dilluns, 16 de març de 2020

De geosinònims

Quan hom explica l'apartat de dialectologia en les classes hom sempre fa esment de l'aspecte geosinònims català i valencià: espill-mirall, eixir-sortir, granera-escombra, per exemple. De fet, hom aporta els exemples que són específicament de l'oriental continental i ves per on ausades que es deixa de banda el pobre oriental balear i no parla dels geosinònims: diners-doblers, cognoms-llinatges, ca-gos, per exemple. Però si volguérem complicar més la cosa, podríem parlar de geosinònims a tres bandes: besada-bes-petó, al·lot-xic-noi, horabaixa-vesprada-tarda, per exemple.

Però no vull desviar-me del tema: ¿veritat que els valencianoparlants moltes voltes tendim a fer servir geosinònims específicament orientals continentals (ai, qui no ha escrit mai tarda en algun poema?) i no tant dels balears? Bé, sí, horabaixa és un mot molt poètic, però què fem dels doblers i moix?

Açò, centrant-nos en Espanya, que dels altres països, França per exemple, en parlaré en un altre text.

diumenge, 16 de febrer de 2020

De preposicions d'OI

Estudiant filologia a València i entrant en contacte amb parlants de l'Horta u va adonar-se que no tothom dia Ho vaig donar a ell, sinó Ho vaig donar ad ell. Essent de la Marina, aquesta ad em resultava estranyíssima i pensava: això està bé? Amb tot, fas via i afiges un altre vici que tenim els valencianoparlants (bé, tenen els de l'Horta) respecte del parlar del nord, al qual ens emmirallem.

Però és clar, en una d'aqulles que mires una sèrie de la TV3 i empomes qualque que algú hi diu: estàs segur que els poemes van dedicats amb ell?

No si al remat, cada casa té el seu pa.

dijous, 16 de gener de 2020

D'aixetes i grifos


Aquest text té sintonia amb un altre que vaig escriure fa temps sobre el parell albòndiga/almòndiga i mandonguilla. Hi han valencianoparlants que han assimilat la primera i hi han valencianoparlants que volen parlar bé i s'aferren encara a la mandonguilla, en un intent de salvar el mot. Com vaig acabar en aquell text, i gràcies a la consulta als etimologistes/etimòlegs la pretesament correcta era una alteració de la primera, amb la qual cosa, per molt que ens encabotàrem (i ací m'incloc) a salvar mandonguilla, igual de castellana és (com postre i postres, vaja).

Bé, hui em referiré a una altra paraula que estem perdent per l'omnipresència d'una altra: és a dir el grifo que s'ha desguassat l'aixeta. Tota la vida estacant aixeta en les converses per a salvar aquesta paraula i ves per on, resulta que és una interferència lingüística del castellà jeta; que la paraula genuïna és grifó i, doncs, la que caldria recuperar.

El meu dubte és: és ètic corregir grifo, quan aixeta té aquest passat?
Free counter and web stats