Les paraules mentida i mentira formen part dels duets de mots que distingeixen el dialecte valencià de la resta de la llengua; la dita distinció és defensada manta vegades amb orgull i és admesa en el diccionari de l'AVL, en què hom pot trobar tant mentida com mentira. De retruc, mentida és d'aquelles paraules que costa dir en cercles determinats valencianoparlants perquè pot resultar massa catalana, però no cal dir que en els cercles formals, mentira no és tan general.
El text de hui no és un dubte, sinó una reivindicació de mentida vers mentira. En primer lloc, hom podria raonar que com que el verb és mentir, el derivat és mentira. Aquest argument topa amb partir i partira o podrir i podrira. També tenim la frase feta infantil mentida podrida, en què la rima consonant és evident (quan era menut jo deia mentira, safira, la burra de ta tia Maria: com es pot veure, també hi ha rima, en aquest cas en r; fet i fet, la rima sempre hi és i dir mentira podrida, no rima consonantment). Al remat, una referència al castellà, que podria ser la llengua que ens ha estacat en aquest embolic del duet: hi ha en aquesta llengua un mot, mentidero (i no mentirero) que es fa servir per a indicar els llocs on es reuneix la gent ociosa per a enraonar (i l'adjectiu ociosa remarca el fet que aquell lloc és una font segura de rumors i, doncs, mentides).
Al remat, la consulta al Coromines català i castellà m'ha donat la informació següent. Mentida és la paraula general catalana, llevat al País Valencià i sud de Catalunya, que diu mentira, segurament un castellanisme (en castellà apareix al segle VIII mentiroso, i posteriorment s'esdevindria la forma mentira). A més a més, explica que en els texts transcrits de Sant Vicent Ferrer, hom troba tant l'una com l'altra. Finalment, cita autors que diuen que potser hi ha hagut una dissimilació de la d en r, tanmateix, cita d'altres autors que la neguen, perquè no seria freqüent aquesta dissimilació d'ida en ira.
Al remat, la consulta al Coromines català i castellà m'ha donat la informació següent. Mentida és la paraula general catalana, llevat al País Valencià i sud de Catalunya, que diu mentira, segurament un castellanisme (en castellà apareix al segle VIII mentiroso, i posteriorment s'esdevindria la forma mentira). A més a més, explica que en els texts transcrits de Sant Vicent Ferrer, hom troba tant l'una com l'altra. Finalment, cita autors que diuen que potser hi ha hagut una dissimilació de la d en r, tanmateix, cita d'altres autors que la neguen, perquè no seria freqüent aquesta dissimilació d'ida en ira.
7 comentaris:
De menut, a Tavernes, féiem: "Mentira, sefira, el cul de la cadira"...
De menut jo deia: Mentira caira, la burra de ta tia Maria.
Mentira no es un castellanisme, apareixen escrits del segle XIV amb aquesta paraula, es una d'aquestes paraules que s'intenten criminalitzar com a castellanisme com per exemple amanida i ensalada.
Es un error intentar Allunytllarse del castellà negant paraules catalanes per la seva coincidència.
Allunyar-se, perdó.
En primer lloc, que una paraula aparega en escrits del segle XIV no vol dir exonerosament que no siga castellana. A continuació, seria important que citares algun d'eixos escrits que esmentes, per a tenir-ne la referència. Tot seguit, d'acord amb el Coromines, "mentida" apareix en Llull i també en Vicent Ferrer, el qual fa servir endemés la variant "mentira"; amb tot, és interessant la nota que hi afig el Coromines: "es troba la forma general no menys que l'altra".
En conclusió: si voleu fer servir "mentira", doncs, feu-la servir, però essent conscients que la forma genuïna (tant que ens agrada tant als valencians dir aquesta paraula) és mentida. De retruc, jo ho veig des d'aquest punt de vista: possiblement hom no tracta tant d'allunyar-se del castellà, sinó de retrocedir en alguns aspectes que ens fan allunyar dels altres dialectes, varietats dialectals, varietats diatòpiques, diatops, etc.
Dospoals, amb els meu respecte, jo crec que tot allò que has dit sembla un punt de vista força conservador, el castellà s'ha extingit per acceptar un munt de varietats sud-americanes i peninsulars, o l'anglés, o el francés? La resposta és no, eixa era una forma de veure els dialectes antigament i per això en català tenim un gran complex de vergonya de fer servir les nostres paraules genuïnes des que als huitanta es fera la normalització de la llengua i només acceptara exclusivament quasi tota la majoria de les solucions gramaticals i de vocabulari de la zona central com a estàndard correcte del català i això no és just per als parlants que, per eixa raó, van començar a sentir la llengua normativa com una cosa obligada, no natural per a la majoria dels parlants habituals, tot i que la majoria dels parlants de tot el domini tingueren un munt de paraules ara prohibides o que només es van qualificar com a castellanismes (quan això és mentira mai documentada), només per ser similars o iguals a alguns mots castellans d'origen llatí, és per aquesta raó que paraules com mentira, nos, vos, servici, naturalesa, ensalada, camiseta, mentres, puix, joguets i tantes altres ara ja no s'empren amb el llenguatge considerat formal, d'altra banda trobem que els castellanismes reconeguts per filòlegs emprats per la zona central (on es va fer la normativització): tenir, tarda, aquí, efe (a), eme (e), toro, abadejo, patata, breva, etc. sí es van acceptar com a estàndard genuí establint-se així una gran diferència entre el llenguatge formal i el col·loquial (per a la majoria dels parlants) perquè la zona nord és ben xicoteta dins de tot el territori de la nostra llengua, cosa que no passa tan pronunciadament amb altres llengües romàniques o populars en els àmbits internacionals.
Com a conclusió, fins que aquesta mentalitat massa conservadora no canvie la nostra llengua no serà objecte d'integració i recuperació plena, cal dir que a poc a poc sembla eixe conservador pensament ha canviat últimament perquè els acadèmics s'han adonat d'açò si volem recuperar parlants i que el sentiment d'usar aquesta llengua siga ben natural.
Gràcies del text. Prendré el teu exemple de castellanismes del català: jo trobe tarda, mandonguilles i maco inútils, espuris, per al meu idiolecte. Fins ací, d'acord amb tu.
Ara, acceptar castellanismes per a així eixamplar la base i mo perdre parlants no entra en el meu pensament. No per ser conservador, sinó que els parlants es perden per raons socials: desprestigi, polítiques afavoridores, etc. El valencià es perd per autoodi respecte del castellà, no per no acceptar castellanismes.
Publica un comentari a l'entrada