dissabte, 16 de maig de 2020

De conferències en vídeo

Ara que ens ha tocat treballar des de casa i a l'hora de comunicar-se tirem mà de les conferències en vídeo, un dubte surt del vocable: videoconferència o vídeo-conferència?

És clar que bona part de les llengües romàniques la fan en una paraula, però d'acord amb les nomes del guionet, també podria ser possible la segona, atés que vídeo duu accent.


dijous, 16 d’abril de 2020

Dels alvocats

Em passa a voltes, sovint podria dir, que quan fas per parlar correctament en valencià en aquest entorn tan aclaparadorament castellà, doncs que no hi han mans que m'entenguen qualque paraules. Em passa quan demane dos pits de pollastre o carn de porc o tres cogombres o una camamirla o un poliol o un tornavís: com? què?  I penses, més de 30 anys de la llei del valencià i tants cartells editats per la conselleria, per a què?

En fi, que de ço que volia parlar hui és de l'alvocat, un altre d'aquests vocables que costen d'entendre i es fan difícils de dir. Quan una paraula que fa referència a un producte no tradicionari (vull dir, que no prové de la vinguda dels musulmans i ho fa a partir de l'onada americana) té un nom en valencià diferent del castellà trobaré sempre aquest desfici. Ara toca a l'alvocat i aguacate.

Tire mà de la Viquipèdia (perquè al Coromines no és el mot) i diu que la paraula ve del nàhuatl awákatl. Aleshores em fa pensar: si de la paraula original hom pot pronunciar tranquil·lament i còmodament a-ua-cat, com hem arribat a alvocat? Què ha fet que ens separem tant de l'original nàhuatl? Tot seguit, continua la Viquipèdia exposant que apareix en valencià al XVIII i XIX escrit albocat.A continuació consulte la versió en anglés i diu que aquest idioma en va fer el manlleu del castellà apel·lant-la avogato (i a partir d'ací referències a confusions amb advocat que ocorre en unes quantes llengües).

Al remat, el desfici és ¿per què aquesta mena de paraules diferents del castellà (aguacate-alvocat) han estat acceptades en una variant que s'allunya de l'original, en nàhuatl? ¿Quin benefici té per a la genuïtat de l'idioma fer servir una paraula que ve per mitjà d'una altra llengua i que la disfressa, diferent del castellà, per molt que les altres llengües empren aquest avocado anglés? ¿No hauria de ser aguacat-aguacats acceptat en el diccionari de l'Acadèmia (com sí que ha fet, al meu parer, desencertadament, amb peluquer, barco o palmito)?

dilluns, 16 de març de 2020

De geosinònims

Quan hom explica l'apartat de dialectologia en les classes hom sempre fa esment de l'aspecte geosinònims català i valencià: espill-mirall, eixir-sortir, granera-escombra, per exemple. De fet, hom aporta els exemples que són específicament de l'oriental continental i ves per on ausades que es deixa de banda el pobre oriental balear i no parla dels geosinònims: diners-doblers, cognoms-llinatges, ca-gos, per exemple. Però si volguérem complicar més la cosa, podríem parlar de geosinònims a tres bandes: besada-bes-petó, al·lot-xic-noi, horabaixa-vesprada-tarda, per exemple.

Però no vull desviar-me del tema: ¿veritat que els valencianoparlants moltes voltes tendim a fer servir geosinònims específicament orientals continentals (ai, qui no ha escrit mai tarda en algun poema?) i no tant dels balears? Bé, sí, horabaixa és un mot molt poètic, però què fem dels doblers i moix?

Açò, centrant-nos en Espanya, que dels altres països, França per exemple, en parlaré en un altre text.

diumenge, 16 de febrer de 2020

De preposicions d'OI

Estudiant filologia a València i entrant en contacte amb parlants de l'Horta u va adonar-se que no tothom dia Ho vaig donar a ell, sinó Ho vaig donar ad ell. Essent de la Marina, aquesta ad em resultava estranyíssima i pensava: això està bé? Amb tot, fas via i afiges un altre vici que tenim els valencianoparlants (bé, tenen els de l'Horta) respecte del parlar del nord, al qual ens emmirallem.

Però és clar, en una d'aqulles que mires una sèrie de la TV3 i empomes qualque que algú hi diu: estàs segur que els poemes van dedicats amb ell?

No si al remat, cada casa té el seu pa.

dijous, 16 de gener de 2020

D'aixetes i grifos


Aquest text té sintonia amb un altre que vaig escriure fa temps sobre el parell albòndiga/almòndiga i mandonguilla. Hi han valencianoparlants que han assimilat la primera i hi han valencianoparlants que volen parlar bé i s'aferren encara a la mandonguilla, en un intent de salvar el mot. Com vaig acabar en aquell text, i gràcies a la consulta als etimologistes/etimòlegs la pretesament correcta era una alteració de la primera, amb la qual cosa, per molt que ens encabotàrem (i ací m'incloc) a salvar mandonguilla, igual de castellana és (com postre i postres, vaja).

Bé, hui em referiré a una altra paraula que estem perdent per l'omnipresència d'una altra: és a dir el grifo que s'ha desguassat l'aixeta. Tota la vida estacant aixeta en les converses per a salvar aquesta paraula i ves per on, resulta que és una interferència lingüística del castellà jeta; que la paraula genuïna és grifó i, doncs, la que caldria recuperar.

El meu dubte és: és ètic corregir grifo, quan aixeta té aquest passat?

dilluns, 16 de desembre de 2019

De llistes de castellanismes.

De tant en tant apareixen articles que fan referència a paraules que diem en català i que són preses del castellà. Aquesta mena de texts van bé sempre que hom faça el raonament adequat. Vull dir, a partir d'aquest article arribe a la conclusió que algunes de les propostes que s'hi donen són igual d'interferències (de castellanismes) que les que l'articulista pretén bandejar. Per exemple, hom rebutja carinyo tot oferint xato. Me'n vaig a l'Alcover: xato (castellanisme). Dius, Xe! Proposa camús, que és la que hi posa! Perquè fet i fet, camús és igual de rara (utòpica?) que la proposta de fer una cobra, que és el mot rebutjable de tot seguit: fer una cobra igual a colltorçar-se. I pense, ¿pretén l'autor de l'article substituir una interfèrencia creada a partir d'una frase feta (o expressió col·loquial, com hi vulgueu dir) amb un verb compost normal i corrent?

Amb tot, no cal dir que aquesta mena d'article és ben, ben, ben hispanocentrista: on són le propostes que puguen haver-se creat del català del nord ( o per què no també a partir del valencià o del balear? pavos=caragols)

dissabte, 16 de novembre de 2019

D'on alcen els morts

Estire la veta del text anterior per a referir-me concretament al mot nínxol. De bestreta cal dir que és una d'aquelles paraules que solestar en les llistes de vocabulari a aprendre a l'hora d'acarar-se als exàmens de valencià; també diré que, com a valencianoparlant que vol parlar bé, quan és hora de dir-la sempre sona d'eixa manera... de professor de valencià.

Mire el Coromines (nínxol o ninxo) i diu que ve de l'italià nicchio, en una varietat dialectal niccio i pel que fa al vocable català explica que té dos aspectes a tenir en compte. El primer és l'aparició de la n entre vocals i cite: per la dilació de la nasalitat de la n- inicial; el segon és la l final i cite: per una tendència d'ajustar els mots amb -o àtona a l'estructura fonètica del català. A més a més posa d'exemples cèrvol i pòndol.

Tot plegat, de l'original nitxo, que és com hauria de dir-se atés la pronunciació de niccio, hom hi ha fet dos afegitons: el de la n i el de la l; amb la qual cosa, honestament i humilment, sembla que hauríem d'acceptar la forma nitxo malgrat la igualtat amb el castellà. De retruc, m'estranya que el diccionari de l'Acadèmia Valenciana no l'haja inclós en el diccionari, vista la gràcia d'incorporar paraules que tothom ja sap: peluquer, barco o palmito.


Nota afegida: ha estat molt engrescadora aquesta recerca perquè d'una cosa tan simple he començat a mirar i a mirar i amb això que t'hi emboliques he fet una consulta de 6 volums de la col·lecció.

Per exemple diu de la l de cèrvol: forma popular bàrbara, afavorida pel prejudici infundat que els mots en -o són poc genuïns o acastellanats. Per tant, cervo no hauria d'estar cucada (estigmatitzada).

De la de pòndol: ultracorrecció de la tendència llombrígol i mújol. És a dir, aquests dos vocables (que duen la l final per raons etimològiques) són l'espill on s'han reflectit cèrvol i pòndol, però també bàndol, gallòfol, tífols i cadúfols.

De bàndol: s'hi introdueix la -l paràsita que el nostre llenguatge popular sol empeltar als castellanismes, italianismes, mossarabismes i anàlegs. Per tant el bandoler, a més a més de roder, hom podria dir-li bander.

Del mot castellà gallòfol: pronúncia falsa.

Pel que sembla, tinc la sensació que tenia una certa mania a aquesta l impostada d'origen popular...


 
Free counter and web stats