dilluns, 3 de febrer de 2014

Mentida

Les paraules mentida i mentira formen part dels duets de mots que distingeixen el dialecte valencià de la resta de la llengua; la dita distinció és defensada manta vegades amb orgull i és admesa en el diccionari de l'AVL, en què hom pot trobar tant mentida com mentira. De retruc, mentida és d'aquelles paraules que costa dir en cercles determinats valencianoparlants perquè pot resultar massa catalana, però no cal dir que en els cercles formals, mentira no és tan general.

El text de hui no és un dubte, sinó una reivindicació de mentida vers mentira. En primer lloc, hom podria raonar que com que el verb és mentir, el derivat és mentira. Aquest argument topa amb partir i partira o podrir i podrira. També tenim la frase feta infantil mentida podrida, en què la rima consonant és evident (quan era menut jo deia mentira, safira, la burra de ta tia Maria: com es pot veure, també hi ha rima, en aquest cas en r; fet i fet, la rima sempre hi és i dir mentira podrida, no rima consonantment). Al remat, una referència al castellà, que podria ser la llengua que ens ha estacat en aquest embolic del duet: hi ha en aquesta llengua un mot, mentidero (i no mentirero) que es fa servir per a indicar els llocs on es reuneix la gent ociosa per a enraonar (i l'adjectiu ociosa remarca el fet que aquell lloc és una font segura de rumors i, doncs, mentides).

Al remat, la consulta al Coromines català i castellà m'ha donat la informació següent. Mentida és la paraula general catalana, llevat al País Valencià i sud de Catalunya, que diu mentira, segurament un castellanisme (en castellà apareix al segle VIII mentiroso, i posteriorment s'esdevindria la forma mentira). A més a més, explica que en els texts transcrits de Sant Vicent Ferrer, hom troba tant l'una com l'altra. Finalment, cita autors que diuen que potser hi ha hagut una dissimilació de la d en r, tanmateix, cita d'altres autors que la neguen, perquè no seria freqüent aquesta dissimilació d'ida en ira.

5 comentaris:

Francesc ha dit...

De menut, a Tavernes, féiem: "Mentira, sefira, el cul de la cadira"...

dospoals ha dit...

De menut jo deia: Mentira caira, la burra de ta tia Maria.

Unknown ha dit...

Mentira no es un castellanisme, apareixen escrits del segle XIV amb aquesta paraula, es una d'aquestes paraules que s'intenten criminalitzar com a castellanisme com per exemple amanida i ensalada.
Es un error intentar Allunytllarse del castellà negant paraules catalanes per la seva coincidència.

Unknown ha dit...

Allunyar-se, perdó.

dospoals ha dit...

En primer lloc, que una paraula aparega en escrits del segle XIV no vol dir exonerosament que no siga castellana. A continuació, seria important que citares algun d'eixos escrits que esmentes, per a tenir-ne la referència. Tot seguit, d'acord amb el Coromines, "mentida" apareix en Llull i també en Vicent Ferrer, el qual fa servir endemés la variant "mentira"; amb tot, és interessant la nota que hi afig el Coromines: "es troba la forma general no menys que l'altra".

En conclusió: si voleu fer servir "mentira", doncs, feu-la servir, però essent conscients que la forma genuïna (tant que ens agrada tant als valencians dir aquesta paraula) és mentida. De retruc, jo ho veig des d'aquest punt de vista: possiblement hom no tracta tant d'allunyar-se del castellà, sinó de retrocedir en alguns aspectes que ens fan allunyar dels altres dialectes, varietats dialectals, varietats diatòpiques, diatops, etc.

Free counter and web stats