dijous, 16 de gener de 2020

D'aixetes i grifos


Aquest text té sintonia amb un altre que vaig escriure fa temps sobre el parell albòndiga/almòndiga i mandonguilla. Hi han valencianoparlants que han assimilat la primera i hi han valencianoparlants que volen parlar bé i s'aferren encara a la mandonguilla, en un intent de salvar el mot. Com vaig acabar en aquell text, i gràcies a la consulta als etimologistes/etimòlegs la pretesament correcta era una alteració de la primera, amb la qual cosa, per molt que ens encabotàrem (i ací m'incloc) a salvar mandonguilla, igual de castellana és (com postre i postres, vaja).

Bé, hui em referiré a una altra paraula que estem perdent per l'omnipresència d'una altra: és a dir el grifo que s'ha desguassat l'aixeta. Tota la vida estacant aixeta en les converses per a salvar aquesta paraula i ves per on, resulta que és una interferència lingüística del castellà jeta; que la paraula genuïna és grifó i, doncs, la que caldria recuperar.

El meu dubte és: és ètic corregir grifo, quan aixeta té aquest passat?

dilluns, 16 de desembre de 2019

De llistes de castellanismes.

De tant en tant apareixen articles que fan referència a paraules que diem en català i que són preses del castellà. Aquesta mena de texts van bé sempre que hom faça el raonament adequat. Vull dir, a partir d'aquest article arribe a la conclusió que algunes de les propostes que s'hi donen són igual d'interferències (de castellanismes) que les que l'articulista pretén bandejar. Per exemple, hom rebutja carinyo tot oferint xato. Me'n vaig a l'Alcover: xato (castellanisme). Dius, Xe! Proposa camús, que és la que hi posa! Perquè fet i fet, camús és igual de rara (utòpica?) que la proposta de fer una cobra, que és el mot rebutjable de tot seguit: fer una cobra igual a colltorçar-se. I pense, ¿pretén l'autor de l'article substituir una interfèrencia creada a partir d'una frase feta (o expressió col·loquial, com hi vulgueu dir) amb un verb compost normal i corrent?

Amb tot, no cal dir que aquesta mena d'article és ben, ben, ben hispanocentrista: on són le propostes que puguen haver-se creat del català del nord ( o per què no també a partir del valencià o del balear? pavos=caragols)

dissabte, 16 de novembre de 2019

D'on alcen els morts

Estire la veta del text anterior per a referir-me concretament al mot nínxol. De bestreta cal dir que és una d'aquelles paraules que solestar en les llistes de vocabulari a aprendre a l'hora d'acarar-se als exàmens de valencià; també diré que, com a valencianoparlant que vol parlar bé, quan és hora de dir-la sempre sona d'eixa manera... de professor de valencià.

Mire el Coromines (nínxol o ninxo) i diu que ve de l'italià nicchio, en una varietat dialectal niccio i pel que fa al vocable català explica que té dos aspectes a tenir en compte. El primer és l'aparició de la n entre vocals i cite: per la dilació de la nasalitat de la n- inicial; el segon és la l final i cite: per una tendència d'ajustar els mots amb -o àtona a l'estructura fonètica del català. A més a més posa d'exemples cèrvol i pòndol.

Tot plegat, de l'original nitxo, que és com hauria de dir-se atés la pronunciació de niccio, hom hi ha fet dos afegitons: el de la n i el de la l; amb la qual cosa, honestament i humilment, sembla que hauríem d'acceptar la forma nitxo malgrat la igualtat amb el castellà. De retruc, m'estranya que el diccionari de l'Acadèmia Valenciana no l'haja inclós en el diccionari, vista la gràcia d'incorporar paraules que tothom ja sap: peluquer, barco o palmito.


Nota afegida: ha estat molt engrescadora aquesta recerca perquè d'una cosa tan simple he començat a mirar i a mirar i amb això que t'hi emboliques he fet una consulta de 6 volums de la col·lecció.

Per exemple diu de la l de cèrvol: forma popular bàrbara, afavorida pel prejudici infundat que els mots en -o són poc genuïns o acastellanats. Per tant, cervo no hauria d'estar cucada (estigmatitzada).

De la de pòndol: ultracorrecció de la tendència llombrígol i mújol. És a dir, aquests dos vocables (que duen la l final per raons etimològiques) són l'espill on s'han reflectit cèrvol i pòndol, però també bàndol, gallòfol, tífols i cadúfols.

De bàndol: s'hi introdueix la -l paràsita que el nostre llenguatge popular sol empeltar als castellanismes, italianismes, mossarabismes i anàlegs. Per tant el bandoler, a més a més de roder, hom podria dir-li bander.

Del mot castellà gallòfol: pronúncia falsa.

Pel que sembla, tinc la sensació que tenia una certa mania a aquesta l impostada d'origen popular...


 

dimecres, 16 d’octubre de 2019

D'un concepte d'economia

Anava en el cotxe i a Àpunt ràdio van esmentar nínxol de mercat.  El fet cert és que no m'ha agradat mai aquesta expressió, més que res per la connotació que implica el mot nínxol així com també perquè té un rerefons de traducció interferidora del castellà que fa caure de tos. Doncs bé, tire mà de les altres llengües i, pel que he trobat, sembla que és una interferència etimològicament del francés (i de retruc del llatí) si pare atenció al fet de com es diu en anglés, que és la llengua d'origen del concepte. Tot seguit el nínxol aquest en llengües diverses:

francés: Niche de marché
anglés: Niche market
italià: Nicchia di mercato
portugués: Nicho de mercado
romanés: Nisa de piata
alemany: Marktnische

Ara bé, siga del francés, del castellà o per via de l'anglés, m'agrada més la proposta que fa el TERMCAT, que és veta de mercat. Certament, al meu gust, representa més adequadament la idea metafòrica d'una troballa exitosa de negoci, com en una mina que vas foradant, que no una fornícula on hom posa estàtues o taüts.

dilluns, 16 de setembre de 2019

Dels canvis de la normativa

Estem amb el curs ja començat i som a punt d'acabar el període de gràcia o moratori sobre els canvis fets en la gramàtica. Vull fer-ne esment perquè en la part que m'afecta, la de la docència, ens ho deixa un poc difícil, també contradictori, a l'hora d'explicar normativa. Em referiré a la part sempre complicada del canvi i caiguda de preposició. D'acord amb la nova fixació, aquest fenomen preposicional disposa d'un estatus doble, serà correcte i incorrecte tot depenent de en quin registre es fan servir. Així, la nova sanció diu que: Les preposicions àtones a, de, en i amb tenen un comportament peculiar quan seleccionen una oració subordinada substantiva. [...] davant d'una subordinada d'infinitiu, en els registres formals, és preferible canviar les preposicions en i amb per a o deInsistia a tornar a la Xina (cf. Insistia en això); Confiem de/a concloure les obres aviat (cf. Confiem en l'acabament de les obres).

El pensament que vull deixar ací és: si ja és prou complicat per als alumnes recordar aquesta distinció, més puntós serà que tinguen present quin tipus de text escriuen, si formal o informal, perquè el tocat ve ara: i el registre estàndard, què és? D'acord amb el diari Ara o la CCMA (la radiotelevisió catalana), l'estàndard no és formal i tothora deixen anar titulars amb aquest no canvi davant d'infinitiu:
  • El comissari insisteix en separar els Mossos del Govern.
  • Borrell amenaça amb amenaçar el plató d'una cadena alemanya davant les preguntes sobre el Procés.
  • Els líders de la UE ja pensen en repartir-se els càrrecs.
(exemples del diari Ara)

Per a acabar, endemés, a vore com fan els alumnes per a recordar que quan: davant d'una subordinada introduïda per la conjunció que, se silencien (elisió o caiguda de preposició): S'havia acostumat que tothom el conegués pel seu nom (cf. S'havia acostumat a aquell comportament).

Tot plegat, s'acosta un merder que si abans no hi havia manera que fora recordable, ara vindrà carregat d'excepcions.

dijous, 1 d’agost de 2019

De solter

[Dubtes de llengua de guàrdia]

Continuant la línia del grup de llengua que enraonava sobre el mot garaig, també debat sobre el mot solter. El tocat és que aquest mot no és present en el DNV (però sí en obres lèxiques acadèmiques valencianes anteriors) i hom hi addueix que no s'hi va incloure definitivament perquè és un castellanisme no documentat en valencià fins a la fi del XIX, per tant recent, i que podria arraconar el mot genuí fadrí. Cal afegir que no s'hi inclou la paraula no ja amb el significat de persona amb estat civil no casat (aparellat, ajuntat, com vulgueu) sinó que tampoc amb el significat medieval d'Isolat, sol, separat del conjunt, que arreplega el DCVB en un exemple del 1393: Que tot porch que vage per la vila solter, pach III dinés. Doncs bé, resulta que el DCVB sí que inclou com a segona accepció el significat de no casat amb un exemple del XVI (i no del XIX adduït suara): De cada dia arriben dones errades, adúlteras y solteras, doc. a. 1594. Al remat, pel que fa als nostres germans catalans, el DIEC accepta tots dos significats.

Pel que fa a jo, estic totalment d'acord de vetar solter amb el significat de persona no casada, però sí d'introduir el significat de sol, separat del grup. Ara, una altra cosa és la realitat i ací el meu dubte lingüístic: quants parlants de valencià han abandonat la paraula fadrí pels equivalents solter (no casat) i major (que ha crescut i s'ha fet gran)?

Endemés, i per a acabar, em sorprén molt aquesta defensa que hom fa de fadrí, amb arguments de les essències genuïnes valencianes i després hom no s'escarota per d'altres com peluquer, barco o palmito.


dimarts, 30 de juliol de 2019

Dels espais on hom deixa els cotxes.

[Dubtes de llengua de guàrdia]

He estat seguint una discussió sobre el mot garaig. L'enraonia venia pel tema de com escriure aquest molt. Han estat diverses i variades els arguments que s'han donat a favor i en contra de garatge, garaig i garaix: que si ho diuen la gent gran del poble; que si no havia sentit mai les altres formes; que si no trobe correcte que es rebutge una forma que s'ha dit tota la vida.

El meu dubte és si garaig, paraula del francés que ve de gare, significa (d'acord amb el DNV): Local destinat a guardar automòbils, per què no hom no la rebutja per interferidora i accepta únicament cotxera: Lloc on es guarden cotxes.

Ho torne a posar:
 
Local destinat a guardar automòbils: garaig, garaix, garatge
Lloc on es guarden cotxes: cotxera
Free counter and web stats