Isolat

En català bonic hom fa servir aquesta paraula: isolat. És habitual trobar-la en poesia: hom pot dir que escriure roques isolades, ombra isolada, pins isolats, etc. és més literari que aïllat.

Feta la presentació, he cercat isolat al DIEC i em remet a aïllat. Encamant he visitat el DCVB i exposa que és del segle XX i ve del francés isoler. Al remat, Coromines hi diu coses que suscitaran qüestions interessants (almenys a mi). Llavors, explica que és una forma italianitzant i francesitzant. Isolat no sembla ser antiga en català (manca encara en els diccionaris del principi del segle XX) però avui està ben consolidada i ja l'usaren escriptors de fi del s. XIX de llenguatge tan genuí com Massó Torrents (Croquis Pir.) Joan Alcover i Coromines: "quan seríem isolats els sis o set de més confiança... (Presons Imag.). Diu també Coromines que isolació és un anglicisme innecessari.

De bestreta em demane, ¿mantenim aquest gal·licisme o italianisme tan modern perquè fa fi (i com que no és castellà...) o el rebutgem sense prejuïns, poèticament...? En segon lloc, i ja pel que fa a ço redactat per Coromines, si el mot és modern, però ben consolidat al final del segle XIX, i no hi diu que és un francesisme o italianisme innecessari, ¿seria aquest raonament un bon argument, doncs, per a ser emprat per a justificar l'acceptació de paraules tan polèmiques com peluqueria, gasto, alcançar o xivar (d'entre altres), tot adduint aquest fet de ser consolidat en la llengua i ser usat per escriptors (ja siguen dels nostres o dels altres)? Tercer, si hom accepta isolar i isolat com a paraules bones, ¿per què hauria de ser menester rebutjar per innecessari isolació, si és un mot ben format per derivació? Perquè hauria de ser isolament i no isolació?

Mala peça al teler tenim, em pense...