dijous, 1 d’agost de 2019

De solter

[Dubtes de llengua de guàrdia]

Continuant la línia del grup de llengua que enraonava sobre el mot garaig, també debat sobre el mot solter. El tocat és que aquest mot no és present en el DNV (però sí en obres lèxiques acadèmiques valencianes anteriors) i hom hi addueix que no s'hi va incloure definitivament perquè és un castellanisme no documentat en valencià fins a la fi del XIX, per tant recent, i que podria arraconar el mot genuí fadrí. Cal afegir que no s'hi inclou la paraula no ja amb el significat de persona amb estat civil no casat (aparellat, ajuntat, com vulgueu) sinó que tampoc amb el significat medieval d'Isolat, sol, separat del conjunt, que arreplega el DCVB en un exemple del 1393: Que tot porch que vage per la vila solter, pach III dinés. Doncs bé, resulta que el DCVB sí que inclou com a segona accepció el significat de no casat amb un exemple del XVI (i no del XIX adduït suara): De cada dia arriben dones errades, adúlteras y solteras, doc. a. 1594. Al remat, pel que fa als nostres germans catalans, el DIEC accepta tots dos significats.

Pel que fa a jo, estic totalment d'acord de vetar solter amb el significat de persona no casada, però sí d'introduir el significat de sol, separat del grup. Ara, una altra cosa és la realitat i ací el meu dubte lingüístic: quants parlants de valencià han abandonat la paraula fadrí pels equivalents solter (no casat) i major (que ha crescut i s'ha fet gran)?

Endemés, i per a acabar, em sorprén molt aquesta defensa que hom fa de fadrí, amb arguments de les essències genuïnes valencianes i després hom no s'escarota per d'altres com peluquer, barco o palmito.


dimarts, 30 de juliol de 2019

Dels espais on hom deixa els cotxes.

[Dubtes de llengua de guàrdia]

He estat seguint una discussió sobre el mot garaig. L'enraonia venia pel tema de com escriure aquest molt. Han estat diverses i variades els arguments que s'han donat a favor i en contra de garatge, garaig i garaix: que si ho diuen la gent gran del poble; que si no havia sentit mai les altres formes; que si no trobe correcte que es rebutge una forma que s'ha dit tota la vida.

El meu dubte és si garaig, paraula del francés que ve de gare, significa (d'acord amb el DNV): Local destinat a guardar automòbils, per què no hom no la rebutja per interferidora i accepta únicament cotxera: Lloc on es guarden cotxes.

Ho torne a posar:
 
Local destinat a guardar automòbils: garaig, garaix, garatge
Lloc on es guarden cotxes: cotxera

dilluns, 17 de setembre de 2018

De la panxa

De tota la vida quan he tingut algun destorb, algun mal, en la part interna del cos, aquella en què va a parar el menjar, he dit sempre tinc mal de panxa. No he dit que em fa mal l'estómac: repetisc, em fa mal la panxa. En el meu parlar és habitual dir, no m'ha pegat bé a la panxa, note molèsties a la panxa, no tinc bé la panxa, note picoretes a la panxa (i no eixa cosa tan coenta de sentir papallones a l'estómac: expressió que caldria estudiar per a veure d'on ve, encara que jo ja en tinc alguna quimera).

El tocat és que veig que la paraula estómac va cada volta ocupant el lloc a un nom que no hauria de per què perdre'l i tinc la sensació que podria ser per algun prejudici exportat de parlants del castellà (i em referisc a ells per la omnipresència d'aquesta llengua en la vida del catalanoparlant) que potser consideren panza com una cosa vulgar (i barriga ausades també) i diuen més aïna estómago, perquè potser resulta més fi (igual que oído contra oreja). Ara, caldria saber també per que el castellanoparlant rebutja també panza i agafa estómago (i ací hi tinc una altra quimera, que té a veure amb l'anglés o el francés). Però bé, tot açò són suposicions i tal com diu el blog, dubtes lingüístics.

Voldria posar un exemple de fins a quin punt s'ha escampat aquest destrellat de substituir panxa per estómac en una notícia que he llegit del Vilaweb en la qual el redactor escriu ço següent: Els fanals del carrer li il·luminaven d’una manera sinistra l’esvàstica que li travessa l’estómac. Considere que ací és ridícul dir qu el'esvàstica li travessa l'estómac: açò esmussa més que deu ungles ratllant una paret. Si ens fixem en la foto, és clar que la persona aquesta no té panxa, però tampoc és per a afirmar que en l'organ del cos hi ha una esvàstica tatuada.




dilluns, 4 de desembre de 2017

D'un matís de preposició

Temps arrere hi havia un anunci de Caixabanc que deia: Veure la vida amb altres colors. El meu dubte és: no seria més aïna veure la vida d'altres colors?

Certament les preposicions amb i de en aquest context signifiquen dues coses diferents, però m'he adonat que a hores d'ara de la llengua els parlants (i els mitjans de comunicació) hem esmussat aquest subtilisme i ja parlem i entenem d'inèrcia.

dilluns, 6 de novembre de 2017

De penedir-se

Quan hom fa una cosa malament, n'és conscient i vol esmenar-se, se'n penedeix. Ara bé, també hi ha qui s'arrepenteix (així sense el pronom en). Aquesta segona forma és la que sempre m'he corregit i he corregit als alumnes en favor de la primera. Tot seguit ve la comparació lingüística:
 
anglés: repent
francés: se repentir
italià: pentirsi
occità: pentirse
portugués: arrepender-se

Pel que fa als nostres diccionaris, el DIEC i el DNV no inclouen arrepentir-se (i em sorprén del diccionari valencià, atés el volum de paraules conflictives que ha acceptat darrerament). Altrament, el DCVb diu que arrepentir és pres del castellà i si consultem repentir-se exposa: Absolre no's pot qui no's reppent, Febrer Inf. xxvii, 118.

Aleshores, repentir-se sí que resulta acceptable en el DCVB (i de retruc, serva la semblança amb les altres llengües romàniques) però arrepentir-se (amb el prefix a-) no. Més coses curioses: cerque apenedir-se accepta la forma secundària apenedir-se.

Per a acabar, acceptem la paraula repentir-se en el DIEC i en el DNV?



 

dilluns, 9 d’octubre de 2017

De la claror de la lluna

El dubte és el següent: la lluna que fa, llum o claror? Per a jo és claror i l'Alcover només diu clar de lluna (de fet, en la definició hi ha: la claror difusa procedent de la llum reflectida per la lluna); si és així, caldria començar a corregir aquesta interferència lingüística urgentment.

dilluns, 11 de setembre de 2017

D'ajudar

Dels fets lingüístics que recorde destacadament de l'alemany en els anys de l'escola d'idiomes és la regència del cas datiu amb el verb ajudar. El tocat és que sabut que en català els objectes directes no duen la preposició a i que traslladat a l'alemany hom fa servir l'acusatiu, la descoberta que helfen (ajudar) regira datiu em va descol·locar molt. No em treia del cap aquella excepció que destorbava el meu paradigma regular d'acusatius.

Doncs bé, temps després ve la revelació en consultar el Coromines i l'Alcover, que documenten en la definició d'ajudar que en català medieval hom feia aquest ús datiu del verb. Pose un exemple extret de la Crònica de Bernat Desclot: que dix lo rey que aquels tenguts eren d'ajudar a lurs senyors e que no·n devien aver mal. No cal dir que la cosa desbara més encara.

Al remat, la companya de llatí de l'institut me'n treu l'aigua clara: adiuuare regeix acusatiu però amb la preposció ad. D'ací tot és evolució de la llengua ajudar a i regularització ajudar.

Ara, ço que em falta saber és si ocorre en alemany aquesta assimilació del helfen a l'acusatiu.
Free counter and web stats