dilluns, 17 de setembre de 2018

De la panxa

De tota la vida quan he tingut algun destorb, algun mal, en la part interna del cos, aquella en què va a parar el menjar, he dit sempre tinc mal de panxa. No he dit que em fa mal l'estómac: repetisc, em fa mal la panxa. En el meu parlar és habitual dir, no m'ha pegat bé a la panxa, note molèsties a la panxa, no tinc bé la panxa, note picoretes a la panxa (i no eixa cosa tan coenta de sentir papallones a l'estómac: expressió que caldria estudiar per a veure d'on ve, encara que jo ja en tinc alguna quimera).

El tocat és que veig que la paraula estómac va cada volta ocupant el lloc a un nom que no hauria de per què perdre'l i tinc la sensació que podria ser per algun prejudici exportat de parlants del castellà (i em referisc a ells per la omnipresència d'aquesta llengua en la vida del catalanoparlant) que potser consideren panza com una cosa vulgar (i barriga ausades també) i diuen més aïna estómago, perquè potser resulta més fi (igual que oído contra oreja). Ara, caldria saber també per que el castellanoparlant rebutja també panza i agafa estómago (i ací hi tinc una altra quimera, que té a veure amb l'anglés o el francés). Però bé, tot açò són suposicions i tal com diu el blog, dubtes lingüístics.

Voldria posar un exemple de fins a quin punt s'ha escampat aquest destrellat de substituir panxa per estómac en una notícia que he llegit del Vilaweb en la qual el redactor escriu ço següent: Els fanals del carrer li il·luminaven d’una manera sinistra l’esvàstica que li travessa l’estómac. Considere que ací és ridícul dir qu el'esvàstica li travessa l'estómac: açò esmussa més que deu ungles ratllant una paret. Si ens fixem en la foto, és clar que la persona aquesta no té panxa, però tampoc és per a afirmar que en l'organ del cos hi ha una esvàstica tatuada.




dilluns, 4 de desembre de 2017

D'un matís de preposició

Temps arrere hi havia un anunci de Caixabanc que deia: Veure la vida amb altres colors. El meu dubte és: no seria més aïna veure la vida d'altres colors?

Certament les preposicions amb i de en aquest context signifiquen dues coses diferents, però m'he adonat que a hores d'ara de la llengua els parlants (i els mitjans de comunicació) hem esmussat aquest subtilisme i ja parlem i entenem d'inèrcia.

dilluns, 6 de novembre de 2017

De penedir-se

Quan hom fa una cosa malament, n'és conscient i vol esmenar-se, se'n penedeix. Ara bé, també hi ha qui s'arrepenteix (així sense el pronom en). Aquesta segona forma és la que sempre m'he corregit i he corregit als alumnes en favor de la primera. Tot seguit ve la comparació lingüística:
 
anglés: repent
francés: se repentir
italià: pentirsi
occità: pentirse
portugués: arrepender-se

Pel que fa als nostres diccionaris, el DIEC i el DNV no inclouen arrepentir-se (i em sorprén del diccionari valencià, atés el volum de paraules conflictives que ha acceptat darrerament). Altrament, el DCVb diu que arrepentir és pres del castellà i si consultem repentir-se exposa: Absolre no's pot qui no's reppent, Febrer Inf. xxvii, 118.

Aleshores, repentir-se sí que resulta acceptable en el DCVB (i de retruc, serva la semblança amb les altres llengües romàniques) però arrepentir-se (amb el prefix a-) no. Més coses curioses: cerque apenedir-se accepta la forma secundària apenedir-se.

Per a acabar, acceptem la paraula repentir-se en el DIEC i en el DNV?



 

dilluns, 9 d’octubre de 2017

De la claror de la lluna

El dubte és el següent: la lluna que fa, llum o claror? Per a jo és claror i l'Alcover només diu clar de lluna (de fet, en la definició hi ha: la claror difusa procedent de la llum reflectida per la lluna); si és així, caldria començar a corregir aquesta interferència lingüística urgentment.

dilluns, 11 de setembre de 2017

D'ajudar

Dels fets lingüístics que recorde destacadament de l'alemany en els anys de l'escola d'idiomes és la regència del cas datiu amb el verb ajudar. El tocat és que sabut que en català els objectes directes no duen la preposició a i que traslladat a l'alemany hom fa servir l'acusatiu, la descoberta que helfen (ajudar) regira datiu em va descol·locar molt. No em treia del cap aquella excepció que destorbava el meu paradigma regular d'acusatius.

Doncs bé, temps després ve la revelació en consultar el Coromines i l'Alcover, que documenten en la definició d'ajudar que en català medieval hom feia aquest ús datiu del verb. Pose un exemple extret de la Crònica de Bernat Desclot: que dix lo rey que aquels tenguts eren d'ajudar a lurs senyors e que no·n devien aver mal. No cal dir que la cosa desbara més encara.

Al remat, la companya de llatí de l'institut me'n treu l'aigua clara: adiuuare regeix acusatiu però amb la preposció ad. D'ací tot és evolució de la llengua ajudar a i regularització ajudar.

Ara, ço que em falta saber és si ocorre en alemany aquesta assimilació del helfen a l'acusatiu.

dimecres, 26 d’octubre de 2016

De l'opinió meua de les paraules acceptades en el DNV

He llegit l'article del Felip Gumbau sobre les paraules que no són barbarismes. Tot seguit en reproduïsc un fragment:

En definitiva, el diccionari valencià ha encetat un canvi d’agulles en la normativa lexicogràfica amb la finalitat de fer la llengua més expressiva, més rica i més senzilla. Tant de bo que l’Institut s’hi avinga.

Des del meu punt de vista l'acceptació d'aquestes paraules no la farà ni expressiva, ni rica ni senzilla, perquè copiar les paraules d'altri ens farà més ganduls lingüísticament. De bestreta, suposem que és expressiva perquè atés que ja ho és en castellà, doncs no cal emprar paraules pròpies. Te'n pose un cas:

Sorra [zorra] contra barjaula (mai triomfarà barjaula perquè l'expressiva és sorra

També suposem que és rica perquè augmentem el cabal de paraules: correcte, ara tenim més paraules d'origen castellà. Ara bé, si tenim en compte la riquesa de la nostra llengua i en quins territoris es parla, considere que seria just també que atenguérem què es diu en aquells altres territoris; així doncs m'imagine que caldria acceptar en el DNV paraules de la Catalunya Nord: votura, llapín, apuprés, cartable, caiet, cuple, espertina, enlluscar, ampula, jornal, gitar, llestar, xipotar, survellar, cajot, per exemple. Certament, açò sí que seria demostrar riquesa (amb paraules hispàniques i gàl·liques: i si m'allargue més amb les italianes i sardes).

Al remat, pel que fa a la senzillesa: què vol dir senzillesa en aquests aspectes de lèxic? Acceptar peluquer i perruquer és fer-ho senzill? ¿Quan etimològicament ve del francés (perruque) o de l'italià (perruca) i el castellà ha volgut dir-hi peluca (m'imagine per això del pelo, peluca)? És senzill això?

Comptat i debatut, estic molt decebut en aquest afer del lèxic que si valencià, valencianista o valencianer; em fa la sensació que simplement es vol fer net i començar de nou a partir d'ara. Voldria fer una paràfrasi de Fuster: Puix que parla valencià, a vore què diu, i per a jo (açò de la riquesa, expressió i senzillesa) crec que és fugir d'estudi.

Una llengua perd la seua genuïtat quan els parlants deixen de banda allò que els ha estat propi i s'abracen a l'altri. Volem defensar els valencianismes? Volem sentir-nos orgullosos d'una llengua expressiva i rica? Correcte, creem, creem a partir de les nostres regles: afixació, composició, etc. Però per a tindre bon succés cal un bon altaveu (mitjans de comunicació, intel·lectuals) perquè aquestes creacions, siguen cultes com col·loquials, arriben a tots. Malauradament, la gent troba més expressiu ço que ve del castellà per l'omnipresència abusiva que ço que és valencià/català.

Per exemple, jo propose que per a la paraula compresa de manera col·loquial hom diga maruà o al xulo de putes, barataconys. Açò és riquesa i expressió. Necessitem paraules com aquestes i gent disposada a crear-les. Tristament, d'una banda els nostres autors troben més fàcil emprar castellanismes perquè ja tenen la força (i els que ho han intentat no hi han reeixit del tot, per aquesta mancança de publicitat) i de l'altra actituds com la del Felip aproven aquesta mandra.

dilluns, 19 de setembre de 2016

De llenguatge infantil

Ara que comencem un curs nou, un dubte escolar. Atés que per a la canalla hom fa servir un llenguatge que li pot ser avinent, és costum dir cole a l'escola. El dubte que tinc és: si el mot d'origen és col·legi, amb l geminada, com és que l'escurçament es fa sense geminar: col·legi > cole?

És una altra interferència lingüística del castellà? És un altre llençol que es perd en la bugada? Al remat, al gust meu, als infants jo diria escola, sense reduccions.
Free counter and web stats