, quan els dic que
lluïsme i proïsme no duen dièresi, els raone que no són cap
compost sinó que són uns mots que han evolucionat. De retruc, els
dic que si en fem la traducció al castellà, per exemple, aquests
mots són diferents que si foren un compost. Mirem aquests exemples:
proïsme;prójimo
(castellà);prochain (francés);prossimo (italià); proximo
(portugués), etc.
lluïsme;luismo (castellà);lods (francés);
Com veiem (dic als alumnes), no són
cap compost. Si mirem ara aquests mots, vorem que sí que són
composts i són traduïbles a les altres llengües sense gaires
canvis. Aleshores els escric:
egoisme;egoísmo;égoïsme;egoismo;egoísmo
deisme;deísmo;déisme;deismo;deísmo
Però de sobte em passa pel cap
arcaisme, i pense: la composició d'isme es fa després de l'arrel de l'adjectiu,
sense modificar el mot, ¿què passa amb arcaisme, si l'adjectiu és arcaic? No hauria de ser
arcaïquisme? He mirat les altres llengües i hi ha el següent:
Arcaisme;arcaísmo;archaïsme;arcaismo;arcaísmo
arcaic;arcaico;archaïque;arcaico;arcaico.
La resposta, evidentment cal cercar-la
al grec clàssic, que hi diu ἀρχαῖος, en
aquest cas αρχαϊσμός,
i per això no fem arcaïquisme. Ara bé, si haguérem de ser
regulars, crec que la paraula hauria de ser aquesta: arcaïquisme.