En català tenim les contraccions següents: al, del, pel, cal. Hom podria intuir que l’article masculí singular no pinta gaire fava quan actua amb la preposició. Seria com si el parlant, doncs, en aquest cas del masculí, considerara (mil•lèsimes de segon cerebrals) que no afecta a la comunicació el fet de perdre el cos de l’article en fondre’l amb la preposició.

Ves per on en català tenim dos tipus d’articles, el no personal (el, la, els, les) i el personal (en, na). Sintàcticament, són això articles, i tant l’u com l’altre tenen la importància que tenen per aquest fet: trobe que cap està per damunt de l’altre, ni té més privilegis que l’altre. Ara fixem-nos en els casos següens:

Dóna això a en Joan.
Això és d’en Miquel.
Va ser resolt per en Robert.

Malgrat que són articles, en aquest cas la norma obliga a no fer la contracció (evidentment per escrit, ja que el parlant ben bé que hi diu:

Dóna això an Joan.
Això és den Miquel.
Va ser resolt pen Robert.)

El meu dubte és: ¿tan dolent seria ser sistemàtic en aquest fet de la contracció dels articles, i deixar que en l’escrit també els articles personals es contragueren també amb les preposicions?

Hi apunte dos casos per acabar la reflexió:

Hem anat a can Josep perquè ens duguera al bancal que s’ha comprat a son Sant Joan.