dimecres, 17 de desembre del 2014

De l'homonímia

Als llibres de text es diu que l'homonímia és el fenomen en què una paraula o grup de paraules diferents s'expressen amb un tret d'igualtat. Tot seguit especifiquen que l'homofonia fa referència a sonar igual i escriure's diferent i l'homografia fa referència a escriure's igual i sonar diferent.

Però què fem amb el fet d'escriure's igual però sonar diferent? Quin nom hi posem?

Un altre dubte, dent de la boca i dent de la serra haurien de ser considerades homògrafes o simplement polísèmiques? Crec que seria més adient considerar homografia i no polisèmia a aquelles paraules que tenen una categoria gramatical diferent o que sent la mateixa tenen una etimologia diferent (faig i faig: nom i verb; volen i volen: verb volar i voler). Tot seguit el quadre de possibilitats:

faig i faig; truita i truita: homonímia (sonen igual i escriuen igual)
set i set; sou i sou: homografia (sonen diferent i s'escriuen igual)
cent i sent; sec i cec: homofonia (sonen igual i s'escriuen diferent)
ull i ull: polisèmia (òrgan de visió i obertura de pont)

dimecres, 19 de novembre del 2014

De tractar

El text següent vol presentar una comparació. Fa molts anys vaig saber (pel llibre Llengua estàndard i variació lingüística de Gabriel Bibiloni) que el verb tractar (que normativament ha de dur aquesta c) no segueix el corrent de les altres llengües romàniques:

francés: traiter; italià: trattare; portugués: tratar; castellà: tratar

Pegue la mirada al DCVB i ves per on, els exemples que hi posa medievals, tots duen la c.

dimecres, 15 d’octubre del 2014

De funcionar

No havia caigut en el detall, i ha estat en aquests anys que he estudiat francés. Mirem aquest parell:

Diccionari (dictionarium)
Funció (functionem)

Les dos tenen la mateixa arrel llatina (les lletres ct) però les dos presenten una pronunciació diferent: la primera es pronuncia amb oclusiva i sibilant (dik-si-onari) i la segona es pronuncia només amb sibilant (fun-ci-ó).

Consulte el coromines i hi diu que funció és del 1688, però que el 1695 hi ha un funcció. Pel que fa a diccionari, ja apareix al Torsimany.

dimecres, 17 de setembre del 2014

De basarda

En el tema polèmic del diccionari normatiu valencià hi ha un punt que afecta als mots que pertoca escriure amb e i es fa amb a. Així, el nostre diccionari arreplega les variants (que denomina col·loquials, però que fet i fet són dialectals): llançol, sancer, etc. No cal dir que de seguida van aparéixer les veus normatives que denunciaven aquesta llibertat ortogràfica. El meu parer, pel que fa això, és que no haurien d'haver tingut una entrada pròpia, sinó més aïna una referència dialectal dins l'estàndard. 

Però bé, el cas de què vull parlar és el següent. En el món de la literatura valenciana és habitual fer servir poèticament el mot basarda, paraula molt bonica, sonora, que amaga un pòsit de misteri (i dic literatura valenciana, perquè pareix que a Catalunya és una paraula força comuna en l'àmbit estàndard). De fet, jo l'he usada en alguns poemes, fins al punt que un dia se'm va ocórrer mirar al DCVB l'origen del mot i hi vaig trobar un parell de coses. D'una banda basarda prové del francés vésarde i si ens hi fixem, podem pensar que la traducció al català tira pel mateix camí que acceptar llançol o sancer. Al meu parer, caldria reescriure normativament el mot com a vesarda, per les raons següents: en primer lloc, en francés comença amb v, i si en català ho fa amb b és per aquest problema betacista que té una part dels parlants catalans; i en segon lloc, la e és tancada, per això porta l'accent tancat, aleshores, en lloc de ser ba hauria de ser ve: m'imagine que dir ba és per la transcripció d'aquest tret dialectal català oriental de fer la ə.

Després mire el coromines, on hi ha un article força llarg que tracta la idea de basarda i no de vesarda. A més a més, posa d'exemples Narcís Oller en La Papallona. Tanmateix, esmenta que Rabelais hi escriu vezarde, o que al segle XVI apareix besarde. Al remat, l'ètim seria francés vulgar vessette, modificat per influència d'hazarder.
  
De l'altra banda, la gent quan la fa servir n'abusa, perquè és una paraula de contingut fort, és a dir, por intensa que pertorba l'esperit, i a vegades qui l'empra exagera un poc: Em fa basarda presentar els llibres, perquè sembla que obliguis a la gent a venir, i jo tinc molt respecte per el temps aliè, d'Ada Parellada; o que pot confondre'n el significat i donar a entendre avorriment (o açò em pareix): En algun lloc del diari he llegit: “Aseguraba Churchill que una regla elemental de etiqueta política prohibe vocear “yo ya lo dije” cuando los acontecimientos históricos le dan a uno la razón”. Alguna cosa semblant em passa pel cap aquests dies tot repassant mentalment  temes dels que [sic] m’he ocupat, àdhuc força temps enrere, i que ara hauria de tornar-hi. Quina basarda! Potser, no. Potser sols és l’estat físic que condiciona el meu esperit. Encara que ... sí, quina basarda!, de Manel Mas, o Mira, jo no sé què m'ha passat en els darrers anys, però he canviat molt i ja no estic segur de res i menys de si crec o no; estic instal·lat en el dubte, i el que és pitjor, no tinc ganes d'aclarir-m'hi perquè em fa basarda de Francesc Pardo.


divendres, 20 de juny del 2014

Vacances

Un altre curs més, aquest blog tanca per a descansar, cercar temes nous i ordenar les idees. Ens llegirem a partir del 15 de setembre.

Gràcies per la vostra visita i interés.

divendres, 6 de juny del 2014

Acabar o venir de

Ara que fa uns anys que vaig estudiar francés he descobert moltíssimes coses que hauria d'haver aprés d'aquest idioma en la facultat de filologia catalana. Mentre he estat aquests anys a l'escola oficial d'idiomes amb el francés he acabat d'assumir que és fonamental en els nostres estudis de català tenir uns coneixements abundants de francés (d'occità seria també fonamental, però de moment això només és a l'abast a Lleida). Per tant, no només l'anglés, sinó que el francés hauria d'estar present en el currículum d'assignatures, més si els estudiants pretenen encarar la formació en la gramàtica històrica o comparació de llengües (i si em colleu, per què no, treballar en l'ensenyament secundari))

Bé, tot aquesta introducció és per a comentar una cosa que he aprés del francés i que he trobat en occità ara que llig  sovint el Jornalet. En una notícia d'aquest diari he trobat la perífrasi següent, venir de: Lo mesadièr provençal ven de publicar una analisi detalhada amb de resultats inquietants. Aleshores, el francés i l'occità tenen aquesta perífrasi que traduïda al català podria ser acabar de: El mensual provençal acaba de publicar una anàlisi detallada [del descens de l'ensenyament de l'occità] amb resultats inquietants.

El meu dubte és, com és que la nostra llengua no fa servir actualment aquesta perífrasi, si atenem el caràcter gal·loromànic de la llengua? Fussant en el diccionari del DCVB he trobat que Verdaguer empra venir de i és qualificat de gal·licisme: indica una acció realitzada ara mateix, en el moment de què es parla; cast. acabar de. Des de que són apagats els volcans olotins que venim d'anomenar, Verdaguer Exc. 62. Però també esmenta acabar de en un exemple de Verdaguer: Unit per la prep. de amb un infinitiu, pot significar ‘haver-se fet recentment’ l'acte que el verb subordinat indica. Rosa que'l sol acaba d'esbadellar, Verdaguer Flors 70. Tanmateix no diu que és un castellanisme. ¿Hem de suposar, doncs, que el català ha creat la perífrasi d'immediatesa a penes uns segles ençà, i que coincideix amb la del castellà? O l'ha copiat i, doncs, amb la del castellà ja ens va bé i la del francés (i occità) cal bandejar-la?

Certament, molts dubtes.


dijous, 22 de maig del 2014

De cohesions i incoherències per a ser adequats

Quan faig classe als alumnes de batxillerat toquem el tema de l'adequació, la coherència i la cohesió; tants anys parlant d'açò i enguany m'ha vingut el pensament. Si diem que un text és adequat, coherent i cohesionat, quan no ho és hi diem inadequat, incoherent i descohesionat, i amb açò algun alumne espavilat em podria demanar, i per què no és incohesionat atés que els altres dos comencen també per in-? De moment no m'ha fet ningú la qüestió i per a avançar-m'hi tire mà dels diccionaris.

Doncs bé, ací van les sorpreses. De bestreta, el DIEC no arreplega la paraula cohesionat (com sí que fa amb adequat i coherent), de manera que no tenim oficialment un altre adjectiu de cohesió que no siga cohesiu. Per tant, la Maria Josep Cuenca (professora meua de la facultat) ja fa una falta quan titula un article seu així: Estudi estilístic i contrastiu de l'arquitectura de l'oració. Estil segmentat vs. estil cohesionat. En segon lloc, no sanciona el mot negatiu de cohesió: ni descohesió ni incohesió i de retruc ni descohesionat ni incohesionat

Segona sorpresa, tire mà del DCVB i si bé tampoc esmenta cohesionat, ni descohesió ni descohesionat (tal com fa l'oficial), ves per on es marca una incohesió que em deixa parat, però no incohesionat.

Podrem posar un poc de coherència en aquest embolic?

dimecres, 7 de maig del 2014

Predestinar

D'entre les coses que he aprés de la llengua és que els usuaris la parlem i l'escrivim amb inèrcia, és a dir, copiem els usos lingüístics que trobem en altri i a vegades no es fixem si són adequats o exactes: simplement repetim i anem fent. Un exemple d'aquesta continuïtat lingüística és el mot predestinar, de què transcric la definició del DIEC:

1) Destinar per endavant. Tot semblava predestinar-lo a l’èxit; 2) Déu, destinar per endavant (algú) a la salvació.

El tocat és que predestinar és un mot que per sentit hauria de ser el mateix que destinar, de què transcric la definició del DIEC:

1) Fixar per endavant la sort (d’algú o d’alguna cosa). La Terra ha estat destinada a esdevenir un planeta mort; 2) determinar per endavant l’emprament, l’acció, la condició futura (d’algú o d’alguna cosa). Destinar part del pressupost a la construcció d’un pont. Edifici que ha estat destinat a oficines. Hores que destinava a rebre el públic; 3) algú, decidir per endavant (allò que farà). Havia destinat d’anar als Alps quan arribés la primavera.

No trobeu que les definicions 1 i 2 de predestinar coincideixen amb les definicions 1 i 3 de destinar? És possible que predestinar siga una redundància de destinar? Però per a confondre'm més, al DCVB predestinar és documentat abans (Llull) que destinar (Lacavalleria). Bon dubte tinc.

dimarts, 22 d’abril del 2014

De la fama

El text de hui no és un dubte, simplement és una comparació dialectal (que, tanmateix, em deixa molt dubtós). Per a la persona que ha esdevingut algú i viu de rendes hom diu en valencià cria fama i gita't a dormir (i dic valencià pel verb gitar-se, que no és gaire habitual en l'oriental; això no obstant, també l'he vist en pàgines de parlants d'oriental) i en català oriental diuen aquesta versió que he trobat per internet: agafa fama i fote't a jaure (o jeure, que també l'he trobada així).

Més coses curioses: i ací aquest enllaç que n'ha fet una tria ben llarga.

dilluns, 7 d’abril del 2014

A la fi

Començaré aquest text fent referència als dos idiomes que són la referència de la nostra llengua. Per a expressar en un text la part final d'un discurs, hom diu en francés à la fin i en castellà al final. En català, hom pot trobar en els texts tant a la fi com al final, però el fet cert és que en el DIEC2 apareix l'entrada a la fi i no per al final. Pel que fa al DCVB apareix a la fi (Llull) i a la final (Villena), però també al final (Pons y Massaveu, principi del XX).

El meu dubte és: la forma al final, força estesa en tot l'àmbit català, premsa inclosa, (escriviu al Google "Al final, penso/pense/pens que), hauria de ser admesa en el DIEC? En som conscients i fem apologia els professionals de la llengua de la construcció genuïna a la fi?


divendres, 21 de març del 2014

Xocar amb

En el món del punyetisme filològic hom es baralla sempre amb els temes habituals de les preposicions i aquells que s'enduen les visceres i la passió són els casos del per i per a, a i en o en i amb. Tanmateix, hi han altres casos que van fent cavalló, que en diuen, silenciosament i passen molt desapercebuts: un exemple és el de la preposició a través de, que vaig comentar fa temps, i un altre té relació amb la preposició amb, de què ja n'he parlat. El text d'ara vol fer referència a un altre cas d'aquesta paraula, que va ocupant l'espai a d'altres: xocar amb. És corrent trobar als mitjans escrits que un motorista xoca amb una furgoneta o que un conductor xoca amb una moto: si en voleu més, tireu mà del google.

divendres, 7 de març del 2014

Trilogia

De fa temps ençà que és habitual trobar en el món dels llibres i de les pel·lícules trilogies. De les trilogies més famoses de què tinc consciència és la del director Krysztof Kieslowsky: Blau, Blanc i Roig. A partir d'ací, totes les trilogies que s'han fet famoses són la trilogia del Senyor dels anells, les tres trilogies de la Guerra de les galàxies, la del Retorn al futur, per exemple.

Però és clar, si mirem al diccionari què vol dir trilogia llegim que és el conjunt de tres llibres que tenen un lligam que els relaciona, i no una història feta en tres llibres o les sagues (sèrie d'obres que tenen un personatge protagonista), justament ço que diuen els mitjans de comunicació: la trilogia ven molt.

dijous, 20 de febrer del 2014

Res o gens de simpàtic

Expose un dubte. Si en castellà hom diu que ese chico no tiene nada de simpático, ¿quin hauria de ser l'equivalent català, res de simpàtic o gens de simpàtic? Posaré l'oració en positiu: eixe xic té poc (o molt) de simpàtic. Per tant, si ço que substituïm és un mot quantificador, doncs, hauria de ser gens de simpàtic i no res de simpàtic; tanmateix, si hom diu eixe xic té alguna cosa de simpàtic (algo de simpàtico), ja tenim que és un nom, i doncs hauria de ser substituït per res i no gens.

Què fem?

dimecres, 5 de febrer del 2014

Dels diccionaris normatius (text d'urgència)

Ara que ja ha eixit el diccionari normatiu de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, no exposaré per què m'agrada o no aquest diccionari, sinó que comentaré què trobe de les definicions valencià i català. De bestreta, començaré per l'article estrella valencià

DNV: Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer, llocs on rep el nom de català.

DIEC: Dialecte occidental del català parlat al País Valencià.

Posats a triar d'entre els dos, preferisc la del DIEC perquè és més sintètica a l'hora de definir. Altrament, la definició del DNV no és exacta del tot (postats a ser legalistes), donat que a la franja oriental d'Aragó es diu LAPAO (vulguem o no, si ens captenim al fet polític, ço és, a allò que diu l'estatut d'autonomia d'aquella terra). De retruc, no crec que siga conherent en termes polítics dir francés i no rossellonés i sí sard i no italià. També, s'ha deixat el territori del Carxe. Per a acabr, posats a especificar jo hauria definit així el terme valencià: Nom que rep el català a la Comunitat Valenciana (i he escrit Comunitat, seguint la dèria legalista). Crec que és més concret i directe, certament.

En segon lloc, he cercat el segon mot estrella català

DNV: Llengua romànica parlada a Catalunya, així com a les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó, la ciutat sarda de l'Alguer i la Comunitat Valenciana, on rep el nom de valencià.

DIEC: Llengua romànica parlada a Catalunya, a la major part del País Valencià, a les Illes Balears, a la Franja de Ponent, a la Catalunya del Nord, a Andorra, a la ciutat sarda de l’Alguer i a la comarca murciana del Carxe.

Posats a triar, m'agrada la del DIEC perquè reflecteix en gran mesura la realitat del català al País Valencià (en dir que només es parla en una part del territori); encara també jo hauria dit franja oriental de l'Aragó. Pel que fa a la denominació de sard, no diré res, ja que ací no hi ha un acarament a francés, a més a més que ressalta el fet nacional sard. La del DNV no m'acaba de fer el pes perquè situa al final de la definició el segon territori on més es parla (que si bé és per a fer específic que ací es diu valencià, no passa res si es diu entre parèntesi, així: [...] Catalunya, Comunitat Valenciana (on rep el nom de valencià), així com a les Illes [...] d'Aragó (on rep el nom de LAPAO), la ciutat [...]. Al remat, s'han deixat el territori murcià del Carxe.

Sense acritud i raonant, pense jo.

dilluns, 3 de febrer del 2014

Mentida

Les paraules mentida i mentira formen part dels duets de mots que distingeixen el dialecte valencià de la resta de la llengua; la dita distinció és defensada manta vegades amb orgull i és admesa en el diccionari de l'AVL, en què hom pot trobar tant mentida com mentira. De retruc, mentida és d'aquelles paraules que costa dir en cercles determinats valencianoparlants perquè pot resultar massa catalana, però no cal dir que en els cercles formals, mentira no és tan general.

El text de hui no és un dubte, sinó una reivindicació de mentida vers mentira. En primer lloc, hom podria raonar que com que el verb és mentir, el derivat és mentira. Aquest argument topa amb partir i partira o podrir i podrira. També tenim la frase feta infantil mentida podrida, en què la rima consonant és evident (quan era menut jo deia mentira, safira, la burra de ta tia Maria: com es pot veure, també hi ha rima, en aquest cas en r; fet i fet, la rima sempre hi és i dir mentira podrida, no rima consonantment). Al remat, una referència al castellà, que podria ser la llengua que ens ha estacat en aquest embolic del duet: hi ha en aquesta llengua un mot, mentidero (i no mentirero) que es fa servir per a indicar els llocs on es reuneix la gent ociosa per a enraonar (i l'adjectiu ociosa remarca el fet que aquell lloc és una font segura de rumors i, doncs, mentides).

Al remat, la consulta al Coromines català i castellà m'ha donat la informació següent. Mentida és la paraula general catalana, llevat al País Valencià i sud de Catalunya, que diu mentira, segurament un castellanisme (en castellà apareix al segle VIII mentiroso, i posteriorment s'esdevindria la forma mentira). A més a més, explica que en els texts transcrits de Sant Vicent Ferrer, hom troba tant l'una com l'altra. Finalment, cita autors que diuen que potser hi ha hagut una dissimilació de la d en r, tanmateix, cita d'altres autors que la neguen, perquè no seria freqüent aquesta dissimilació d'ida en ira.

divendres, 17 de gener del 2014

De pilota i baló

A partir d'un text aparegut a la secció Homo Fabra de la revista Núvol trec les conclusions següents. De bestreta, és innegable que una part dels catalanoparlants diuen baló a l'objecte esfèric (del tot o no) de grandària grossa, i pilota a la petita: així hom diu baló de futbol i pilota de tennis. Si tal com s'indica en aquell article cal ser permissius en l'acceptació de mot baló (Amb tot, sempre que puguem garantir la coexistència de dos paraules i en fem un ús raonable i enriquidor des del punt de vista semàntic, com és el cas de baló i pilota, cal acceptar amb normalitat l’alternança de les formes, com caldria també que els diccionaris normatius així ho reflectiren), caldrà doncs fer l'acció següent de determinar què serà baló i què serà pilota d'acord amb l'esport que acompanya: handbol, waterpolo, còrfbol, voleibol (i no diguem ja el billar o el bowling, que s'escapen un poc al concepte tradicional d'objecte unflat, i que en francés també reben un nom diferent).

En segon lloc, si hom accepta aquesta distinció per grandària, deixa oberta la porta a altres casos que poden ser semblants. Potser l'exemple que posaré és impossible, però crec que hom no podrà negar la semblança tan gran que té, perquè, fet i fet, en tindria tot el dret lingüístic del món. Em referisc al duet tan famós i que desperta passions en els parlants valencians: clòtxina i mejilló. És sabut per aquestes terres que la clòtxina és valenciana i és més menuda que el mejilló, que és gallec i ben gros, i el tocat és que, si tens ganes de discutir, no hi ha res millor que provocar algú dient-li que les dues són diferents (moltes voltes, peixaters i tot!). Així doncs, si tal com diu l'autor caldria garantir l'existència de les dues formes per enriquir el valor semàntic de l'objecte poc o molt esfèric, supose que hom hauria d'acceptar aquesta distinció que també enriqueix el valor semàntic del mol·lusc bivalve esmentat (malgrat el so /kh/ del mot mejilló, tot i fent referència a un comentari d'un opinador del text del Núvol).

També caldria passar revista a les altres llengües, ço és, veure com actuen en aquest cas de la grandària. Així, en alemany tot és Ball, en anglés és ball, en holandés, ball, danés, bold, suec, boll, italià, palla (llevat de futbol, bàsquet, waterpolo, i volei, que hi diu pallone) , portugués, bola, en romanés, minge, en francés és balle (llevat del bàsquet, dels futbols i rugbis varis, handbol, volei i la gimnàstica, que hi diu ballon), en castellà, és pelota (llevat de futbol, bàsquet, rugbi, que hi diu balón).

Al remat, considere que caldria no introduir aquesta distinció perquè crec que no aporta gaire a la llengua, donat que d'una banda moltes llengües (sobretot germàniques) no hi fan distinció (i caldria demanar-se per què les romàniques, dels exemples que hem posat, sí: influència del francés?), i d'una altra, que aquesta distinció dóna pas a d'altres que també hi tindrien raons: clòtxina i mejilló; tonyina i atún; lleixiu i lejia, etc.

dijous, 2 de gener del 2014

Incordiar

No m'havia parat a pensar en aquest verb, i ves per on, un dia em va pegar la fiblada i em vaig demanar com podia ser que incordiar, que dalt o baix pot significar posar-se dins del cor, acabara significant destorbar, enutjar (una altra cosa és l'etimologia real, que no hi té res a veure). Així doncs, tire mà del DCVB i, sorpresa, no hi apareix. Consulte encamant el DIEC i, top, tampoc hi és: xica, ara resulta que incordiar, verb que crec que no he usat mai, però que és present i corrent sentir-lo, si més no, als mitjans castellans (de què som consumidors en la terreta on vivim) és incorrecte en català! Dubte resolt, però sembla que hi ha gent (poqueta, això sí) que encara no ha rebut la il·lumincació com m'ha esdevingut:


http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/197339-per-incordiar.html

http://www.racocatala.cat/forums/fil/107349/espanyols-tornen-incordiar-lhoquei-catala

http://www.directe.cat/noticia/5487/mas-reclama-al-govern-que-deixi-dincordiar-a-la-gent-amb-propostes-com-la-destrenyer-carri-5487
Free counter and web stats