dimecres, 20 de maig de 2009

Sobre diminutius

El darrer any de la carrera vaig fer una assignatura de l’Emili Casanova: llengua comparada. Comparàvem elements lingüístics entre les diverses llengües romàniques, n’extrèiem les convergències, les divergències, les regles d’evolució, etc. No només comparàvem canvis fonètics, sinó que també miràvem lèxic o temes sintàctics. Quan érem a punt d’acabar el quadrimestre va fer un comentari que pot semblar poc important, però que realment em va fer pensar (en aquell moment i molt més des de fa uns anys, des que m’he pres seriosament açò de la llengua), més que res perquè com a poesia que faig estic interessat a manipular el llenguatge, no tan sols en allò típic que diuen els poetes de crear paraules per a reflectir l’univers propi i tot això i allò: jo pense en altres coses.

Aquell dia, l’Emili ens va passar unes fotocòpies sobre l’afixació. Comentava que des que les llengües romàniques es van independitzar, el corpus de morfemes (prefixos i postfixos principalment) havien frenat la producció i havien anat perdent-se tant la capacitat de crear-ne, com de mantenir els que venien del llatí. Podeu pensar que no és un drama que no inventem més afixos, però des del meu punt de vista sí que es important fer-hi constància i pensar-hi un moment, perquè uns parlants que no saben crear-ne i tiren mà dels afixos d’altres llengües és ben trist. Com ja he comentat en un altre blog, si ja és ben decebedor que reneguem en altres llengües (joder, gilipolles, fuck –sí, tinc un amic que ho diu), si li afegim açò també (i moltes altres coses), aleshores anirem malament.

Doncs bé, explicant el tema de l’afixació a l’institut, he vist que en el llibre de 3r de llengua, en la part dels diminutius, només hi era la forma -et/-eta. Llavors, jo voldria reivindicar el paper important que fa el postfix –iu/-iua, bandejat i que mereix ésser tingut en compte, estudiat a les escoles i fet servir (i si em colleu, proposar que hom l’accepte en l’IEC, secció filològica, o en l’AVL, on siga, si és que cal que un afix haja de ser normatiu, que no ho sé). Vet ací uns exemples: blaniu, cariua, cosiues, xicotius, i la que més m’agrada, d’un barroquisme excepcional: xicotiuiu i xicotiuet.

22 comentaris:

Teresa ha dit...

Sí, el postfix -iu/-iua s'usa moltíssim en la llengua popular.

Allò que deia l'Emili segurament es deu al fet que en independitzar-se les llengües, la manera de crear nou lèxic va canviar: des de la creació pròpia de lèxic mitjançant morfemes (cosa que feia necessari un major nivell de creació i, en definitiva, més treball), cap als prèstecs lèxics i els barbarismes (procediments molt menys treballosos). I això també ha estat molt afavorit pels mitjans de comunicació, sense dubte.

Ara caldria saber si això es tracta d'un procés que han seguit totes les llengües en general o es tracta d'un procés que només han seguit llengües en perill d'extinció. Perquè si es tractara de la primera opció, la cosa seria ben diferent.

dospoals ha dit...

En el cas del castellà hi han molts diminutius que ixen ara i que els fan servir els humoristes: viejuno, calentorro, fiestuqui. En el cas del valencià, com que absorbim tant del caltellà acabarem per dir-los també. És el problema de sempre: no tenim humoristes que manipulen el nostre llenguatge com per a crear coses noves des de la nostra llengua. Al remat, no és només cosa exclusiva del castellà, sinó també de l'anglés, sofaning.

Anònim ha dit...

-iu/-iua és el diminutiu del diminutiu i,llevat del llenguatge infantil, no ha d'esser tingut en compte. Tots els dialectes consecutius solen abusar-ne (pense en l'andalús,etc).De totes maneres, el llibre de 1er d'ESO de l'editorial Marfil sí que registra aquests sufixos.Repetisc,però, que per a mi són les parauletes que diu la iaia. Jes

dospoals ha dit...

Doncs que trist reprimir una llengua i no tenir en compte aquesta creació lingüística. D'una altra banda, encara que són coses que diu la teua iaia (més adient "àvia", donat que estem en un context "estàndard"), diminutiu continua sent, i com a part de l'idioma crec que s'ha d'explicar, i dir que forma part del món afectiu (siga infantil o no -dels enamorats, per exemple).

Anònim ha dit...

Parlava de les "iaies"(creació del llenguatge infantil)en general. A mi em sembla ridícul trobar als llibres de text "xicotet" en comptes de"xic" o "petit".No es tracta d'encotillar la llengua sinó de respectar els diferents àmbits d'ús. No escriuria mai "ma" en comptes d'"aigua" o "quisso" en comptes de "gos". Amb un diminutiu del dimunutiu passa,si fa no fa,la mateixa cosa. Jes

Teresa ha dit...

La llengua de llibre, ara mateix, està més morta que morta. Per què? Perquè la llengua popular també està morint a poc a poc.

La llengua de llibre no pot ser l'únic model a tenir en compte d'una llengua (entre d'altres coses, perquè ni tan sols els teòrics es posen d'acord a l'hora de triar un model normatiu): si perdem els recursos que tenim a l'hora de crear lèxic (com és el cas dels diminutius). Si passem per alt tot això, al final acabem per parlar una llengua totalment artificial i acabem per fer desaparéixer la llengua.

Jes/Anònim, tens raó, cal respectar els diferents àmbits d'ús. El problema, però, és que molt sovint no els respectem, llevem a la llengua popular la importància que té i ens encabotem a defensar models totalment artificials.

Anònim ha dit...

Teresa jo crec que és possible escriure en un català perfectament normal,natural i correcte sense que semble artificial.No crec que hi haja cap inconvenient en el fet d'acceptar -iu/-iua, tampoc n'hi hagué a l'hora de ressucitar -ívol/-ívola, encara que a mi em sonen poc naturals. Ara, hem d'anar amb molt de compte a l'hora d'usar-los perquè pertanyen a un àmbit restringit. Jes

dospoals ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
dospoals ha dit...

Jes, jo en el text em centre a parlar només de la inclusió en l'estudi dels sufix iu, de situar-lo dins del corpus de sufixos i etiquetar-lo com a diminitiu i afectiu. No parle de quan usar-lo ni en quines situacions: però és evident i obvi que en un text formal no dirà ningú "cariua". Tampoc en el text deia res de fer servir en el model comú de llengua mots com ma, pa, quisso, gua, mamu, etc. És per això que Jes, m'agradaria que et centrares en el tema concret del sufix. Volia destacar que en cosetes tan insignificants com aquestes i que passen tan desapercebudes estem perdent bona part d'oportunitats per a ser creatius i no dependre d'altres llengües.

D'una altra banda, no sé quina por tens per a fer servir segons quines paraules si aquestes paraules són de la nostra llengua i no tenen res a veure amb d'altres. Evidentment hi han registres i registres, i el que jo vull reivindicar és que per a tots els registres que puga tindre el català, doncs que tinguem l'esquena coberta i no hàgem de dependre d'altres idiomes. Si les paraules funcionen i són interessants, doncs l'enhorabona i visca per nosaltres, vinguen tant de dialectes consecutius com de constitutius. Al remat, sobre com potser poc natural alguna paraula, una paraula que a Catalunya es feia servir molt és "vas" en comptes de "got", tot perquè semblava més fina i l'altra de poble. Per tant, no tinguem tant de prejudici amb les paraules, estudiem-les primer i parlem-ne primer.

Anònim ha dit...

Centrant-nos en el sufix que reivindiques t'he de dir que, almenys en els textos normatius valencians, ha estat acceptat. Tanmateix ignore què en diuen les gramàtiques d'enllà del Sénia. La meua intenció era la de donar entenent que en valencià el sufix -et/-eta ha perdut el seu valor com a diminutiu i per això va crear -iu/-iua. Pense en en cas del mot "ham" que tothom ha canviat per "hamet".Ningú no diu "ham" i això és de doldre.
Pel que fa a la interferència amb el castellà en aquesta qüestió,no sé a què et refereixes perquè parles de "fuck",etc.Fabra va esmentar -arro/-arra a la seua gramàtica pòstuma que a mi sí que em semblen de procedència sospitosa. Jes

dospoals ha dit...

El sufix -et no crec que haja perdut el significat de diminutiu, tanmateix, això són percepcions. Pel que fa a "ham" i "hamet", has de tindre present que hamet és molt més pràctic per a la informació que no ham, casos semblants són: blanet, en lloc de bla, granet (de sorra, de la cara), en lloc de gra i ara baixet (quan ens referim a l'alçada) en lloc de baix.

Sobre el tema del "fuck", no hi he escrit "castellà", sinó que "si ja és decebedor que reneguem en altres llengües": no parlava concretament del castellà, sinó de les altres llengües (francés, italià, anglés, el cas esmentat del "fuck").

Al remat, sobre arro, em sembla que té més a veure amb una influència basca i efectivament ací hi haurà material que tractar.

Anònim ha dit...

Sí que ha perdut el sentit que tenia com a diminutiu. M'explique: en valencià la gent sempre diu "xicotet" en comptes de "xic" i el diminutiu fóra "xicotiu". Això ha passat amb un munt de paraules. M'agradaria que m'explicasses per què és m'es ric informativament "hamet" que "ham" a banda del matís diminutiu que hi ha al primer mot.

dospoals ha dit...

De bestreta, m'adone que canvies algunes coses que dic a llarg dels texts que escric. No he dit que siga "ric informativament" sinó pràctic. Dic pràctic perquè hi ha un comprotament dels parlants a substituir monosíl·labs per polisíl·labs (compte, parle de tendència i que no es substitueixen "tots" els monosíl·labs), això ja ho féiem amb el llatí vulgar amb casos com os per bucca; o també substituir paraules d'una o dos síl·labes per d'altres amb més cos sil·làbic (oir per sentir, en el llatí scio per sapere), i de retruc t'he posat els casos de : blanet, granet (per al de la cara), baixet (per a l'alçada de les persones). Per tant, no he dit que siga ric, simplement, que els parlants hi deuen haver vist alguna cosa pràctica en açò, en el fet de dir hamet en lloc d'ham. Atés açò, en els tres casos darrers que he posat, com els dius tu? Per a acabar un altre element per a pensar: aquella cosa que és de color verd que apareix per l'acció de la suor o de la humitat hom l'anomena verdet, i no verd. Per tant, els diminutius són necessaris per a la llengua per a etiquetar realitats, i ben bé que els idiomes en fan servir i moltes voltes no és per raons afectives (i populars), fixa't sinó en el francés que no només ho fa tot amb petit (petit déjeuner): lunettes o lentilles.

Al remat, pel que fa a xicotiu, em fa la sensació que és més l'afegitó de dos sufixos: xic- xicot-xicotiu. Més encara, he sentit també: xic-xicon-xiconiu.

Anònim ha dit...

Llavors són paraules mal formades perquè "xicon" i "xicot" són augmentatius de "xic". Són purs idiotismes. El cas de "verdet" és intensiu i no pas diminutiu de "verd". Jes

dospoals ha dit...

No trobe que són paraules malformades. Si ho estigueren, els parlants no les farien. Sobre si són idiotismes continue veient-hi prejudicis. No sé per on vols anar amb aquest mot.

Sobre el sufix -ot, actualment, és un augmentatiu, però a l'època medieval era un diminutiu. Sobre si -on és un augmentatiu, doncs no ho sé.

Al remat, tu li diràs intensiu, però quan el parlant l'ha creat amb un diminutiu és per alguna raó: quan ha dit verdet és per la mesura de la taca, que sol ser petita, de dimensions reduïdes, mínimes.

jos ha dit...

Jes, per què no signes amb el teu nom les lliçons de saberut que dónes i que no interessen ningú? Qui ets tu per a pontificar des de darrere d'una màscara? De què tens por, covard? Per què t'amagues?

Fas servir arguments de repelente niño vicente becari de professor universitari, i una prosa jocfloralesca que fa tuf d'armari tancat fa segles.

dospoals ha dit...

Jos, abans que res, gràcies per visitar el meu blog i deixar comentaris. Altrament, m'agradaria que el to d'aquest blog fóra educat i cordial, i en lloc de qualificar les persones hom parlara del text. Salutacions.

Anònim ha dit...

Jos, aquest és un blog on expresse lliurement les meues idees sobre les qüestions lingüístiques que s'hi plantegen. Ho faig des del respecte i si t'hi fixes, el creador del blog mai no m'ha hagut de cridar a l'ordre. Jes

Anònim ha dit...

Confons prosa jocfloralesca amb prosa noucentista però jo no use "homs" , "llurs" , "d'antuvis" ,"àdhucs",etc. Faig aportacions al blog des del meu coneixement de la normativa sense cap intenció d'alliçonar ningú encara que no estiga d'acord amb molts dels arguments que s'han escrit ací.
Espere que no tornes a insultar perquè no sóc cap covard ni cap becari d'universitat i que faces aportacions constructives al blog.Jes

Anònim ha dit...

You should read more Generative Grammar.

dospoals ha dit...

Ja em diràs per què.

Anònim ha dit...

aqui no diuen exemples sobre diminutius es una merda

Free counter and web stats