Durant els comentaris del text penjat de Fer fotos hom va esmentar una professió que em va remetre a una estructura catalana que està pràcticament extingida: vaig a cal metge. Actualment, la gent diu vaig al metge, vinc de l’oculista, tornaré al cardiòleg, en lloc d’emprar la preposició cal o la construcció a la consulta de: a cal metge, a cal cardiòleg, a la consulta de l’oculista. Aquesta estructura tradicional valenciana en estat terminal és l’obligatòria en francés (chez le bucher), en anglés (fet amb el genitiu saxó aquell tan famós, go to baker’s) en italià (dal dottore). Dit açò, ara el que resta fer com a parlants és ajudar que reviscole o extingir-la completament i ací no ha passat res.
En el cas que hom decidira fer-la fora definitivament, per a sempre, caldria tenir present el fenomen sintàctic següent: donada l’oració aquesta, vés a cal metge, ací tindríem que a cal metge és un CC de lloc, format pel SP (a cal) i el SN (metge). Si com hem apuntat adés, que hem eradicat aquesta forma amb cal de la nostra llengua (per obsoleta, per estranya, perquè fa nosa) i simplement diem, vés al metge, tenim roda i volta un altre SP; ara bé el meu dubte lingüístic, la meua preocupació sintàctica és: al metge continua sent un CC de lloc, oi, malgrat que siga una persona i les persones no són llocs?
Nota: hom pressuposa que professors, correctors, traductors, diletants de la llengua, etc. saben que existeix la forma a cal metge, i que és la que cal fer servir. Evidentment.
Nota: No cal dir tampoc que hom pot fer servir al farmacèutic o al metge i no tindríem cap problema en el cas següent: a qui has donat el medicament? Al metge o al farmacèutic? Òbivament, perquè no implica anar a cap lloc, sinó els OI de tota la vida.
En el cas que hom decidira fer-la fora definitivament, per a sempre, caldria tenir present el fenomen sintàctic següent: donada l’oració aquesta, vés a cal metge, ací tindríem que a cal metge és un CC de lloc, format pel SP (a cal) i el SN (metge). Si com hem apuntat adés, que hem eradicat aquesta forma amb cal de la nostra llengua (per obsoleta, per estranya, perquè fa nosa) i simplement diem, vés al metge, tenim roda i volta un altre SP; ara bé el meu dubte lingüístic, la meua preocupació sintàctica és: al metge continua sent un CC de lloc, oi, malgrat que siga una persona i les persones no són llocs?
Nota: hom pressuposa que professors, correctors, traductors, diletants de la llengua, etc. saben que existeix la forma a cal metge, i que és la que cal fer servir. Evidentment.
Nota: No cal dir tampoc que hom pot fer servir al farmacèutic o al metge i no tindríem cap problema en el cas següent: a qui has donat el medicament? Al metge o al farmacèutic? Òbivament, perquè no implica anar a cap lloc, sinó els OI de tota la vida.
10 comentaris:
Bé, jo crec que sí que continuaria tenint el significat d'un CC. Ara bé, potser en el primer cas guanyaria importància el significat de lloc, pròpiament dit, i en el segon cas passaria a destacar-se més el sentit de direcció, de dirigir-se a algun lloc.
El que és evident és que no podria analitzar-se com un CI...
Sintàcticament, és un CC de lloc. D'una altra banda, al que jo anava era al tema de continuar bandejant "anar al metge" o permetre'l, ja que em fa la sensació que pràcticament ningú ja hi fa casa.
No crec que s'haja de bandejar "anar al metge", perquè crec que aquest cas en concret no es tracta d'una qüestió de calc del castellà (o almenys, no principalment), sinó que més aviat hi ha al darrere un canvi social: abans, realment, s'anava a casa del metge, però ara ja no, per tant...
Vols dir que no és un calc del castellà?
Vull dir que no ho ha de ser necessàriament i que probablement en aquest cas la influència del castellà no siga la raó principal de la substitució. Ho trobe més una qüestió de modernitat com a conseqüència de l'adaptació de la llengua als nous temps.
Jo de petit, a Menorca, vaig aprendre a dir el que que deien pares i avis "anar a cas doctor". I ara tinc dubtes sobre el que dic actualment. Perquè, quan vivia a França, més d'un cop em van corregir per oblidar-me del "chez". Faré atenció a partir d'ara. Gràcies per recordar-m'ho.
Aquest costum lingüístic no es fa al valencià (bé, potser algun parlar el farà, però malauradament, jo no sé per on deu parar). Jo el vaig aprendre en acabar la carrera de filologia quan vaig fer classes de valencià a adults i vaig ensopegar de casualitat amb aquest punt de llengua.
A la resta del català, em fa la sensació que d'entre el col·lectiu de professors tampoc el fa (potser algun cas residual com ara semblant al meu cas que ho ha descobert, o que potser pertany a aquest parlar que ho fa de sempre i ara no sé per on deu parar). Pel que fa al teu parlar, me'n sorprenc gratament: que dure la cosa i que s'escampe ben bé.
Brauli Montoya va arreplegar aquest ús en el castellà panotxo d'unes quantes viles del Vinalopó. Trobe que allà diuen "ir a cal médico",supose que deu ser cosa del poc substrat valencià que encara hi resta. L'autor es referia a Montfort,Elda,etc. Un salut. Jes
No sabia res d'aquest article, però com dius bé, evidentment, deu ser una influència del valencià. Ves per on, popularment ací no diu pràctiacament ningú a cal metge i a Múrcia sí. Quin món.
"chez le bOucher" en francès, ve de "bouc" el boc, com el famós mercat de la Boqueria on occien bocs
Publica un comentari a l'entrada