dimecres, 26 d’octubre de 2016

De l'opinió meua de les paraules acceptades en el DNV

He llegit l'article del Felip Gumbau sobre les paraules que no són barbarismes. Tot seguit en reproduïsc un fragment:

En definitiva, el diccionari valencià ha encetat un canvi d’agulles en la normativa lexicogràfica amb la finalitat de fer la llengua més expressiva, més rica i més senzilla. Tant de bo que l’Institut s’hi avinga.

Des del meu punt de vista l'acceptació d'aquestes paraules no la farà ni expressiva, ni rica ni senzilla, perquè copiar les paraules d'altri ens farà més ganduls lingüísticament. De bestreta, suposem que és expressiva perquè atés que ja ho és en castellà, doncs no cal emprar paraules pròpies. Te'n pose un cas:

Sorra [zorra] contra barjaula (mai triomfarà barjaula perquè l'expressiva és sorra

També suposem que és rica perquè augmentem el cabal de paraules: correcte, ara tenim més paraules d'origen castellà. Ara bé, si tenim en compte la riquesa de la nostra llengua i en quins territoris es parla, considere que seria just també que atenguérem què es diu en aquells altres territoris; així doncs m'imagine que caldria acceptar en el DNV paraules de la Catalunya Nord: votura, llapín, apuprés, cartable, caiet, cuple, espertina, enlluscar, ampula, jornal, gitar, llestar, xipotar, survellar, cajot, per exemple. Certament, açò sí que seria demostrar riquesa (amb paraules hispàniques i gàl·liques: i si m'allargue més amb les italianes i sardes).

Al remat, pel que fa a la senzillesa: què vol dir senzillesa en aquests aspectes de lèxic? Acceptar peluquer i perruquer és fer-ho senzill? ¿Quan etimològicament ve del francés (perruque) o de l'italià (perruca) i el castellà ha volgut dir-hi peluca (m'imagine per això del pelo, peluca)? És senzill això?

Comptat i debatut, estic molt decebut en aquest afer del lèxic que si valencià, valencianista o valencianer; em fa la sensació que simplement es vol fer net i començar de nou a partir d'ara. Voldria fer una paràfrasi de Fuster: Puix que parla valencià, a vore què diu, i per a jo (açò de la riquesa, expressió i senzillesa) crec que és fugir d'estudi.

Una llengua perd la seua genuïtat quan els parlants deixen de banda allò que els ha estat propi i s'abracen a l'altri. Volem defensar els valencianismes? Volem sentir-nos orgullosos d'una llengua expressiva i rica? Correcte, creem, creem a partir de les nostres regles: afixació, composició, etc. Però per a tindre bon succés cal un bon altaveu (mitjans de comunicació, intel·lectuals) perquè aquestes creacions, siguen cultes com col·loquials, arriben a tots. Malauradament, la gent troba més expressiu ço que ve del castellà per l'omnipresència abusiva que ço que és valencià/català.

Per exemple, jo propose que per a la paraula compresa de manera col·loquial hom diga maruà o al xulo de putes, barataconys. Açò és riquesa i expressió. Necessitem paraules com aquestes i gent disposada a crear-les. Tristament, d'una banda els nostres autors troben més fàcil emprar castellanismes perquè ja tenen la força (i els que ho han intentat no hi han reeixit del tot, per aquesta mancança de publicitat) i de l'altra actituds com la del Felip aproven aquesta mandra.

dilluns, 19 de setembre de 2016

De llenguatge infantil

Ara que comencem un curs nou, un dubte escolar. Atés que per a la canalla hom fa servir un llenguatge que li pot ser avinent, és costum dir cole a l'escola. El dubte que tinc és: si el mot d'origen és col·legi, amb l geminada, com és que l'escurçament es fa sense geminar: col·legi > cole?

És una altra interferència lingüística del castellà? És un altre llençol que es perd en la bugada? Al remat, al gust meu, als infants jo diria escola, sense reduccions.

dimarts, 15 de març de 2016

De baix i avall

En una classe un alumne diu que algú no podia caure més baix. Tot seguit em ve al cap: baix o avall? Aleshores faig l'equivalent al contrari, no es pot botar més amunt (i no: no es botar més dalt).

Així doncs, com està la cosa?

divendres, 15 de gener de 2016

Del numerals en femení

Vaig a posar un cas curiós. Es diu que els valencians estem perdent l'essència de la llengua catalana quan, d'entre altres, no fem la concordança del número dos en femení i diem dos hores en lloc de dues hores. Ves per on, fussant per la xarxa he trobat un cas semblant: no només els valencians, sinó que ací ara la resta del domini lingüístic no fa la concordança aquesta:

-Més de vint agents passen vint-i-un hores en l'aigua en un simulacre d'excarceració d'un vehicle semisubmergit. (Diputació de València)


-Essent les vint-i-un hores, la Tinent d'Alcalde, va declarar oberta la sessió. (Ajuntament de la Vall de Boí).

Ara, si en lloc de posar-hi vint-i-u, hi dius vint-i-dos, la cosa torna a la normalitat:


-Un generador garanteix la llum a Vallfogona després de vint-i-dues hores. (Nació digital)


-A la Sala d'actes de la Casa de la Vila, sent les vint-i-dues hores del dia tretze de maig de l'any dos mil cinc... (el Palau d'Anglesola)

Vet ací el fet curiós.
Free counter and web stats