dilluns, 7 d’abril de 2014

A la fi

Començaré aquest text fent referència als dos idiomes que són la referència de la nostra llengua. Per a expressar en un text la part final d'un discurs, hom diu en francés à la fin i en castellà al final. En català, hom pot trobar en els texts tant a la fi com al final, però el fet cert és que en el DIEC2 apareix l'entrada a la fi i no per al final. Pel que fa al DCVB apareix a la fi (Llull) i a la final (Villena), però també al final (Pons y Massaveu, principi del XX).

El meu dubte és: la forma al final, força estesa en tot l'àmbit català, premsa inclosa, (escriviu al Google "Al final, penso/pense/pens que), hauria de ser admesa en el DIEC? En som conscients i fem apologia els professionals de la llengua de la construcció genuïna a la fi?


2 comentaris:

Tècnic lingüístic ha dit...

Problema resolt, els de l'AVL han inclòs la locució amb eixe valor.

dospoals ha dit...

Gràcies per la informació. Tanmateix, jo no anava tant per acceptar la forma "al final", sinó per recuperar la forma "a la fi". L'adjectiu "final" s'ha menjat el "fi" pobret. Si mirem la vigència d'"al final, veiem que és del XX i els altres són molt més antigues (final considerat com a femení, per influència de la fi). Al remat, volia indicar també, seguint un poc l'esperit de Bibiloni, si cal mantenir l'esperit gal·loromànic de la llengua o adaptar-se a l'iberoromànic.

En fi, no sé si aquesta solució per fi del DNV de fi de festa a fi de solucionar aquesta anomalia tindrà una bon fi.

Free counter and web stats