divendres, 21 de desembre de 2012

De contractar

En aquestes festes d'hivern pareu l'orella o afineu l'ull, corre en castellà l'expressió següent: Contrata con quien quieras, en lloc de contrata quien quieras. Ja s'ha escampat per la nostra llengua, segurament per via del llenguatge administratiu.

divendres, 30 de novembre de 2012

D'acostar i apropar

D'un temps ençà han aparegut (ací, acíací ací) articles diversos que tracten el tema del verb apropar. El tocat és que aquest verb és vist com un castellanisme d'acercar i que a poc a poquet va apartant el verb habitual que és acostar (i atansar i arrimar, etc.).

Correcte. Jo sóc d'aquells qui dic acostar, i dir apropar em sona un poc estrany, tanmateix, dos coses diré d'aquest verb. Primer, que de tant veure'l que es farà agradós de tenir, de manera que no passarà res i conviurà sense problemes entre els nous parlants de la llengua. Segon, que hom vulga o no, apropar és una regularització del duet prop i lluny. Si hom ha creat allunyar de lluny, crec que és lògic que hom forme apropar de prop. Més encara, si hom a creat endinsar, no seria estrany que algú creara enforar, tot és cosa de temps, ganes i padrins que vulguen fomentar-lo (i d'això, en saben molt els mitjans de comunicació i els poetes...).

Així com ho expose jo, dalt o baix ho exposa aquest.

dilluns, 19 de novembre de 2012

Vocabulari vulgar

Fa cosa d'uns anys em estava amb un amics i jugàvem a l'escrable. En una de les jugades algú va dir, ja sé que aquesta paraula no existeix, però em fa molta gràcia; si voleu acceptar-la o no, ja ho decidiu vosaltres. I aprofitant que hi havia la paraula barata al tauler va posar després conys: barataconys. Mireu, davant una troballa com aquella seria d'insensibles no acceptar-la, i jo no m'hi podia negar!

Ves per on, ja he trobat una paraula vulgar per a l'anglés pimp i per al castellà chulo. No direu que no és una creació extraordinària, perquè de retruc no ens assalta el problema de si és home o dóna: amb barataconys està tot apanyat (bé, caldrà fer alguna cosa si allò baratat són hòmens: baratavergues?). Realment impressionant.

divendres, 2 de novembre de 2012

Ingressar


El text de hui no és cap dubte, és una exposició (un d'aquells dies en què estàs ociós i et poses a fer erudició...).

Tenim ingressar (que significa entrar alguna cosa o persona), però no tenim egressar (que seria treure alguna cosa o persona, d’acord amb l’adjectiu egressiu). Tenim progressar (que és anar avant en alguna matèria) però no tenim un mot que ens faça anar arrere en alguna matèria, tal volta regressar (d’acord amb el significat de l’adjectiu regressiu), però aquest vol dir tornar d’algun lloc, el contrari del qual supose que hauria de ser gressar, però no existeix en teoria (el mot ve de gradior, gressus sum).

Més dades. En castellà i en català, hi han els significats següents per a ingressar:

Entrar en un lloc, ésser-hi admès.
Fer entrar com a pacient en un establiment mèdic.
Dipositar a la caixa, al banc, etc.

Però en portugués, en francés, en italià i en anglés hi han els següents mots per a les definicions d’adés.

Entrar para, être admis, lasciar entrare (far entrare), join
Dar entrada (internar-se), faire entrer (entrer à), essere ricoverato, admit
Depositar, déposer, depositare (versare), pay in (deposit)

Com veureu, en aquestes llengües no hi ha l’arrel ingressar per a les definicions en què català i castellà coincideixen. Pel que fa a regressar en català i en castellà també coincideixen.

Tornar al lloc de partida.
Tornar a entrar en possessió del benefici que s’havia cedit o permutat.

Si ens fixem ara en les altres llengües:

Voltar (regresar), retourner (revenir), (ri)tornare, return (go/come back)
Devolver, rendre, rendere, return, (give back)

Una altra volta, no hi ha coincidencia d’arrels, llevat del portugués en el cas de tornar al lloc de partida.

Com veiem, el català sanciona en el diccionari els mateixos mots que el castellà, i el portugués, llengua que sempre va parella amb el castellà, només coincideix en u dels cinc significats que hem notat en aquest escrit. Cal dir, però, d’una banda, que regressar no és un mot que es faça servir molt en català; tanmateix, ves per on, resulta curiós que, malgrat no ser molt popular, té els mateixos significats que el castellà. De l’altra cal dir també que coincidim força amb el francés en els mots que fa servir.

Al remat, sí que existeix, régressif en francés, regressive en anglés, regressivo en portugués i en Italia; el mateix ocorre amb progressiu: progressif, progressive, progressivo.

… i això és tot.

dilluns, 15 d’octubre de 2012

Filòleg


Com he esmentat en algun text de fa temps, el parlant sempre tendeix a la regularitat en molts aspectes lingüístics, per exemple, en la formació de les paraules. Ben conegut és el cas del parell artiste-artista o pediatre-pediatra en què el parlant popular intenta donar un gir masculí a una paraula acabada en -a sospitosa de femenina (ço mateix passa també al contrari, amb la generació de mots femenins de masculins històrics: metge (metja o metgessa) o jutge (jutja o jutgessa).

El dubte que pose hui és el cas filòleg, filòloga, ço és, els sufixs -leg, -loga. Com és possible que ací no s’ha produït una regularització, bé filòleg-filòlega o filòlog-filòloga? ¿Hi ha algú que ho haja estudiat? He escrit filòlog i filòlega al Google i he trobat moltes pàgines on els internautes fa servir aquest parell “incorrecte” però tendent a la regularitat. He cercat filòleg al Coromines i hi diu que al Diccionari Labreu del 1839 hi ha filólogo i al del 1888 hi ha filòleg. De retruc, en aquest diccionari alguerés hi ha el mot cardiòleg i la pronunciació és cardiòlog.

M’agradaria llegir algun article del tema si és que n’hi ha.

dilluns, 1 d’octubre de 2012

De manetes i manotades

De la varietat de trets que diferencien el català oriental del valencià destacaré hui aquells mots que indiquen un colp fet amb una part del cos. D'aquesta manera, el valencià diu cabotada, punyada, manotada, etc. mentre que l'oriental hi diu cop de cap, cop de puny, cop de mà. A partir d'aquesta diferència hom pot relacionar-ho amb les dos llengües romàniques més potents i veïnes de cada dialecte: el valencià és parell al castellà en dir cabezazo, puñetazo o manotazo i l'oriental al francés en dir coup de tête, coup de poign o coup de main (o gifle).

Aturem-nos, tanmanteix al coup de main. Si mirem la traducció actual d'aquesta expressió trobem un parell d'accepcions: d'una banda un atac ràpid caracteritzat per la sorpresa i la velocitat; d'una altra, ço que diem en valencià tirar una maneta, allò que en castellà diuen echar una mano i que en oriental diuen donar un cop de mà.

Mireu que curiòs, el valencià s'assembla al castellà en dir tirar una mà (echar una mano)  i l'oriental al francés en dir donar un cop de mà (donner un coup de main). Qui copia qui (si és que hi ha còpia...)? ¿Fa el valencià un castellanisme? ¿Fa l'oriental un gal·licisme? Siga el que siga, almenys en valencià, quan algú demana ajut li donem una maneta, no una manotada...

divendres, 14 de setembre de 2012

Desconegut

Temps arrere s'ha parlat dels verbs saber i conéixer, de com ha anat entrant conéixer en l'àmbit de saber. S'ha parlat de la negació del verb saber, del qual diem no saber, i que a l'hora de reflectir-ho en un sol mot s'ha recorregut al verb desconéixer, amb la qual cosa als dos significats d'una banda no conéixer (Xica! Estàs desconeguda amb el pentinat nou), i d'una altra mostrar ingratitud (Que lleig que el Joan desconeguera ço que havia fet la Maria per l'Anna), ara té el de no saber (Desconec la seua resposta). És per això que voldria ara, doncs, continuar la referència de la negació en una paraula de la construcció no conegut, amb la relació aquesta volta de l'adjectiu desconegut (el qual hauria de contenir els significats de no conegut i menystingut i no el de no conegut) i la proposta que hi ha ja en català medieval, que és la d'inconegut

De bestreta el DIEC posa com a primer significat de desconegut, no conegut, però els exemples que hi posa són tots amb el sentit de no sabut (Costums desconeguts d’aquella gent. La Polinèsia, un paradís desconegut. L’esperaven dues persones desconegudes, que no havia vist mai. Són espècies desconegudes en aquest país), amb la qual cosa es certifica que el verb desconéixer, siga en qualsevol categoria gramatical, pot ja significar no saber. D'una altra banda, inclou també el mot inconegut, de qui diu tambe que és no conegut, tanmateix no hi posa cap exemple.

Pel que fa al Coromines, diu de desconegut que és no conegut, fet que segueix el paral·lelisme conegut-desconegut. Però, d'entre els exemples que hi posa, n'inclou u del Tirant i diu que és de no sabut; tanmateix jo interpete aquest exemple com a no conegut, amb al qual cosa es respectaria el duet conegut-desconegut: [l'ermità] anava a la sua ciutat de Varoic per demanar caritat, e, desconegut per les gents, per la gran barba e cabells lonchs que ell portava. Per a mi, el sentit que hi ha és que Guillem de Varoic havia canviat tant en el seu rebuig del món i vida ermitana que la gent ja no el coneixia quan anava pels carrers: llavors, era conegut temps arrere, però per culpa del canvi d'aspecte era desconegut. Per tant, el fet important d'aquest passatge no és que no sabien qui era, sinó que no van saber conéixer-lo al seu poble. És per això que si haguera anat a una altra ciutat on no fóra conegut, ja amb cabells llargs i barba ja sense no l'haurien conegut ni sabut qui era.

D'una altra banda el DCVB sí que arreplega exemples de desconegut com a no sabut però són tots moderns: Carrers plens de gent desconeguda (Joan Rosselló de Son Forteza 1903?). Ab aquell temor a lo desconegut (Joan Pons y Massaveu, 1893). Però també hi posa exemples clàssics, del Vita Christi, però en aquest cas, també interprete jo que és no conegut, en lloc de no sabut: Per trobar-me pobre só així de tots desconegut. És a dir que la gent el desconeix perquè és pobre. Per tant, caldria trobar si al Vita Christi hi han més aparicions de desconegut i veure si són iguals o no.

Més encara, a la definició de desconegut, en la primera accepció diu no conegut (però amb el sentit de no sabut), però tot seguit posa com a exemple l'expressió estar desconegut amb el significat d'estar canviat ço és, de desconéixer.

Atés açò reprenc el mot que he esmentat adés: inconegut. D'una banda el Coromines diu que és un adjectiu popular i cita una rondalla menorquina, En Pedrola: Voleu fer una almoina a un pobre inconegut de Déu? (és a dir, algú que Déu no sap qui és); Si sou pobre, no sou inconegut de Déu, es Pare des pobres. (Evidentment, sap qui són tots els seus pobres). D'una altra, l'Alcover cita dos exemples, u de procedència rossellonesa, d'uns contes del Vallespir d'Esteve Caseponce, del 1907: Van aviat deixar les terres habitades per penre camins inconeguts; l'altre del trobador Joan Berenguer de Masdovelles: L’inconegut, sol d’ell conexador.

Per tant, i només a partir d'aquests pocs exemples, sembla que a l'època medieval en català desconegut no era sinònim de no sabut com ara, sinó de no conegut. És per això que a hores d'ara, pareix que utilitzem una interferència més en la confusió de saber i conéixer, i aquesta és fa difícil de detectar (o d'adonar-se'n). Perquè, com ens ho farem per a no dir que hui m'han assaltat uns desconeguts? És convenient començar a fer fora desconegut  irecuperar inconegut? Perquè la sensació que tinc és que inconegut és una paraula inconeguda per bona part dels professionals de la llengua (és una impressió meua). Hi aportarà beneficis o no?

La meua intenció serà d'ara en avant no fer servir el molt desconegut en aquest significat de no sabut i faré servir l'adjectiu que s'ha fet servir per a aquest sentit i que no era estrany, segons Coromines, a la llengua popular del XV i que al DCVB també és: inconegut.

divendres, 22 de juny de 2012

Vacances

Un altre curs més, aquest blog tanca per a descansar, cercar temes nous i ordenar les idees. Ens llegirem a partir del 14 de setembre.

Gràcies per la vostra visita i interés.

dimarts, 29 de maig de 2012

Descansar

Fixem-nos en el detall: ens cansem però descansem. El primer és pronominal, mentre que el segon no: ço és, no ens descansem. He mirat el DIEC i el verb descansar no està arreplegat en la forma pronominal (sí el verb cansar-se). Consulte el DCVB i si bé diu que de bestreta és no reflexiu, més avant diu que hi han dos significats pronominals: el segon té el sentit de tenir la companyia d'algú que done suport: descansar-se amb algú les penes; pel que fa al primer, al significat de reposar, posa dos exemples de pronominal: d'una banda diu del Tirant (La senyora donà-li comiat dient-li que altre dia com se seria descansat poria tornar dins en la cambra, Tirant, c. 247), i de l'altra, de les Faules d'Isop del segle XVI (La llebra fiant-se a sos peus y descansant-se un poc se endormí, Faules Isòp. 169).

Altrament, el Coromines posa d'exemples el mateix capítol del Tirant i esmenta les faules del XVI. De retruc, indica que a partir de la fi del segle XV ja és corrent trobar-lo com a no pronominal i intransitiu, i posa d'exemple Isabel de Villena.

Al remat, he mirat al Coromines castellà però no diu res de descansar.

Em sorprén que els parlants de la llengua hagueren convertit el verb pronominal de descansar en intransitiu, ja a l'època medieval, quan hi han d'altres com despertar-se, adormir-se, alçar-se, gitar-se, fins i tot cansar-se (i el entrenar-se desficiós, que els parlants actuals estan convertint en no pronominal: en lloc d'entrenar-se, entrenen). 


dijous, 10 de maig de 2012

Company de pis


Per al DIEC, llogater és la persona que paga un lloguer per fer ús d'una casa, unes terres, etc. Però és clar, quan una persona no pot pagar, a voltes cerca algú per compartir-ne les despeses i aleshores els dos esdevenen companys de pis. I si en lloc de compartir pis, comparteixen casa? Els direm companys de casa? I si comparteixen un local comercial, companys de local comercial?

El dubte de hui és una reflexió dels descobriments que es fan per estudiar idiomes, en aquest cas, l'altra llengua de poder: el francés. Aquest idioma fa servir el mot locataire com a llogater, colocataire com a la persona que comparteix l'habitatge en general (i és una paraula molt, però que molt corrent) i sous-locataire, com a aquell qui està rellogat. Si mirem la nostra llengua al DIEC hi ha llogater, però no collogater ni rellogater (però aquestes dues ben corrents si fem una ullada al Google, i la segona, en molts casos valencians). Pel que fa al castellà, aquests tenen coinquilino al RAE...

¿És necessari, és beneficiós fer els esforços per convertir collogater com una paraula normal i corrent, col·loquial, al capdavall? O deixar-ho córrer i mantenir la construcció company de pis?  

dimecres, 25 d’abril de 2012

Subjectes febles

Acabe de trobar que al llibre de text de 1r de Batxillerat de Marfil, a l'hora de definir el subjecte diu a la pàgina 189 que no pot ser substituït per cap pronom feble.

-El germà corregué finalment la marató.
*El corregué finalment la marató.

Certament, difícil (impossible) és. Tanmateix, el fet és que sí que es pot substituir per un pronom feble, quan es tracta de subjectes amb quantitats:

-Vint persones caben en aquella saleta.
-En caben vint en aquella saleta.

No sé què deu haver fet pensar a l'autor del text dir tal cosa, però podria ser que seguira alguna inèrcia de la sintaxi castellana, en què, efectivament, en no tenir pronom feble en, consegüentment, no pot fer la substitució.

Al capdavall, que no ho tinga altri no vol dir que no ho tinguem nosaltres.

dimarts, 10 d’abril de 2012

7 milions


Recorde de fa temps la campanya de la Generalitat de Catalunya dels 7 milions. Hi deien: Som 7 milions i sent menut com era em sonava estranya, la frase, com si li faltara alguna cosa: jo hi hauria dit En som 7 milions. Dies arrere, vaig llegir un editorial del Vicent Partal que diu, Si més no, serem dos. Una altra volta, doncs, que em sona estrany: jo hi diria Si més no, en som dos.

No sé fins a quin punt està el tema de la correcció, però supose que ara per ara aquestes dues oracions estan malament perquè és necessari que aparega el pronom feble en si s'omet el nom de referència (Som set milions de catalans, Som dos seguidors blaugrana).

No posaré més exemples del fet, simplement poseu al google "som" i in quantificador i en trobareu un caramull mésper exemple, aquest:

*Som quinze i totes ens diem igual: Júlia!!
-En som quinze i totes ens diem igual: Júlia!!

 El problema està en el costum: com més ens acostumem a no sentir el pronom en en aquestes oracions, més estrany ens resultarà posar-lo, i fet i fet, aquesta és la mala peça del teler: el costum que esmussa l'esmolat.

dilluns, 19 de març de 2012

Anomenar-se

Quan faig classe de taller de valencià i comence el curs amb la cosa típica de:

-Com et dius?
-Em dic Rosa.

sempre peguem contra la mateixa paret. Ja s'ha fet hàbit i costum entre els alumnes de l'Alacantí ja castellanoparlants ja catalanoparlants dir ço següent:

-Com t'anomenes?
-M'anomene Pere.

(Bé, del Com et crides? Em cride Joan, ni en parlem)

Em passe, doncs, tot el curs corregint els alumnes, contínuament, i no hi han mans: ells encara encabotats a dir m'anomene.

Però anem al dubte: si fer servir anomenar-se és incorrecte en aquest cas, què fem aleshores amb les expressions aquestes, que són les tres primeres de la cerca al google d'escriptor anomenat?

Un escriptor anomenat Paul Sheldon
Un escriptor anomenat Hecateu de Milet
Un escriptor anomenat Su Shi

No hauria de ser dit en lloc d'anomenat (un escriptor dit Paul Sheldon), perquè si les passem a oracions amb verb personal esdevenen l'escriptor s'anomena Paul Sheldon, etc.?

diumenge, 4 de març de 2012

Divisar

Mentre feia una llista de verbs sinònims de veure he trobat en el llibre de sinònims de Pey el verb divisar. A l'hora de saber-ne el significat, el DIEC només arreplega com a definició posar una divisa o senyal, amb la qual cosa no sanciona com a correcte, veure en la llunyania. Tot seguit ha tocat la consulta al DCVB, i ací en l'accepció darrera apareix el significat de veure de lluny o amb dificultat i posa de referècies citacions de March, Martorell i de Villena. Al remat, consulte el diccionari de sinònims de Bromera i no apareix divisar en el sentit de veure sinó de blasonar.

Encamant, ha tocat la visita al Coromines, i aquest indica que, tot i que era un verb emprat al Segle d'Or, seria menester rebutjar-ne l'ús modernament per arcaic, malgrat els usos moderns d'uns quants escriptors. El meu dubte és si és necessari continuar mantenint fora divisar amb el significat de veure en la llunyania i, doncs, fer servir albirar o caldria introduir el dit significat, perquè si bé Coromines diu que és arcaic, caldria saber fins a quin punt s'ha deixat mai d'usar, és a dir, saber si hi ha hagut una parada i una represa o s'ha emprat seguit des d`Ausiàs March. Per últim, mirem la cosa com és de curiosa: Bromera no accepta divisar i Teide sí: qui ho diria...

diumenge, 19 de febrer de 2012

Vària

No recorde si he fet referència a un cas en una classe de l'Emili Casanova, quan estudiàvem gramàtica històrica. Ell ens va explicar que en el canvi lingüístic entrava en joc la tendència; d'entre totes les tendències, al remat s'imposava la que tenia més èxit i esdevenia la general. Doncs bé, aquest text no parlarà de dubtes, sinó de tendències que potser (tinc el pressentiment) faran que hi hagen canvis lingüístics.

En primer lloc, i ja tractat en aquest blog, el verb conéixer potser acabarà imposant-se a saber en els significats que tenia de saber un fet del tot. D'una banda els mitjans de comunicació en castellà i en francés fan servir el mot conéixer en el lloc de saber (pel que fa a l'italià, doncs, ací no hi ho sé), per aquesta influència de l'anglés know. D'una altra, el fet que el verb negatiu de saber siga desconéixer, li facilita més el pas. ¿Quan passarà? Vés a saber, però de moment als mitjans de comunicació ja s'ha engegat la pilota i només cal esperar les generacions noves que absorbeixen la llengua dels mitjans de massa.

En segon lloc, la paraula pudor tendeix a desaparéixer per la paraula olor. Si ens hi fixem, la gent fa molt habitual dir mala olor en lloc de pudor. ¿Afavorit pel castellà? Doncs és possible, perquè pudor per a ells és vergonya. Al remat, el castellà ja ha engegat la mecanisme de llengua per identificar olor com a desagradable tot emprant aroma com a agradable. ¿Influència del francés? Potser, no n'estic segur.

En tercer lloc, escoltar desplaçarà el verb sentir i el deixarà en la casella del tacte. D'aquesta manera quedarà regular el quadre. De retruc, per ocupar el lloc d'escoltar hi vindrà atendre. ¿Serà aquesta una tendència ajudada pel castellà? Potser, perquè, com que en castellà no significa esperar i en la nostra llengua tampoc, doncs, ho té fàcil. ¿Passarà això en el català del Rosselló? Potser no, per raó que el francés sí que dóna a atendre un altre significat.

Què ho deturarà? Doncs no ho sé. Serà productiu? Tampoc ho sé. Ço que sí que puc demanar-me és quan serà acceptat pel diccionari.

dissabte, 4 de febrer de 2012

Barat a

Dins del món del català popular, hi ha una expressió molt habitual que és barat a (o barata) i aquesta expressió és sinònima de ço que diuen a l'estàndard a canvi de. Ja fa molts anys, estant a Prada, vaig descobrir quin era el significat primer de canviar, a grans trets, "posar una cosa en lloc d'una altra": canviar el cotxe, canviar de casa, canviar la direcció. Allí em vaig adonar que l'ús que feia de donar una cosa a altri i l'altri a mi (m'han canviat la llet per la farina, he canviat els euros en lliures), i que és la més corrent, doncs, estava malament: cal dir bescanviar. Des del meu punt de vista no sé com serà de possible canviar aquesta actitud i corregir aquesta interferència: jo hi faig els esforços (i he de dir que em note un poc pedant quan dic, en parlar de manera col·loquial, bescanviar) i, tot i això, a les meues classes explique aquesta diferència: però sense bon èxit. De retruc, sí que puc dir que, parlant amb amics professionals valencians de la llengua (filòlegs, professors, etc.), gairebé no hi fa ningú la distinció i no fan servir el mot bescanviar, més aïna empren la paraula intercanviar.

Però bé, torne al tema, que m'he desviat. Pel que fa a l'expressió barat a, hom fa servir, col·loquialment baratar amb el significat de bescanviar. És una expressió molt viva entre la gent gran valenciana i molt poc emprada per la gent jove, i jo ja l'he inclosa al meu parlar. Aleshores, què té a veure açò amb la construcció a canvi de? Doncs que aquesta expressió sembla que està mal emprada si ens fixem en el significat de l'expressió: donar una cosa a altri. Per exemple, a canvi del seu ajut, li va demanar més poder; hi va participar a canvi que el convidaren. Un valencià (i ací dic valencià, perquè no em sona haver-ho sentit a un català oriental) diria barat al seu ajut, li va demanar més poder; hi va participar barat que el convidaren. Hom dirà que és una expressió col·loquial i dialectal, però vés per on, més correcta que l'estàndard.

Com dic, doncs, mala peça en aquest teler.

dissabte, 21 de gener de 2012

Diu el mort al degollat...

Quina és la mesura de les nostres manies lingüístiques? Què ens fa rebutjar unes interferències lingüístiques de manera taxativa, però ens fa endolcir-nos davant unes altres i les perdonem? Quan era menut a casa em deien el refrany Diu el mort al degollat qui t'ha fet eixe forat? Jo no l'entenia, perquè quan parlaven del forat m'imaginava un cos decapitat, amb un trau enorme. Al remat, el forat de què es tractava no era la mancança de cap, sinó el clot que hi ha en terra, fet i fet, la tomba.

Ací ve el problema. D'unes dècades ençà estem perdent la distinció semantica entre forat i clot, vés a saber si per influència del castellà, que, per cert, també està perdent la distinció entre agujero i hoyo. Atés açò el meus dubtes són: ¿relament faig el beneit dient el refrany Diu el degollat al mort que t'ha fet el clot? en un intent de ser fidel a les paraules?; ¿cal deixar les coses com estan i passar aquesta incorrecció mentre ens acarnissem contra altres, com la perífrasi d'obligació deure+infinitiu (tradicional en la nostra llengua i present en les llengües romàniques amb aquest significat)?; ara que ja heu llegit açò, ¿estaríeu disposats a refer el refrany vosaltres també?

dissabte, 7 de gener de 2012

Culpa

És molt habitual sentir l'expressió sentiment de culpabilitat. Si vos fixeu, el mot culpabilitat està escampant-se com més va més i va arraconant la paraula curta culpa. Si férem una estadística, trobarem amb moltíssima poca freqüència sentiment de culpa.

Quin pot ser el motiu de la presència de culpabilitat, i doncs, l'ocupació del lloc que no li correspon? Doncs jo tinc el pressentiment que per raó de les traduccions de l'anglés, que se'n diu culpability i no té un mot curt (*culp, sinó guilty). De retruc, pot estar afermat per al presència d'altres mots com responsabilitat, disponibilitat, compatibilitat, fiabilitat, possibilitat, etc. els quals no tenen una altra categoria nominal en disputa com acceptabilitat (acceptació), impugnabilitat (impugnació), irascibilitat (ira), mutabilitat (mutació), etc. i d'ací la confusió de tèrmens i usos impropis.

Free counter and web stats