Taüt

Temps arrere vaig llegir un article d'Eugeni Reig en què parlava del gènere del mot taüt, a hores d'ara masculí, i que ell reivindicava com a femení. Quan hom llig un article d'aquesta mena, tirà mà del DCVB per comprovar què hi diu, i vet ací que efectivament indica que és femení. No sé per quin motiu Fabra va canviar el gènere de la paraula. Tampoc no sé per què en castellà és masculí, i si ha estatpossible que en algun moment de la història aquest mot va ser femení. Si ho ha estat, la raó del canvi podria resultar del fet que el castellà té per norma posar l'article masculí en paraules femenines: el arma, el agua, etc. Ves a saber si aquest fet va provocar que en el parlant es repensara el mot ataúd femení en masculí.

Aleshores, si taüt és una paraula femenina en la Crònica de Jaume el Conqueridor i continua en les Rondalles eivissenques arreplegades per Joan Castelló l'any 1953, el dubte meu és, ¿està disposat l'IEC a tornar el gènere canviat al mot?. De retruc, ¿estem disposats els usuaris professionals de la llengua a assumir el canvi? Més encara, ¿fins a quin punt deuen estar disposats els detractors de l'AVL a acceptar un tal canvi (tot i sabent ara que és un fet genuí de la llengua que siga femení), si la dita acadèmia valenciana decideix sancionar que taüt ha de ser femení, com reivindica Eugeni Reig al final del seu article?

Vos en posaré un exemple: després d'explicar aquesta troballa amb algun company de professió, aquest es va negar a canviar el que havia dit tota la vida. Què hi fem, doncs? En el meu cas, jo canviaré; costarà, però canviaré.

U

Quan Canal 9 va començar a emetre, jo era xiquet i recorde uns quants diumenges en què el presentador del Telenotícies cantava els números de la travessa: dos, ics, u, u, u, u... U, quina por.

Perquè hui toca parlar de l'u. No vos heu adonat que el número tan nostrat, l'u desapareix de la boca de la gent. Si pareu l'orella, el parlant de la nostra llengua quan compta no diu u, sinó un. A Canal 9 ara no sé com ho diuen, però a la Televisió de Catalunya, ja fa anys que s'ha perdut: l'exemple darrer, fa unes setmanes, en la presentació del canal nou d'esport de la CCRTV, Esports 3. En aquella ocasió eren al Camp Nou tota una colla de gent famosa i qui feia la presentació va fer un compte arrere: quatre, tres, dos, un... Doncs aixó, un.

Et trobaré a faltar, u.

De metges

I encamant no direu que les traduccions de l'anglés han canviat els usos i costums del llenguatge popular. Per a aquells qui vivim en pobles menuts, és habitual adreçar-nos al metge que ens atén al llarg de tota una vida amb el seu nom amb el don davant, el meu cas don José. També és habitual veure unes quantes plaques de carrers dedicats a metges il·lustres de poble, en què diu carrer del metge en Tal.

Pero ara, si llegim obres en anglés de la vellor ençà o si mirem pel·lícules o sèries d'aquelles, per exemple, dels Estats Units vorem que tothora hi diuen per a adreçar-se (i traduït a la nostra llengua) doctor. Què em passa, doctor? Es curarà doctor? etc. Fins i tot alguna sèrie en castellà ja fa servir aquesta mena de terme. A més a més, en relació a les plaques de carrer, a les dedicades al descobridor de la penicil·lina hom diu del doctor Fleming, traducció de l'anglés perquè no ha estat el nostre metge de capçalera habitual.

No pretenc resultar pedant, però fins i tot un servidor, llicenciat en filologia catalana, pot ser doctor (tot depén de les ganes, el temps i la disposició d'horaris de matricular-me en el curs de doctorat, que de moment no és presenta adient, però que hi tinc ganes, de veres ho dic). El dubte que presente és si cal corregir aquest ús del terme doctor només per als que han fet medicina. ¿Penseu que seria més adequat a la tradició de la nostra llengua continuar posant a les plaques de la via carrer del metge en Tal? ¿Penseu que caldria, d'acord amb el temps modern que passa, fins i tot enterrar el terme don Tal, per d'altres com per exemple, ¿què em passa senyor metge? (per als qui vulguen ser formalíssims) o simplement dir el nom del metge que ens atén, ¿què em passa Josep?, ja que és com si fóra u més de la família?

Però és clar, ja sabeu com són les pel·lícules: tot ha de ser tan dramàtic i políticament correcte...

Triga a tardar

Com són les coses. El dialecte català fa servir el mot tarde (bé, una part del dialecte, perquè l'altra empra tarda, en un intent d'amagar la culpa d'un castellanisme, i que té molt a veure amb ço que es comenta ací); altrament, no fa general l'ús de tardar, sinó trigar. És a dir, la freqüència de trigar és més alta que la de tardar. D'una altra banda, el dialecte valencià, que fa servir vesprada, i doncs sembla conscient que tarde és un castellanisme, no fa servir (podríem dir que en absolut?) el mot trigar sinó tardar. Ves per on quin encreuament més curiós, en dos mots igual d'antics i normatius.

Esmorzar

El valencià disposa de la llista d'àpats següent: desdejuni (quan hom s'alça, de bon matí), esmorzar (quan hom fa un descans en la faena, a mitjan matí) i dinar (primer àpat important del dia, el migdia). El català fa la llista aquesta: esmorzar (quan hom es lleva, a primera hora), esmorzar (quan hom fa un descans en la feina, a mig matí) i dinar (primer àpat important del dia, el migdia).

En els dies de faena, normalment, hom respecta aquesta regla; però, quan és dissabte, diumenge o dia de festa i un valencià s'alça no massa matí, sinó a mitjan matí, i vol quedar per menjar diu, xe, quedem per a esmorzar? Habitualment, aquesta xarrada es fa als pobles, i típicament en les classes mitjanes i baixes: van al bar, es fan un entrepà amb salmorra i vi, cacaues i tramussos, café (el cigarret ara ja no, per llei) i apanyen el món. El català si ha de fer el mateix ensopegarà amb un problema, si queda per a esmorzar, què vol dir? El de bon matí o el de mitjan matí?

Per a salvar-los del dilema (acostar-se al model valencià o no) i del problema (seguir en el propi, però de quina manera desfer l'equívoc) ha aparegut un mot: brunch. Aquest mot ve de l'anglés i és una composició dels mots breakfast i lunch i, roda i volta, és l'àpat que fan els britànics quan després d'una nit de festa s'alcen tard per a desdejunar, però aviat per a dinar (és a dir, l'esmorzar valencià). El brunch és una paraula que fa fi, és a dir, molt d'urbà (com deia Fuster, amagueu els patos), fa més modern, s'empra en hotels de categoria (l'hotel Marriott de la Marina Alta l'oferia), i com he dit soluciona el problema del català: esmorzar (de bon matí), brunch (a mitjan matí) i dinar (el migdia). Els de ciutat i els de poble de classe mitjana alta fan servir el mot brunch ara i adés, i el meu dubte és: què fem? Acceptem el mot brunch o fem que caiga una maledicció als fins que fan servir brunch?

Consagrar

Puc dir que estudiar francés em serveix per veure fins a quin punt les llengües potents influeixen les que no ho són tant, cas nostre del català. Fa unes setmanes, vaig aprendre la paraula (se) consacrer, però aquest mot estava en un context totalment estrany. De bon principi, hom pot pensar que consagrar(-se) està associat al fet religiós, però el significat que em donava aquell nou context no era aquest, i significava dedicar. No cal dir que hom pot consagrar-se als estudis, o a ajudar la gent necessitada, o consagrar-se a altres projectes discogràfics (extret del programa Sputnik consagrat al grup de música Blondie), accepció del segle XVII del diccionari de Lacavalleria; tanmateix, deixeu que vos pose l'exemple que he trobat en un web d'un dicionari de francés: Peux-tu me consacrer une minute?, ço és, Pots dedicar-me un minut?.

No sé fins a quin punt, si els mitjans de comunicació comencen a escampar aquest significat, serà acceptable en la nostra llengua (fet i fet, a mi, em sona estranyíssim, però s'ha fet cada barbaritat -com la de l'aprendre-, que ja no em sorprendria gens. El meu dubte és, si es donava el cas, ¿caldria acceptar-lo coma significat nou del verb consagrar?

Encara que

Ja n'he trobat un parell de casos en valencià, i si grate més potser n'eixiran més. M'explique. He trobat als mitjans de comunicació una expressió com es va rebentar el dit, encara que no va caldre amputar-lo. Si llegim la definició de l'IEC, aquest ús de l'encara que, que hom pot substituir per però, no està acceptat (ni tampoc l'arreplega el DCVB). És així, doncs, que ho hauria de dir-hi, es va rebentar el dit, però no va caldre amputar-lo. De retruc, una altra prova que aquest ús no és encertat del tot és que en modificar l'orde de la subordinada (igual com passa amb els gerundis de posterioritat) no té sentit l'oració: encara que no va caldre amputar el dit se'l va rebentar. Vos en pose un altre (aquest és occidental, mitjans valencians): no pateix ruptura fibril·lar encara que és dubte per al partit davant del Real Madrid i un altre (d'oriental, mitjans catalans): Hereu anima a penjar senyeres encara que recorda que la majoria de Barcelona no és nacionalista (però, més avall, si us hi fixeu, posa un sinònim: tot i que).

El problema que es presenta està en el castellà, perquè la RAE sí que accepta aquest ús com a equivalent de però, i com ja ha passat amb un bon grapat de situacions, al remat hom acabarà acceptant-lo també.