dijous, 22 de desembre de 2011

Cansat

I ara que vindran tants dies de regals de joguets i de perfums, jo vull aprofitar per demanar als reis que per favor diguen als de l'IEC que incloguen en el diccionari també el mot cansera. El tocat és que tinc por que siguen capaços d'acceptar abans cansanci com a substantiu derivat de cansar, a més a més de cansament.

dijous, 15 de desembre de 2011

Del nadal i altres coses

Ara que s'acosta Nadal puja un parell de punts el nivell de barrabassades lingüístiques que hom fa en aquesta època, més encara dites per professionals de la llengua -en moltes ocasions per professors de català. Però compte, no només els valencians som qui hem de pencar amb aquesta tara.

Primer de tot, hi ha el vici de dir nadals, en plural. ¿Qui no ha sentit en boca de professors això de passeu uns bons nadals? Les males traduccions de l'anglés al castellà han fet més mal que una pedregada i els catalans, traductors del castellà, augmentem la pilota.

El segon fet lingüístic té a veure amb la manera de felicitar: hom diu bon nadal; aquesta és la felicitació que s'ha fet tradicionalment. Hom considerava el nadal com a data assenyalada i no el traspàs d'any. Quan temps arrere hom ha fet que la vespra del 31 de desembre i a l'1 de gener fóra digna de celebració, ha inventat la fórmula de felicitació corresponent. D'acord amb la nostra llengua hom hauria de dir-hi bon any, però ai las! en castellà es fa servir feliz año nuevo i per traducció hom diu feliç any nou. Amb la mà al cor, això és molt lleig. ¿Què costa dir bon nadal i bon any, tal com diuen en castellà feliz navidad i feliz año nuevo?

Tan poques ganes tenim els professionals de la llengua de corregir-nos? ¿Quin nivell de tolerància tenim envers l'altri, que ens enfadem perquè diu busó, però no som capaços de reciclar-nos ni un borrall en aquesta mena de coses que si bé són collonades, pel fet de ser professionals, ens pertoca fer-ho?

dijous, 1 de desembre de 2011

Finir

Quan acabava una pel·lícula dels EUA llegia fin, i pensava, mira, anglesa i ho posen en castellà... Abandonada la infància, hom va entendre que el fin era francés, i que responia tot a un fet estètic lingüístic.

Ja en filologia, hom va aprendre que finalitzar, com a sinònim d'acabar era incorrecte, i a partir d'ací es va alçar la veda: qualque finalitzar que es presentava en qualsevol text a corregir quedava eliminat.

Anys després, fent francés, hom va saber que en la dita llengua el verb acabar és finir.

Vet ací que ara vénen les cabòries: finir és un verb a partir d'un nom, fi, i que l'adjectiu és final: la fi d'un llibre, el trajecte final, finir la vida. Però ara hom fa servir l'adjectiu final com a nom: no m'ha agradat el final de la pel·lícula; aquest fet ha facilitat l'escampament de finalitzar i ha acabat arraconant finir. Ara caldria saber si és iniciativa del català o és una influència del castellà o d'una altra llengua (l'anglés, per exemple? o també del francés?).

El meu dubte és, si després d'aquest coneixement, fins a quin punt estem disposats el professionals de la llengua que ens omplim la boca de genuïnitat de la llengua, els periodistes i altri que té per faena parlar en públic a recuperar el mot finir ara tan bandejat per finalitzar, verb molt més guai.

dimecres, 16 de novembre de 2011

Estar més gerundi

Que l'anglés ha entrat de manera evident, no ja en el lèxic, sinó en la sintaxi (fet molt més complicat) es pot comprovar amb aquesta anotació. Mirem aquest exemple i digueu si hi trobeu alguna diferència.

(Context: entren i vos sorprenen)

  • -Què fas?
  • -Em furgue el nas?
  • -Què estàs fent?
  • -Estic furgant-me el nas.

Per a aquella gent que deu tenir uns quants anyets, de 40 cap amunt li sonarà més corrent el primer cas, però els més jóvens, de 30 cap avall, les dos els sonarà igual, fins i tot el primer cas potser els resultarà un poc estrany, i dels exemples que posaré suara veuran més còmode el segon terme:

  • -Mira, plou.
  • -Mira, està plovent.

Aquells qui hem estudiat anglés el present continuous ha estat un maldecap perquè era una forma que no féiem servir com tocava, sinó més aviat l'altra, el present simple. En lloc de dir What are you doing? déiem What do you do? Fet i fet, doncs, el que nosaltres expressem en present simple, l'angloparlant ho fa en continuous.

Però què ha passat perquè ja amb tota la naturalitat del món fem servir el present continuous en lloc del simple: la resposta està en les pel·lícules, sèries i llibres d'origen lngüístic anglés que ens atapeeixen les orelles i s'intal·len en la nostra sintaxi.

El meu dubte és: ¿els professionals de la llengua farem el possible per evitar aquesta intromissió lèxica? Perquè, si som tan rígids per bandejar coses com deure que o tenir que com a perífrasis d'obligació, crec que per coherència, també hauríem de rebutjar aquesta intromissió forana (que al remat, costa moltíssim de llevar i que servidor, malgrat l'esforç també l'ha deixada passar qualque volta).

Nota: per a aquells que vulguen trobar algun matís entre l'u i l'altre, que tinguen present que el present continuous en català ja té un matís concret: expressar duració en un període de temps:

Aquesta setmana estic llegint apassionadament La vida gloriosa de santa Anna. (és a dir, durant tota la setmana he llegit el llibre).

Nota 2: si ho comparem amb altres llengües, el francés fa servir être en train de, l'italià el fa amb estar més gerundi, en romanés no el fa servir. Caldrà investigar-ho doncs, des d'un punt de vista panromànic, i el més important, diacrònic: amb uns quants segles de distància.

Ala, pensem-hi.

dimarts, 1 de novembre de 2011

Eixir i partir

Des que faig idiomes, m'invente sèries de paraules per a recordar-les tot fent servir relacions lògiques. La més habitual és la dels parells complementaris i de contraris. Per exemple: a un dins sempre hi ha un fora. A un entrar hi ha un eixir. Vés per on, ara que he tret el tema d'eixir... Si el contrari d'entrar és eixir, el d'arribar, quin serà?

Voldria que reflexionareu un poc ço que vos diré: a quina llengua voleu assemblar-vos? Al castellà o al francés i a l'occità? Salir-Llegar; Partir-Arriver/Partir-Arribar.

Feta la reflexió, què voleu que hi haja en les estacions de trens, d'autobusos, etc. Partides (i partir) o Eixides (i eixir).

Nota: allà on diu eixir, és evident que hom pot dir sortir.

dissabte, 22 d’octubre de 2011

Veure, fer, riure

El parlar col·loquial, per exemple, de la Marina diu en l'imperfet el següent: jo vea, vees, vea, véem, véeu, veen. També diu jo ria, ries, ria, ríem, ríeu, rien; de retruc, jo fea, fees, fea, féem, féeu, feen. Normativament, hom ha de fer servir la i antihiàtica i hauria de dir-hi veia, reia, feia, les vocals tòniques de les quals hauria de ser la e, ço és, un mot pla.

No penseu que hauria estat millor mantenir aquesta forma dialectal com a marca de normativa? Pareu l'orella i fixeu-vos en el detall: quanta gent que veu escrita (i de retruc la diu en parlar) la paraula veia, diu ve[í]a i no v[é]ia?

dissabte, 15 d’octubre de 2011

Malauradament

M'ho sembla a mi, o és possible que em falle la lògica? No hauria de dur el mot malauradament una h entremig? Mal i participi del verb haver (haure): Malhauradament. El dubte que tinc ara és: com que aurat ve d'ahuir i hom li ha fet caure la h, com a signe distintiu d'hiat, no tocaria dur dièresi la u, malaüradament? 

dissabte, 1 d’octubre de 2011

Haguera contra hauria

L'octubre del curs passat, vaig preparar uns amics per als exàmens de la JQCV. D'entre la faena que vam fer va ser repassar un examen de Junta. Ves per on, vaig trobar l'exemple següent:

32. Si no hagueres assistit a aquell sopar, no ____________ la meua amiga.

a) hagueres

b) hauries

c) les dos formes, "hagueres" i "hauries", són adequades.

No cal dir que la meua resposta va ser hauries, perquè en aquesta pregunta hom el que pretén corregir és la intrusió del subjuntiu en la part de la condicional. Bé, dit açò i després de mirar les solucions vaig quedar com un idiota en veure que la resposta de la Junta és la c). Això com? Que les dues formes són les adequades. La resposta correcta (i no adequada!) és la b).

Després de quedar en evidència amb els amics en aquesta correcció, em vaig sentir impotent de veure com es sanciona aquesta contaminació del condicional per part del subjuntiu. Em dol moltíssim que des de la Junta mateixa (i segurament, de retruc, de la gramàtica normativa de l'AVL) s'accepte com a adequat (quins covards, que no s'atreveixen a dir correcte o normatiu: què vol dir això d'adequat?) aquest ús doble del subjuntiu. Més encara quan els mateixos professors valencianoparlants ho accepten de manera inconscient (vaig demanar a uns companys si no trobaven estranya l'oració següent: Tu que hi hagueres fet. Tots em van dir que els sonava bé), o de manera conscient, és a dir, professionals de la llengua que es neguen a corregir-se tot adduint raons sociolingüístiques. Igual de castellanisme és dir bocadill que fer servir aquest subjuntiu en lloc del condicional.

Però compte, que açò no és un problema dels valencians. Fussant un poc per ací i per allà, els orientals també tenen aquest problema. He trobat els exemples següents en Quim Monzó en l'obra Ollivetti, Moulinex, Chafotteaux et Maury:

"Ell, jove, haguera pogut aconseguir [...] però decidí de provar si era gaire interessant el tan famós sedentarisme" a "Globus".

"I sort que havien de plegar, a la matinada que si no haguera pogut fer durar dies" a "Un cinema".

Tot seguit, un ús correcte, que també n'hi han.

"Pensa si no hauria estat millor de girar el matalàs" a "Thomson, Braun, Corberó, Phillishave".

Més exemples de la premsa, focus imprescindible de contaminacions lingüístiques:





Així doncs, el meu dubte de llengua aviat esdevindrà certesa, hom acabarà acceptant aquest ús doble del subjuntiu. Com a detall, mirem les altres llengües:

If I had lived there I would have met that cool crew. (plusquamferfett i condicional compost)
Si j'avais dormi huit heures, je t'aurais attendu mieux. (plusquamperfet i condicional compost)
Se tivesses feito isso, terias ganhado uma fortuna. (plusquamperfet de subjuntiu i condicional compost).

Com podeu comprovar, aquestes llengües fan servir dos formes verbals diferents, i nosaltres què hi farem?

dimecres, 14 de setembre de 2011

Preparar

Ara fa un bon grapat d'anys vaig fer alemany a l'escola oficial d'idiomes. Va ser en el tercer curs quan vaig ser conscient d'un detall amb el verb preparar. L'alemany té els dos verbs següents: vorbereiten i zubereiten. A colp d'ull s'intueix que hi ha l'arrel bereiten i els prefixos vor i zu seran qui donaran el matís al verb. Si no vaig errat, vorbereiten vol dir disposar les coses, tenir-les a punt per a algun fet; mentre que zubereiten vol dir fer algun menjar, ajuntar els ingredients per a fer un menjar. Al remat, tots dos verbs es tradueixen comunament per preparar.

La meua mania és: no penseu que estem abusant del verb preparar? És a dir, si preparar té un significat de deixar enllestida alguna cosa per a després fer-la, ¿no trobeu que hi han situacions en què no hauríem de dir preparar? Per exemple, quan algú diu,

-Què fas?
-Prepare el dinar.

No seria més encertat dir, faig el dinar? (no cal dir, que aquest exemple està posat amb tota la mala idea del món, perquè, si no hi ha context, hom pot preparar el dinar: per exemple, pelar, tallar, capolar els ingredients amb antel·lació per a després temps més tard cuinar-ho: però, bé, ja m'enteneu, oi?)

diumenge, 7 d’agost de 2011

Més sobre el brunch

Vet aquí que els dubtes de guàrdia han trobat un article al Punt de hui. Molt interessant és també la llista d'àpats que es presenta al final del text.

divendres, 24 de juny de 2011

Tancat per vacances

Un altre curs més, aquest blog tanca per a descansar, cercar temes nous i ordenar les idees. Ens llegirem a partir del 14 de setembre.

Gràcies per la vostra visita i interés.

dimarts, 14 de juny de 2011

D'apostrofar les femenines

Com a professor que he d'explicar tantíssimes coses als alumnes, he de fer-los entendre que una excepció en el fons, en el fons, té una raó lògica de ser. En el cas de les regles d'apostrofar voldria fer saber que m'he de barallar moltíssim i molt perquè recorden la llista de 7 casos d'excepció. Hom entén per raons lògiques de parla que no s'apostrofen les paraules que comencen per la i, u, hi, hu consonàntiques (el iogurt, la iaia), però sincerament, ¿quina necessitat tenim de no apostrofar les paraules femenines que comencen per una i, u, hi, hu àtones? ¿Tan malament sona dir l'informació, l'història, l'universitat? Si encara el francés també seguira aquesta excepció... Però no fent-la, ¿què és el que guanyem amb aquesta excepció?

Ja puc dir jo que és un destorb per als alumnes que aprenen la nostra llengua: tant els no valencianoparlants, com els valencianoparlants (perquè de fet, ací no es salva ningú!). Tanmateix, si algú pot donar-me'n raons raonades, doncs, m'aguantaré...

dilluns, 30 de maig de 2011

Amb i per

Tornem a la llengua catalana periodística. Reconec que açò és filar molt prim, però més que un retret, és una curiositat de com van esmussant-se els significats de les preposicions sense adonar-nos-en.

Al diari del 9 esportiu un columnista es demanava el següent: Cal gastar-se tants diners amb Cesc Fàbregas? Voldria que ens fixàrem en la preposició: amb. ¿No penseu que seria més adient haver-hi dit per: ¿Cal gastar-se tants diners per Cesc Fàbregas? A uns quants pot resultar estrany, però de fet és el que tocaria sintàcticament, més que res pel que signifiquen amb i per: companyia i causa.

Torne a dir, file prim, però després toca als professors explicar el significat de les preposicions i ja tenim ací el gripau que empassar-nos...

diumenge, 22 de maig de 2011

De cadires i de rodes

De fa uns anys que en les classes amb els meus alumnes els faig la broma següent per a explicar el concepte de preposició, de categoria que relaciona les altres categories gramaticals: ¿què és allò que fan servir els minusvàlids per a desplaçar-se pels carrers i té forma de cadira? Els alumnes em responen cadira de rodes, i jo, perepunyeter, els faig un dibuix d'una cadira feta amb rodes: el cul, l'esquena, les potes, etc. Això és una cadira de rodes! Es queden de pasta de moniato: que sí, que sí, això és una cadira de rodes.

És clar, després ve la resposta que propose, cadira amb rodes, i aleshores ho comprenen. És que sóc maleit... Ens corregim o no cal?

diumenge, 15 de maig de 2011

Tothom

Tornant als manifests o altres texts de cara al públic: no vos fa la sensació que per voler quedar bé amb allò del llenguatge no sexista, ens carreguem la riquesa de la nostra llengua? Per què s'està esborrant del mapa el mot Bona vespre a tothom, pel Bon vespre a tots i a totes?

Llàstima de tothom.

diumenge, 8 de maig de 2011

Creuar-se de braços

No vos sona un poc malament l'expressió Creuar-se de braços, molt habitual en manifests en contra el PP? Què vol dir creuar-se de braços? Com hom pot creuar-se de braços? No seria més correcte dir creuar els braços, o no estarem mai amb els braços creuats?

diumenge, 1 de maig de 2011

Policia

Estudiar idiomes fa que trobes moltes sorpreses. Quan anys arrere vaig mamprendre l'estudi de l'alemany vaig conéixer el mot polizei i polizist(in). De seguida em va vindre al cap una cosa que havia sentit a dir al poble quan era menut: policer(o). Vés per on, al meu poble hi havia gent que distingia entre el cos de seguretat i la persona, ço és, la policia i el policer (per al femení, policera). Aquesta llampada que em va venir va quedar arraconada fins fa un temps ençà, que en estudiar grec, m'hi trobe que ells hi diuen αστυνομία i αστυνόμος (cos i agent). A partir d'ací em va ballar pel cap fer un text per plantejar el dubte de si convindria establir de manera normativa aquesta distinció lèxica. Tot posant-me a la faena d'investigar, el DIEC no arreplega el mot policer, tanmateix, el DCVB sí, però com a vulgarisme del castellà. Tot seguit consulte el diccionari de l'acadèmia castellana i amb sorpresa no és arreplegat, amb aquesta forma, sinó amb aquesta: polizonte. Estranyat, tire mà del Google castellà i hi apareix policero, però més en el castellà americà que l'europeu.
Feta la investigació, el dubte: què fem? ¿Fem força perquè s'accepte policer i policera al diccionari? Francés: policier; anglés: policeman; alemany: Polizist; italià: polizotto; romanés: poliţisti.

divendres, 15 d’abril de 2011

Taüt

Temps arrere vaig llegir un article d'Eugeni Reig en què parlava del gènere del mot taüt, a hores d'ara masculí, i que ell reivindicava com a femení. Quan hom llig un article d'aquesta mena, tirà mà del DCVB per comprovar què hi diu, i vet ací que efectivament indica que és femení. No sé per quin motiu Fabra va canviar el gènere de la paraula. Tampoc no sé per què en castellà és masculí, i si ha estatpossible que en algun moment de la història aquest mot va ser femení. Si ho ha estat, la raó del canvi podria resultar del fet que el castellà té per norma posar l'article masculí en paraules femenines: el arma, el agua, etc. Ves a saber si aquest fet va provocar que en el parlant es repensara el mot ataúd femení en masculí.

Aleshores, si taüt és una paraula femenina en la Crònica de Jaume el Conqueridor i continua en les Rondalles eivissenques arreplegades per Joan Castelló l'any 1953, el dubte meu és, ¿està disposat l'IEC a tornar el gènere canviat al mot?. De retruc, ¿estem disposats els usuaris professionals de la llengua a assumir el canvi? Més encara, ¿fins a quin punt deuen estar disposats els detractors de l'AVL a acceptar un tal canvi (tot i sabent ara que és un fet genuí de la llengua que siga femení), si la dita acadèmia valenciana decideix sancionar que taüt ha de ser femení, com reivindica Eugeni Reig al final del seu article?

Vos en posaré un exemple: després d'explicar aquesta troballa amb algun company de professió, aquest es va negar a canviar el que havia dit tota la vida. Què hi fem, doncs? En el meu cas, jo canviaré; costarà, però canviaré.

divendres, 1 d’abril de 2011

U

Quan Canal 9 va començar a emetre, jo era xiquet i recorde uns quants diumenges en què el presentador del Telenotícies cantava els números de la travessa: dos, ics, u, u, u, u... U, quina por.

Perquè hui toca parlar de l'u. No vos heu adonat que el número tan nostrat, l'u desapareix de la boca de la gent. Si pareu l'orella, el parlant de la nostra llengua quan compta no diu u, sinó un. A Canal 9 ara no sé com ho diuen, però a la Televisió de Catalunya, ja fa anys que s'ha perdut: l'exemple darrer, fa unes setmanes, en la presentació del canal nou d'esport de la CCRTV, Esports 3. En aquella ocasió eren al Camp Nou tota una colla de gent famosa i qui feia la presentació va fer un compte arrere: quatre, tres, dos, un... Doncs aixó, un.

Et trobaré a faltar, u.

dimarts, 15 de març de 2011

De metges

I encamant no direu que les traduccions de l'anglés han canviat els usos i costums del llenguatge popular. Per a aquells qui vivim en pobles menuts, és habitual adreçar-nos al metge que ens atén al llarg de tota una vida amb el seu nom amb el don davant, el meu cas don José. També és habitual veure unes quantes plaques de carrers dedicats a metges il·lustres de poble, en què diu carrer del metge en Tal.

Pero ara, si llegim obres en anglés de la vellor ençà o si mirem pel·lícules o sèries d'aquelles, per exemple, dels Estats Units vorem que tothora hi diuen per a adreçar-se (i traduït a la nostra llengua) doctor. Què em passa, doctor? Es curarà doctor? etc. Fins i tot alguna sèrie en castellà ja fa servir aquesta mena de terme. A més a més, en relació a les plaques de carrer, a les dedicades al descobridor de la penicil·lina hom diu del doctor Fleming, traducció de l'anglés perquè no ha estat el nostre metge de capçalera habitual.

No pretenc resultar pedant, però fins i tot un servidor, llicenciat en filologia catalana, pot ser doctor (tot depén de les ganes, el temps i la disposició d'horaris de matricular-me en el curs de doctorat, que de moment no és presenta adient, però que hi tinc ganes, de veres ho dic). El dubte que presente és si cal corregir aquest ús del terme doctor només per als que han fet medicina. ¿Penseu que seria més adequat a la tradició de la nostra llengua continuar posant a les plaques de la via carrer del metge en Tal? ¿Penseu que caldria, d'acord amb el temps modern que passa, fins i tot enterrar el terme don Tal, per d'altres com per exemple, ¿què em passa senyor metge? (per als qui vulguen ser formalíssims) o simplement dir el nom del metge que ens atén, ¿què em passa Josep?, ja que és com si fóra u més de la família?

Però és clar, ja sabeu com són les pel·lícules: tot ha de ser tan dramàtic i políticament correcte...

dimarts, 1 de març de 2011

Triga a tardar

Com són les coses. El dialecte català fa servir el mot tarde (bé, una part del dialecte, perquè l'altra empra tarda, en un intent d'amagar la culpa d'un castellanisme, i que té molt a veure amb ço que es comenta ací); altrament, no fa general l'ús de tardar, sinó trigar. És a dir, la freqüència de trigar és més alta que la de tardar. D'una altra banda, el dialecte valencià, que fa servir vesprada, i doncs sembla conscient que tarde és un castellanisme, no fa servir (podríem dir que en absolut?) el mot trigar sinó tardar. Ves per on quin encreuament més curiós, en dos mots igual d'antics i normatius.

dimarts, 15 de febrer de 2011

Esmorzar

El valencià disposa de la llista d'àpats següent: desdejuni (quan hom s'alça, de bon matí), esmorzar (quan hom fa un descans en la faena, a mitjan matí) i dinar (primer àpat important del dia, el migdia). El català fa la llista aquesta: esmorzar (quan hom es lleva, a primera hora), esmorzar (quan hom fa un descans en la feina, a mig matí) i dinar (primer àpat important del dia, el migdia).

En els dies de faena, normalment, hom respecta aquesta regla; però, quan és dissabte, diumenge o dia de festa i un valencià s'alça no massa matí, sinó a mitjan matí, i vol quedar per menjar diu, xe, quedem per a esmorzar? Habitualment, aquesta xarrada es fa als pobles, i típicament en les classes mitjanes i baixes: van al bar, es fan un entrepà amb salmorra i vi, cacaues i tramussos, café (el cigarret ara ja no, per llei) i apanyen el món. El català si ha de fer el mateix ensopegarà amb un problema, si queda per a esmorzar, què vol dir? El de bon matí o el de mitjan matí?

Per a salvar-los del dilema (acostar-se al model valencià o no) i del problema (seguir en el propi, però de quina manera desfer l'equívoc) ha aparegut un mot: brunch. Aquest mot ve de l'anglés i és una composició dels mots breakfast i lunch i, roda i volta, és l'àpat que fan els britànics quan després d'una nit de festa s'alcen tard per a desdejunar, però aviat per a dinar (és a dir, l'esmorzar valencià). El brunch és una paraula que fa fi, és a dir, molt d'urbà (com deia Fuster, amagueu els patos), fa més modern, s'empra en hotels de categoria (l'hotel Marriott de la Marina Alta l'oferia), i com he dit soluciona el problema del català: esmorzar (de bon matí), brunch (a mitjan matí) i dinar (el migdia). Els de ciutat i els de poble de classe mitjana alta fan servir el mot brunch ara i adés, i el meu dubte és: què fem? Acceptem el mot brunch o fem que caiga una maledicció als fins que fan servir brunch?

dimarts, 1 de febrer de 2011

Consagrar

Puc dir que estudiar francés em serveix per veure fins a quin punt les llengües potents influeixen les que no ho són tant, cas nostre del català. Fa unes setmanes, vaig aprendre la paraula (se) consacrer, però aquest mot estava en un context totalment estrany. De bon principi, hom pot pensar que consagrar(-se) està associat al fet religiós, però el significat que em donava aquell nou context no era aquest, i significava dedicar. No cal dir que hom pot consagrar-se als estudis, o a ajudar la gent necessitada, o consagrar-se a altres projectes discogràfics (extret del programa Sputnik consagrat al grup de música Blondie), accepció del segle XVII del diccionari de Lacavalleria; tanmateix, deixeu que vos pose l'exemple que he trobat en un web d'un dicionari de francés: Peux-tu me consacrer une minute?, ço és, Pots dedicar-me un minut?.

No sé fins a quin punt, si els mitjans de comunicació comencen a escampar aquest significat, serà acceptable en la nostra llengua (fet i fet, a mi, em sona estranyíssim, però s'ha fet cada barbaritat -com la de l'aprendre-, que ja no em sorprendria gens. El meu dubte és, si es donava el cas, ¿caldria acceptar-lo coma significat nou del verb consagrar?

dissabte, 15 de gener de 2011

Encara que

Ja n'he trobat un parell de casos en valencià, i si grate més potser n'eixiran més. M'explique. He trobat als mitjans de comunicació una expressió com es va rebentar el dit, encara que no va caldre amputar-lo. Si llegim la definició de l'IEC, aquest ús de l'encara que, que hom pot substituir per però, no està acceptat (ni tampoc l'arreplega el DCVB). És així, doncs, que ho hauria de dir-hi, es va rebentar el dit, però no va caldre amputar-lo. De retruc, una altra prova que aquest ús no és encertat del tot és que en modificar l'orde de la subordinada (igual com passa amb els gerundis de posterioritat) no té sentit l'oració: encara que no va caldre amputar el dit se'l va rebentar. Vos en pose un altre (aquest és occidental, mitjans valencians): no pateix ruptura fibril·lar encara que és dubte per al partit davant del Real Madrid i un altre (d'oriental, mitjans catalans): Hereu anima a penjar senyeres encara que recorda que la majoria de Barcelona no és nacionalista (però, més avall, si us hi fixeu, posa un sinònim: tot i que).

El problema que es presenta està en el castellà, perquè la RAE sí que accepta aquest ús com a equivalent de però, i com ja ha passat amb un bon grapat de situacions, al remat hom acabarà acceptant-lo també.

dissabte, 8 de gener de 2011

Paraules de diccionari i periodisme

Reprenent el tema de les preposicions en el periodisme esportiu vist ací amb la traducció corresponent a la nostra llengua, em demane si és correcta aquest titular de premsa castellà: Camerun fuera del Mundial tras perder con Dinamarca (i la versió en català: Andorra perd a l'Europeu amb Dinamarca i és plata).

Jo em demane, no seria més adequat dir perd contra?

dissabte, 1 de gener de 2011

Oïda

Aquesta ràpida i curta: sóc tot orelles o sóc tot oïdes?

(veritat que en castellà queda malament, soy todo orejas?)
Free counter and web stats