D'acostar i apropar

D'un temps ençà han aparegut (ací, ací, ací i ací) articles diversos que tracten el tema del verb apropar. El tocat és que aquest verb és vist com un castellanisme d'acercar i que a poc a poquet va apartant el verb habitual que és acostar (i atansar i arrimar, etc.).

Correcte. Jo sóc d'aquells qui dic acostar, i dir apropar em sona un poc estrany, tanmateix, dos coses diré d'aquest verb. Primer, que de tant veure'l que es farà agradós de tenir, de manera que no passarà res i conviurà sense problemes entre els nous parlants de la llengua. Segon, que hom vulga o no, apropar és una regularització del duet prop i lluny. Si hom ha creat allunyar de lluny, crec que és lògic que hom forme apropar de prop. Més encara, si hom a creat endinsar, no seria estrany que algú creara enforar, tot és cosa de temps, ganes i padrins que vulguen fomentar-lo (i d'això, en saben molt els mitjans de comunicació i els poetes...).

Així com ho expose jo, dalt o baix ho exposa aquest.

Vocabulari vulgar

Fa cosa d'uns anys em estava amb un amics i jugàvem a l'escrable. En una de les jugades algú va dir, ja sé que aquesta paraula no existeix, però em fa molta gràcia; si voleu acceptar-la o no, ja ho decidiu vosaltres. I aprofitant que hi havia la paraula barata al tauler va posar després conys: barataconys. Mireu, davant una troballa com aquella seria d'insensibles no acceptar-la, i jo no m'hi podia negar!

Ves per on, ja he trobat una paraula vulgar per a l'anglés pimp i per al castellà chulo. No direu que no és una creació extraordinària, perquè de retruc no ens assalta el problema de si és home o dóna: amb barataconys està tot apanyat (bé, caldrà fer alguna cosa si allò baratat són hòmens: baratavergues?). Realment impressionant.

Ingressar

El text de hui no és cap dubte, és una exposició (un d'aquells dies en què estàs ociós i et poses a fer erudició...).

Tenim ingressar (que significa entrar alguna cosa o persona), però no tenim egressar (que seria treure alguna cosa o persona, d’acord amb l’adjectiu egressiu). Tenim progressar (que és anar avant en alguna matèria) però no tenim un mot que ens faça anar arrere en alguna matèria, tal volta regressar (d’acord amb el significat de l’adjectiu regressiu), però aquest vol dir tornar d’algun lloc, el contrari del qual supose que hauria de ser gressar, però no existeix en teoria (el mot ve de gradior, gressus sum).

Més dades. En castellà i en català, hi han els significats següents per a ingressar:

Entrar en un lloc, ésser-hi admès.

Fer entrar com a pacient en un establiment mèdic.

Dipositar a la caixa, al banc, etc.

Però en portugués, en francés, en italià i en anglés hi han els següents mots per a les definicions d’adés.

Entrar para, être admis, lasciar entrare (far entrare), join

Dar entrada (internar-se), faire entrer (entrer à), essere ricoverato, admit

Depositar, déposer, depositare (versare), pay in (deposit)

Com veureu, en aquestes llengües no hi ha l’arrel ingressar per a les definicions en què català i castellà coincideixen. Pel que fa a regressar en català i en castellà també coincideixen.

Tornar al lloc de partida.

Tornar a entrar en possessió del benefici que s’havia cedit o permutat.

Si ens fixem ara en les altres llengües:

Voltar (regresar), retourner (revenir), (ri)tornare, return (go/come back)

Devolver, rendre, rendere, return, (give back)

Una altra volta, no hi ha coincidencia d’arrels, llevat del portugués en el cas de tornar al lloc de partida.

Com veiem, el català sanciona en el diccionari els mateixos mots que el castellà, i el portugués, llengua que sempre va parella amb el castellà, només coincideix en u dels cinc significats que hem notat en aquest escrit. Cal dir, però, d’una banda, que regressar no és un mot que es faça servir molt en català; tanmateix, ves per on, resulta curiós que, malgrat no ser molt popular, té els mateixos significats que el castellà. De l’altra cal dir també que coincidim força amb el francés en els mots que fa servir.

Al remat, sí que existeix, régressif en francés, regressive en anglés, regressivo en portugués i en Italia; el mateix ocorre amb progressiu: progressif, progressive, progressivo.

… i això és tot.

Filòleg

Com he esmentat en algun text de fa temps, el parlant sempre tendeix a la regularitat en molts aspectes lingüístics, per exemple, en la formació de les paraules. Ben conegut és el cas del parell artiste-artista o pediatre-pediatra en què el parlant popular intenta donar un gir masculí a una paraula acabada en -a sospitosa de femenina (ço mateix passa també al contrari, amb la generació de mots femenins de masculins històrics: metge (metja o metgessa) o jutge (jutja o jutgessa).

El dubte que pose hui és el cas filòleg, filòloga, ço és, els sufixs -leg, -loga. Com és possible que ací no s’ha produït una regularització, bé filòleg-filòlega o filòlog-filòloga? ¿Hi ha algú que ho haja estudiat? He escrit filòlog i filòlega al Google i he trobat moltes pàgines on els internautes fa servir aquest parell “incorrecte” però tendent a la regularitat. He cercat filòleg al Coromines i hi diu que al Diccionari Labreu del 1839 hi ha filólogo i al del 1888 hi ha filòleg. De retruc, en aquest diccionari alguerés hi ha el mot cardiòleg i la pronunciació és cardiòlog.

M’agradaria llegir algun article del tema si és que n’hi ha.

De manetes i manotades

De la varietat de trets que diferencien el català oriental del valencià destacaré hui aquells mots que indiquen un colp fet amb una part del cos. D'aquesta manera, el valencià diu cabotada, punyada, manotada, etc. mentre que l'oriental hi diu cop de cap, cop de puny, cop de mà. A partir d'aquesta diferència hom pot relacionar-ho amb les dos llengües romàniques més potents i veïnes de cada dialecte: el valencià és parell al castellà en dir cabezazo, puñetazo o manotazo i l'oriental al francés en dir coup de tête, coup de poign o coup de main (o gifle).

Aturem-nos, tanmanteix al coup de main. Si mirem la traducció actual d'aquesta expressió trobem un parell d'accepcions: d'una banda un atac ràpid caracteritzat per la sorpresa i la velocitat; d'una altra, ço que diem en valencià tirar una maneta, allò que en castellà diuen echar una mano i que en oriental diuen donar un cop de mà.

Mireu que curiòs, el valencià s'assembla al castellà en dir tirar una mà (echar una mano)  i l'oriental al francés en dir donar un cop de mà (donner un coup de main). Qui copia qui (si és que hi ha còpia...)? ¿Fa el valencià un castellanisme? ¿Fa l'oriental un gal·licisme? Siga el que siga, almenys en valencià, quan algú demana ajut li donem una maneta, no una manotada...

Desconegut

Temps arrere s'ha parlat dels verbs saber i conéixer, de com ha anat entrant conéixer en l'àmbit de saber. S'ha parlat de la negació del verb saber, del qual diem no saber, i que a l'hora de reflectir-ho en un sol mot s'ha recorregut al verb desconéixer, amb la qual cosa als dos significats d'una banda no conéixer (Xica! Estàs desconeguda amb el pentinat nou), i d'una altra mostrar ingratitud (Que lleig que el Joan desconeguera ço que havia fet la Maria per l'Anna), ara té el de no saber (Desconec la seua resposta). És per això que voldria ara, doncs, continuar la referència de la negació en una paraula de la construcció no conegut, amb la relació aquesta volta de l'adjectiu desconegut (el qual hauria de contenir els significats de no conegut i menystingut i no el de no conegut) i la proposta que hi ha ja en català medieval, que és la d'inconegut

De bestreta el DIEC posa com a primer significat de desconegut, no conegut, però els exemples que hi posa són tots amb el sentit de no sabut (Costums desconeguts d’aquella gent. La Polinèsia, un paradís desconegut. L’esperaven dues persones desconegudes, que no havia vist mai. Són espècies desconegudes en aquest país), amb la qual cosa es certifica que el verb desconéixer, siga en qualsevol categoria gramatical, pot ja significar no saber. D'una altra banda, inclou també el mot inconegut, de qui diu tambe que és no conegut, tanmateix no hi posa cap exemple.

Pel que fa al Coromines, diu de desconegut que és no conegut, fet que segueix el paral·lelisme conegut-desconegut. Però, d'entre els exemples que hi posa, n'inclou u del Tirant i diu que és de no sabut; tanmateix jo interpete aquest exemple com a no conegut, amb al qual cosa es respectaria el duet conegut-desconegut: [l'ermità] anava a la sua ciutat de Varoic per demanar caritat, e, desconegut per les gents, per la gran barba e cabells lonchs que ell portava. Per a mi, el sentit que hi ha és que Guillem de Varoic havia canviat tant en el seu rebuig del món i vida ermitana que la gent ja no el coneixia quan anava pels carrers: llavors, era conegut temps arrere, però per culpa del canvi d'aspecte era desconegut. Per tant, el fet important d'aquest passatge no és que no sabien qui era, sinó que no van saber conéixer-lo al seu poble. És per això que si haguera anat a una altra ciutat on no fóra conegut, ja amb cabells llargs i barba ja sense no l'haurien conegut ni sabut qui era.

D'una altra banda el DCVB sí que arreplega exemples de desconegut com a no sabut però són tots moderns: Carrers plens de gent desconeguda (Joan Rosselló de Son Forteza 1903?). Ab aquell temor a lo desconegut (Joan Pons y Massaveu, 1893). Però també hi posa exemples clàssics, del Vita Christi, però en aquest cas, també interprete jo que és no conegut, en lloc de no sabut: Per trobar-me pobre só així de tots desconegut. És a dir que la gent el desconeix perquè és pobre. Per tant, caldria trobar si al Vita Christi hi han més aparicions de desconegut i veure si són iguals o no.

Més encara, a la definició de desconegut, en la primera accepció diu no conegut (però amb el sentit de no sabut), però tot seguit posa com a exemple l'expressió estar desconegut amb el significat d'estar canviat ço és, de desconéixer.

Atés açò reprenc el mot que he esmentat adés: inconegut. D'una banda el Coromines diu que és un adjectiu popular i cita una rondalla menorquina, En Pedrola: Voleu fer una almoina a un pobre inconegut de Déu? (és a dir, algú que Déu no sap qui és); Si sou pobre, no sou inconegut de Déu, es Pare des pobres. (Evidentment, sap qui són tots els seus pobres). D'una altra, l'Alcover cita dos exemples, u de procedència rossellonesa, d'uns contes del Vallespir d'Esteve Caseponce, del 1907: Van aviat deixar les terres habitades per penre camins inconeguts; l'altre del trobador Joan Berenguer de Masdovelles: L’inconegut, sol d’ell conexador.

Per tant, i només a partir d'aquests pocs exemples, sembla que a l'època medieval en català desconegut no era sinònim de no sabut com ara, sinó de no conegut. És per això que a hores d'ara, pareix que utilitzem una interferència més en la confusió de saber i conéixer, i aquesta és fa difícil de detectar (o d'adonar-se'n). Perquè, com ens ho farem per a no dir que hui m'han assaltat uns desconeguts? És convenient començar a fer fora desconegut  irecuperar inconegut? Perquè la sensació que tinc és que inconegut és una paraula inconeguda per bona part dels professionals de la llengua (és una impressió meua). Hi aportarà beneficis o no?

La meua intenció serà d'ara en avant no fer servir el molt desconegut en aquest significat de no sabut i faré servir l'adjectiu que s'ha fet servir per a aquest sentit i que no era estrany, segons Coromines, a la llengua popular del XV i que al DCVB també és: inconegut.

Vacances

Un altre curs més, aquest blog tanca per a descansar, cercar temes nous i ordenar les idees. Ens llegirem a partir del 14 de setembre.

Gràcies per la vostra visita i interés.