dilluns, 19 de març de 2012

Anomenar-se

Quan faig classe de taller de valencià i comence el curs amb la cosa típica de:

-Com et dius?
-Em dic Rosa.

sempre peguem contra la mateixa paret. Ja s'ha fet hàbit i costum entre els alumnes de l'Alacantí ja castellanoparlants ja catalanoparlants dir ço següent:

-Com t'anomenes?
-M'anomene Pere.

(Bé, del Com et crides? Em cride Joan, ni en parlem)

Em passe, doncs, tot el curs corregint els alumnes, contínuament, i no hi han mans: ells encara encabotats a dir m'anomene.

Però anem al dubte: si fer servir anomenar-se és incorrecte en aquest cas, què fem aleshores amb les expressions aquestes, que són les tres primeres de la cerca al google d'escriptor anomenat?

Un escriptor anomenat Paul Sheldon
Un escriptor anomenat Hecateu de Milet
Un escriptor anomenat Su Shi

No hauria de ser dit en lloc d'anomenat (un escriptor dit Paul Sheldon), perquè si les passem a oracions amb verb personal esdevenen l'escriptor s'anomena Paul Sheldon, etc.?

3 comentaris:

Josep Lluís ha dit...

Anomenar: 1 2 intr. pron. [LC] Dir-se, tenir per nom. Aquests mots s’anomenen adverbis.

Jo no crec que anomenar-se en el sentit que dius siga incorrecte. El que passa és que en la llengua popular, amb les persones, preferim normalment el verb dir-se. Per tant, crec que és simplement una qüestió de verb popular i verb culte, sent els dos correctes. En texts formals (com en els exemples "enciclopèdics" que poses) voràs com s'usa més anomenar, mentres que en el carrer gastem dir.

Els aprenents de valencià usen anomenar-se, probablement, per dos motius: 1) Han aprés el valencià culte, de llibre, que preferix anomenar i desconeixen la llengua popular 2) Traduïxen del castellà llamarse a anomenar-se. Si fóra tu, els explicaria açò que et comente, els recomanaria usar dir-se però mai no els diria que l'altre és incorrecte.

Com a curiositat, et diré que en mallorquí la gent es pregunta Què noms? en comptes Com et diuen?; és a dir, usen un derivat de nom com a verb.

dospoals ha dit...

Gràcies pel comentari, ho miraré.

dospoals ha dit...

Gràcies pel comentari.

Primer de tot, no crec que en català siga qüestió de popular i culte, perquè em pense que en el fet culte no diu el catalanoparlant “M'anomene Josep”. Tant en un àmbit com en un altre el parlant catalanoparlant diu “Em dic (o em diuen)”. La diferència entre el popular i el culte està en el tractament de tu i de vos, i no en el verb.

Pel que fa a ço que diu el diccionari del DIEC (i de retruc, quan l'utilitzem habitualment) fem servir “anomenar-se” davant un nom comú: S'anomenen cèl·lules eucariòtiques, S'anomena adverbi, etc. Amb la qual cosa caldria enfocar el terme “anomenar-se” en aquesta via, sempre davant un nom comú. Més encara, he mirat el verb “apel·lar”, i en l'època medieval també es feia servir com a “anomenat”: e·l lehó les en apellà quíties.

A més a més, en el text volia mostrar també que hi ha un encreuament entre “Em dic” i “Dit” i “M'anomene” i “Anomenat”. En el cas del català em fa la sensació que emprar “anomenat” està ajudat pel predomini del castellà que només fa servir “llamar”: Me llamo, llamado (Un tranvía llamado Deseo). El castellà no diu “Me digo” (caldria veure si algun dialecte castellà ho fa, vés a saber) ni “dicho” (Un tranvía dicho Deseo), i donada la potència del castellà i l'aculturació del catalanoparlant ibèric al castellà no li resulta tan estrany dir “anomenat” i bandeja la forma “dit”. Para esment en aquests dos exemples, i pensa quin és el que té les de perdre a sonar estrany: Un tramvia anomenat Desig, Un tramvia dit Desig. Aquest és l'encreuament a què em referia. Com et dius? Em dic Vicent, Com t'anomenes? M'anomene Vicent. Un poeta anomenat Vicent, Un poeta dit Vicent.

Al remat, una anotació darrera. Quant al francés, aquest fa servir “nommé” (Un tramway nommé Desir) però roda i volta li passa el mateix encreuament que al català: Quan algú es presenta en francés diu “Je m'appelle Jean” i no “Je me nomme Jean” (almenys, així és com ho he aprés jo quan he estudiat francés). En aquest darrer cas potser és el que indicaves tu de llengua popular i culta, però del francés: i fet i fet, aquesta llengua té molta tecla a tocar...

Per últim, sí que és curiós això del mallorquí.

Free counter and web stats