Quan acabava una pel·lícula dels EUA llegia fin, i pensava, mira, anglesa i ho posen en castellà... Abandonada la infància, hom va entendre que el fin era francés, i que responia tot a un fet estètic lingüístic.
Ja en filologia, hom va aprendre que finalitzar, com a sinònim d'acabar era incorrecte, i a partir d'ací es va alçar la veda: qualque finalitzar que es presentava en qualsevol text a corregir quedava eliminat.
Anys després, fent francés, hom va saber que en la dita llengua el verb acabar és finir.
Vet ací que ara vénen les cabòries: finir és un verb a partir d'un nom, fi, i que l'adjectiu és final: la fi d'un llibre, el trajecte final, finir la vida. Però ara hom fa servir l'adjectiu final com a nom: no m'ha agradat el final de la pel·lícula; aquest fet ha facilitat l'escampament de finalitzar i ha acabat arraconant finir. Ara caldria saber si és iniciativa del català o és una influència del castellà o d'una altra llengua (l'anglés, per exemple? o també del francés?).
El meu dubte és, si després d'aquest coneixement, fins a quin punt estem disposats el professionals de la llengua que ens omplim la boca de genuïnitat de la llengua, els periodistes i altri que té per faena parlar en públic a recuperar el mot finir ara tan bandejat per finalitzar, verb molt més guai.
4 comentaris:
Els usos que no et semblen genuïns han estat acceptats per l'IEC, si no vaig errat. A més a més, "finir" sona molt llibresc, i doncs "finalitzar" no recularà pas. De totes maneres, diria que el concepte de "llengua genuïna", de llengua normativa correcta, existeix molt residualment entre els filòlegs valencians. Fins i tot, vaig detectar errades gramaticals greus en la traducció de l'Odissea de J.F. Mira i pareix que ningú se n'ha adonat, que tant els fa. No ens hi capfiquem gaire...
És clar que finir sona llibresc, que els usos de fi, final etc. estan sancionats per l'IEC i que finalitzar no recularà. Jo per a finir una cosa dic acabar, i si vull emprar un sinònim m'apareix el dubte: ¿faig servir finir, mot ben nostre, amb tradició i que també forma part de la gal·loromània, fins i tot l'anglés finish (però que té el problema de ser llibresc)? o pel contrari, ¿faig servir finalitzar, sense tradició (segle XX per influència de l'anglés)?
Pel que fa al meu ús de llengua genuïna vull fer entendre no la idea de llengua normativa correcta, sinó de paraules que s'han format en la nostra llengua seguint-ne els esquemes propis de creació i que, siguen normatives o no (és a dir, que no han tingut la sort d'entrar al diccionari, bé per prejuïns, bé per manies, bé perquè no són generals o dialectals), doncs, ens són pròpies. De retruc, no és una preocupació residual de filòlegs valencians, sinó que és un fet que es fa servir (pense jo) per part dels filòlegs en general i d'aquells qui fan els diccionaris a l'hora de sancionar segons quins mots: la genuïtat de la llengua.
Espere que a ningú se li haja passat pel cap de dir: "Demà finiré les tasques". Només ens caldria aquesta!
La "genuïtat" ( jo en dic "genuïnitat")de què tan pomposament fan ostentació els filòlegs o pseudofilòlegs valencians es fonamenta en l'ús de "tendur", "nacoretes", "javalí" i quatre collonades més. Això és tot. Ara, si els demanaven quatre cosetes de gramàtica superior, es posarien a tremolar de cap a peus. Els problemes més grossos del valencià són la fraseologia i la sintaxi (totalment castellanitzada en els usos més bàsics que caracteritzen aquesta llengua).
Per acabar (o finir), t'aconselle que tornes a reescriure el darrer paràgraf: no s'hi entén un borrall.
Cert és, he escrit malament genuïtat, no m'hi havia fixat. Ara ho corregiré.
Pel que fa a la resta, doncs bé.
Publica un comentari a l'entrada