dilluns, 29 de juny de 2009

Llengua popular contra comuna

Hom em podria titllar de blaver, però m'adone que el català comú (l'estàndard) s'allunya cada volta més del català del carrer (més concretament, del català parlat per la gent adulta i sense estudis mitjans o superiors), i pense que per raó de les males traduccions dels mitjans de comunicació (periodística, publicitària, etc.). M'emprenya molt que uns quants defensors de la llengua s'òmpliguen la boca dient que el nostre català perd qualitat (especialment per paraules del castellà), però al remat acaben triant unes altres opcions lingüístiques que no tenen res que veure amb el català de tota la vida (i que glossen amb nostàlgia). De retruc, també em sent frustrat quan les generacions universitàries del periodisme (i també de filologia catalana, en què m'incloc) no paren esment ni tenen gust per mirar-se (investigar) la llengua que fan servir, com un tot s'hi val. De ja fa uns estius que m'agrada anar als cursos d'estiu que fa Conselleria, concretament als que fa l'Abelard Saragossà, perquè cada volta que hi he anat m'ha sorprés amb aquesta mena d'interferències que ell troba en els catalans culte i literari, i que jo crec que vénen afavorides pels mitjans de comunicació dits adés. Ell tira per no separar el català popular del general (estàndard), i a partir dels estudis que elabora, i de les reflexions que m'hi faig, m'he adonat fins a quin punt tan important hom està canviant la llengua, en perjuí d'un català popular i en glòria d'un català més estàndard i de retruc més culte. Així com diu l'Abelard, jo tampoc vull que la llengua popular siga rebutjada per a construir un català general. Jo vull que hom deixe ja d'enlluernar-se per coses noves i innecessàries producte de males traduccions, i que d'un altra banda ets queixe que el català va perdent qualitat. Hom tendeix a identificar català popular com a col·loquial, un col·loquial amb totes les incorreccions (hom li diu castellanismes), però per a mi, i com ja he apuntat en altres texts, cal dignificar també el col·loquial, perquè també ho és dir aleshores (i no pues), haver de (i no tenir que), etc. Evidentment, català popular és català col·loquial, i el que diferenciarà el popular del general o del literari no serà una mala traducció de l'anglés, sinó dir lluny en lloc de dir allà on brama la tonyina, o en lloc de dir fer, dir concretament obrar, elaborar, efectuar, executar, realitzar, etc.

16 comentaris:

Francesc ha dit...

Estic totalment d'acord amb tu. Caldria, potser, crear un "paraestàndard" col·loquial apte per a tot el Pais Valencià que arreplegara totes eixes varietats populars aptíssimes per a la llengua. El que passa és que no sé fins a quin punt això és una feina de moros i útil per al conjunt de la llengua. A mi tampoc no m'agrada massa la separació tan gran que s'estableix entre llengua culta-estàndard-col·loquial. Però hem de tindre en compte tots els registres de la llengua i el que és apte per a cada nivell. Per exemple, el col·loquial-tradicional de l'Alcoià que es gasta a Beneixama segur que no seria acceptable per a la Safor a Tavernes de la Valldigna. Per això no trobe com es podria fer eixe "paraestàndard col·loquial popular correcte" que servira per a tothom. Ho veig molt difícil

dospoals ha dit...

Per a construir un llenguatge col·loquial, no són menester grans operacions, simplement esporgar i dignificar el que hi ha i deixar d'emmirallar-nos en un model general de llengua mal traduït del castellà i de l'anglés, que és el que he estat mostrant en aquest blog i que reprendré amb més temes el setembre que ve: col·locació dels adjectius, abús dels pronoms possessius, recuperació de paraules i escampamenta el més possible fins que ens hi acostumem (com feien els medievals), etc.

Si hom diu que en la llengua cal ser positiu sempre, malgrat les bufetades que ens peguen, doncs amb açò no siguem mandrosos tampoc (o com ja he dit en altres ocasions: no ens omplim la boca de lluita per la genuïnitat si "encamamt" ens queixem constantment davant una parauleta poc habitual però perfecta.

Teresa ha dit...

Sí, pense que aquesta separació, cada vegada més gran, entre el col·loquial i l'estàndard, és el que em fa sentir l'autoodi que sent en moltes ocasions.

Sempre diem que l'autoodi ens el provoquen altres (i generalment ens referim als que parlen castellà), però crec que en l'actualitat hauríem de tenir ben en compte l'autoodi que ens estan provocant molts "professionals" de la llengua.

Em sembla, per tant, que cal ser conscient de l'existència de dos tipus d'autoodi: el provocat per factors externs i el provocat per factors interns (sovint molt més perillós que no l'altre).

Anònim ha dit...

Bon estiu a tothom!
Abans de tota altra cosa m'agradaria dir que m'alegre molt que continues amb el teu blog fins i tot a l'estiu. Com que sembla que faig el paper de Perepunyetes,tingueu en compte que no faig vacances en aquest sentit.Estic totalment d'acord pel que fa al desgavell actual que hi ha entre l'estàndard actual i la llengua popular.Per exemple en la llengua tradicional no existia la contrucció "després que-subjuntiu" ni el valor de "altre" com a quantificatiu,l'abús de la perífrasi "estar-gerundi",etc. Sé que en aspectes com aquests caldria seguir la llengua tradicional oral,de tota manera, l'estàndard actual ens guia molt bé a l'hora de definir els usos de "ser" i "estar", el canvi i caiguda de preposicions(on tu comets una errada en aquest escrit),la sistemització en l'ús dels pronoms febles,etc. D'una altra banda pense que els llibres del senyor Saragossà barregen sentiments,política i gramàtica, cosa que els fa suspectes encara que aprofitables en unes quantes qüestions.

Anònim ha dit...

Dispenseu els errors de puntuació.Sóc Jes, apòcope de Jesús.

dospoals ha dit...

He rellegit el text (que no hauria d'haver eixit publicat per diferents motius, però ja que ha eixit no l'he esborrat), hi he fet algunes esmenes i no trobe això del canvi i caiguda de preposició. Indica-me'l i el corregiré.

Pel que fa a l'Abelard, que barrege gramàtica, política i sentiments, no és cosa només d'ell, sinó de molta gent que es dedica a l'estudi de la llengua. De retruc, no entenc que vols dir amb això de suspecte.

El que sí que m'agrada de l'Aberlard és que en els llibres de gramàtica justifica les coses que diu i no fa servir terminologia nova quan ja n'hi ha una altra d'abans: per exemple, si tenim el concepte nom, perquè afegir-hi una altra etiqueta (substantiu); o si tradicionalment es feia servir construcció, no cal inventar-se sintagma, i molts d'altres.

L'Abelard, en els cursets que hi he assistit, no demonitza mots perquè no apareixen al Fabra ni s'oposa a fets sintàctics com els de "hi han" (com sí que ho fan uns altres per sospites de castellanismes), i vés per on, u dels que més s'hi oposaven, ha acabat acceptant-lo.

Hi han coses que no coincidisc amb l'Abelard, però això no vol dir que li retrega la faena lingüística que fa. El seu sistema m'agrada i com a mínim no té tants prejuïns com uns altres estudiosos a l'hora d'estudiar els fenòmens lingüístics.

Anònim ha dit...

A la línia 9 "res que veure". Els llibres que va publicar sobre ortografia a l'editorial Saó són interessants pelque fa als seus coneixements ortogràfics i fonètics. De la seua gramàtica "raonada i popular" no en vaig arreplegar res digne de ser recordat;llevat del nom de les consonants (el,ef...). No entenc el mètode que hi fa servir ni podria dir a qui va adreçada.jes

dospoals ha dit...

Sobre els seus llibres, bé, doncs, tenim punts de vista diferents.

Sobre el "res que veure", ací no hi ha ni canvi ni caiguda de preposició. Supose que deus referir-te que hauria d'haver escrit "res a veure". Si jo haguera posat "res a veure" hauria fet una construcció estranya. En primer lloc "que veure" és una oració de relatiu que modifica "res". D'altres exemples: Això té molt que veure amb el tema; Hi havia poc que estudiar en aquella oposició; Tens massa habitacions que netejar en aquest hotel.

En segon lloc, aquesta construcció sintàctica en anglés es fa "Nothing to see" i en francés "rien à voir". En català, la construcció que és més natural és aquesta oració de relatiu. Ara bé, parlant d'aquesta "a" de "res a veure". Si t'hi fixes bé, tant en francés com en anglés ("à" i "to"), la traducció és "per a", amb la qual cosa tenim un problema doble (o potser dos problemes?): si amb la proposta que supose que vols dir és "res a veure", això implica que perfectament hom podria posar "res per a veure" (i aquesta sí que seria la construcció que pertocaria); però el segon problema apareix quan tenim els usos de "per i per a", que en la variant oriental diu "res per veure". Ves per on, que una traducció calcada del francés (rien à voir) el català oriental sí que diu "res a vore" i encamant li dol escriure "res per a vore" i s'estima "res a vore". En casos com aquests, em fa la sensació que hi ha més prejuí a l'hora del castellà, pel tema del "per i per a", que no pas per veure d'on ha eixit l'expressió "res a veure" (que torne a dir, que supose que és el canvi i caiguda a què et refereixes, perquè fet i fet, no m'havies proposat la correcció).

Anònim ha dit...

"No tenen res a veure". Insistisc en l'errada i la teua frase no conté cap relatiu. Consulta-ho a qui vulgues. L'altre cas fóra: "No hi havia res per veure".La frase "hom li diu castellanismes" també és incorrecta perquè "es" o "hom" no es poden combinar amb pronoms febles i no són correctes en la funció de subjecte.Aquest exemple que arreplegue de l'obra d'Enric Valor(autor tant reivindicat gramaticalment), és un castellanisme com una casa.

* Se la veia nerviosa.
Pareixia nerviosa.(única solució correcta i "popular")

dospoals ha dit...

Sobre "Se la veia nerviosa", acabe de mirar el DIEC i hi posa d'exemple: "Apreciar de tal o tal manera. Ho veig molt complicat, tot això. El veig molt malament, el pobre malalt". Com a càrrec meu podria dir que potser sobraria el "se", però no n'estic gaire segur. En aquest cas que apuntes hi hauria un problema de lèxic, més que de sintaxi.

Però anem al sintàctic. Sobre el "té a veure", tot just l'accepció de després del diccionari efectivament posa com a exemple "tenir a veure".

Tanmateix, t'ho esmente una altra volta, aquesta "a" es fa servir en francés (rien à voir) i, a mi, em fa la sensació que és una mala traducció, més que res influïda per les lectures d'autors francesos que han fet els nostres autors al llarg de la tradició. Torne a dir, és una suposició. Ara bé, en els altres exemples que he posat jo "Hi havia poc que estudiar en aquella oposició; Tens massa habitacions que netejar en aquest hotel", què hi fem? Substituïm el "que" per la "a"? Fixa't que l'estructura és la mateixa: Quantificador+Què+infinitiu. Així doncs, ací què hi fem?

De retruc, amb el cas de "No hi havia res per veure" confirma el que he apuntat, que perfectament hi escauria "res per a veure": si hom diu "Res a veure" i "res per veure" queda clar que sintàcticament també s'hi pot posar la preposició "per a": "res per a veure". Al remat, sobre aquesta "a" escriuré més avant una altre text.

Per a acabar, el pronom "hom" és subjecte, com ho és en francés (on: "on a dit") i en alemany (man: "man sagt das"). Si de cas, podria dir-se també "Hom hi diu castellanismes (com es fa en el català oriental), però tant en una com en l'altra és correcta i ben construïda sintàcticament. Pel que fa el cas de "es" que no pot ser mai subjecte (òbviament) sí que es pot combinar: "se'ls en va riure" (exemple de Valor), "se la va beure tota" "se'n ven a cabassos" (o "se'n venen a cabassos", de què ja en parlaré més avant).

Anònim ha dit...

L'única solució natural per al primer exemple que addueixes fóra: "Tens massa habitacions per netejar"."No hi havia res que pogués ser..." fóra l'opció adient.
És clar que "es" es pot usar com a complement reflexiu,com a complement dels verbs pronominals i per formar la passiva reflexa.Mai,però fa la funció de subjecte;tu parles d'oracions impersonals.
Ara que ho dius, això d'Hom hi diu castellanismes, no ho he sentit mai ni en oriental escrit ni parlat. Si de cas "d'això se'n diu...", de fet crec que mai no he llegit la combinació "hom hi..." i em sembla del tot artificial,quasi paquidèrmica des d'un punt de vista gramatical-popular-natural que sembles defensar(jo trobe que una persona que defensàs el català popular mai no escriuria "hom" però hi ha gent per a tot). Repetisc que "hom" o "se" són correctes en oracions de passiva reflexa però presenten moltes restriccions en la combinació amb més pronoms, i doncs una oració com aquesta "Els estudiants, se'ls manté en un estat d'incertesa total" és una castellanada com una casa.

dospoals ha dit...

A veure, no voldria que canviares coses dels exemples. Estem tractant estructures Quantificador+Que+Infinitiu i en l'oració que dius tu "No hi havia res que pogués fer" hi has posat una oració amb verb conjugat (pogués) en què sintàcticament és menester un "que" (i no un "per"). Per tant, ja no és la mateixa estructura. M'agradaria que feres referència als exemples que pose jo, o si de cas, a d'altres que vulgues tu, però que mantinguen la mateixa estructura sintàctica.

Sobre el que dius que l'única solució natural "Tens massa habitacions per netejar", també seria natural "Tens massa habitacions a netejar" seguint el model sintàctic que proposes tu: Quantificador+a+Infinitiu. Jo em demane simplement com pot ser aquesta estructura: si és una traducció del francés, (amb la "a", feta per la tradició culta educada en el francés); si és també una barreja poc coherent (fer servir només el "per" i no "per a" -és a dir, si use "a" en una opció i en l'altra empre "per", ¿per què ací he de fer caure la "a"?); o si tot el conjunt és una oració de relatiu dels quantificadors "res", "molt", "poc", etc. (que havia apuntat jo). Ací hi ha molt que gratar.

Sobre la meua defensa del popular, jo defense propostes populars per a construccions mal traduïdes d'altres idiomes (fetes per traductors, escriptors, professionals de la llengua, traductors automàtics, etc.), però això no vol di dir que no vulga que no hi haja un registre formal. Crec que ha quedat justificada la meua postura en el text aquest i en els altres texts que hi penge: reflexinem, estudiem , i no ens limitem a denunciar només els castellanismes, també s'han de denunciar els gal·licismes, els italianismes, els anglicismes, etc. Trobe que no he de justificar-me cada volta que pose un text d'aquesta mena (però pel que veig, sembla que hauré de continuar-hi). Simplement demane que primer cal mirar el fet popular genuí nostre quan hi hagen propostes encontrades a l'hora de bastir el registre formal (sintàctic, lèxic, etc.) De retruc, si he mostrat certa ironia sobre la formació del formal ha estat pel fet que hi han estudiosos que s'omplin la boca dient que cal conservar un català genuí, en perill de desubstànciació per culpa del catanyol (o el francenyol o l'italianyol, o etc.) i després rebutgen propostes ben construïdes sintàcticament simplement perquè són populars. Per tant, per al registre formal, tenim una forma tradicional, "hom", i per això la faig servir, i de moment, trobe que la faig servir bé.

Més coses sobre "hom" o "se" com a passives reflexes. Et torne a dir que "hom" no és un pronom feble, és un pronom fort: fa de subjecte, de manera que no hi ha cap passiva reflexa amb "hom" i de retruc sí que pot hi haure un "es" després perquè sintàcticament està ben construït: "hom es pensa que té la capacitat de canviar el món."

Anònim ha dit...

Jo no he dit que "hom" siga pronom feble, parle del pronom "es",que hauria de bandejar totalment l'indeterminat "hom".Hi ha molta gent que no sap com s'ha d'usar però n'esquitxen els seus textos a tort i a dret.Tobe en un blog salvapàtries aquesta construcció:"Actualment hom ho fa servir en aquest sentit...".Això ni és català, ni és nivell culte, ni és res. Fabra sabia que era molt difícil de ressuscitar, atès que pertany a un registre mort i superat de la llengua. No crec que es puga aconsellar ni tan sols a l'hora de redactar textos solemnes.
Pel que fa a l'altra qüestió, deus saber que la preposició "a" és la que se sol usar en català d'ençà dels orígens de la llengua anteposada als infinitius i no pas la conjunció "que". Verbigràcia:
És a dir.
No ho hem sentit a dir mai.
N'he sentit a parlar.

Això si que és, al meu parer, català popular, genuí i autòcton.

dospoals ha dit...

Sobre l'hom si es subjecte o no, trobe que no en traurem l'aigua clara. Jo em remet a les coses que escrius tu. Si consideres que no faig servir bé el "hom", doncs hauré de revisar-ho.

Sobre els exemples que poses de la "a", ja t'ho he dit en el text d'adés, no canvies l'estructura sintàctica: els tres casos que hi poses no corresponen a l'estructura Quantificador+Que+infinitiu, que és la que hem estat trancant.

Anònim ha dit...

Si t'hi fixes,la conjunció "que" és estranya en català davant d'infinitiu en el català parlat. Aquesta és la qüestió que volia remarcar. Jes

dospoals ha dit...

Evidentment un infinitiu despres de "que" es estrany d'acord amb els exemples que trobava; tanmateix es una estructura que caldra estudiar amb mes atencio de la que he pogut fer fins ara. Confie (a) fer-ho mes avant. (aquest teclat no te accents)

Free counter and web stats