dissabte, 30 d’octubre de 2010

Meridià

Quan estudiava el batxillerat, la meua il·lusió era fer periodisme. Tanmateix, per raons econòmiques, vaig haver de deixar-ho córrer, però també per pràctiques: jo el que volia era fer literatura en català i se'm va ocórrer que el millor era mamprendre filologia, que no pas periodisme. Amb els anys he comprés que ha estat un encert, perquè amb la filologia he adquirit recursos per a escriure i reflexionar sobre la llengua, i a més a més no em sent avergonyit de vore com els periodistes es carreguen la llengua, no només per les interferències lingüístiques (dites altrament barbarismes), sinó també perquè molts periodistes, per raó de voler innovar en la llengua, estan fent unes barbaritats impressionats (i no hi ha ningú que els pare els peus): i és d'aquest supòsit de què vull parlar.

Als meus alumnes els dic que cal anar amb alerta amb els mitjans de comunicació perquè fan uns empastres impressionants i si hi ha algun que vol fer periodisme li dic que faça el favor d'anar amb compte. Vos exposaré quatre casos de llengua trobats per la televisió, però abans voldria esmentar dos clàssics (perquè també m'he adonat que ja els intel·lectuals i els polítics també van darrere dels periodistes sapastres).

Meridiana claridad vol dir Claredat clara.

Guanyar 1 a 0 no és una victoria pírrica, és mínima.

Ara els tres casos:

Durant els Jocs Olímpics (i no les Olimpíades) de la Xina, al teletext d'una televisió castellana vaig llegir que l'equip rus femení de basquet havia genocidado la selecció espanyola. Fort, oi?

Ara és molt habitual sentir a parlar de remeis pal·liatius, i, als periodistes esportius, els agrada molt dir que un equip ha aconseguit una victòria sin paliativos: si de cas, seria més adequat (estirant molt el significat del mot en aquest context esportiu) que un equip ha rebut una derrota sense pal·liatius).

Un altre cas apareix en una competició de bobsleigh, en què un competidor, per culpa d'un trabucament del bòlit, arriba a la meta per la inèrcia. El comentador va dir que evidentment el temps no hi feia res perquè havia estat paupèrrim. Cal dir que s'ha estés el costum de dir, quan un temps cronometrat no és bo, doncs, que ha estat molt pobre. Des del meu punt de vista, quan es tracta de temps al mínim possible, el que caldria emprar és roín o pèssim (si hom vol fer servir el superlatiu llatí), mentre que per a les distàncies al màxim possible, sí que seria encertat dir pobre (o paupèrrim) per aquesta raó de ser poquet en la marca. D'aquesta manera hi ha varietat lingüística en les consideracions de les marques.

El darrer, que m'ha deixat de pasta de moniato, deia que alguna cosa (les aigües d'un riu o d'una piscina, no ho recorde bé) tenia una prístina temperatura. En aquest cas, supose que volia dir fresca, perquè del que recorde parlava d'una competició de natació. Però és clar la gent fa servir prístino en sentit de clar, transparent, per exemple, aguas prístinas. Vés a saber com se li ocorre fer aquest encreuament tan estrany de claredat i de temperatures. Per cert, i vos ho deixe per a vosaltres, si penseu que les aigües d'un llac de la selva tropical són prístines per clares, fresques i transparents, mireu ací.

divendres, 15 d’octubre de 2010

Damunt i davall

En el grup de les preposicions la manera d'actuar els parlants de les llengües moltes voltes és la d'establir oposats o complementaris: dalt i baix, dins i fora, amb i sense, al llarg i a través, etc. Ara en aquest cas, parlaré del parell damunt i davall, i si bé fa uns mesos vaig parlar de damunt, en referència a sobre, ara completaré aquell text amb l'oposat davall.

Tornant a aquell curset de Conselleria que hi feia referència, l'Abelard ens va fer l'esquema següent:

dalt i baix, damunt i davall, sobre i sota

i del seu pensament vaig entendre, i de retruc em va agradar, que:

sobre i sota són preposicions abstractes, intel·lectuals, és a dir, que sobre té un significat en relació a (un llibre sobre física, enraonarem sobre el tema de l'avortament) i sota té un significat de domini (estava sota les òrdens del capità, sota el seu poder es van assassinar xiquets).

També vaig entendre que l'equivalent de damunt és davall, i que la relació que s'estableix és la de contacte, ço és, que les coses que estan damunt o davall han de tocar l'objecte. És així que el llibre està damunt la taula, he deixat les ulleres damunt la cadira; he trobat un xiclet davall la taula, l'ocell escalfava la cria davall l'ala.

Al remat, dalt i baix impliquen alçada però no amb contacte, i de retruc implica possibilitat d'abastar l'objecte o de ser-hi a tocar (i ací podeu posar tots els graus de proximitat que vulgueu). Així doncs, ells estan dalt la muntanya, els músics es posen dalt l'escenari (podria ser damunt, és clar, però ací el sentit és que hi ha alguna cosa que ens fa de barrera i no podem assolir-los, per a la qual cosa és menester pujar-hi); el gat està baix la taula, hem fet la falla baix la mar (he posat a postes aquest baix la mar, perquè ens adonem com podem ser de precisos i rics amb la llengua i no en som conscients: a Dénia hi ha una falla que es diu Baix la mar, i no vol dir que estiga submergida, sinó que està en oposició a dalt del castell, barri antic del poble; aleshores, per a referir-nos que està submergit l'objecte es diu que està dins la mar o en el cas aquest, davall la mar, perquè hi ha contacte, sense que açò implique que estiga molt profund, per a la qual cosa caldria dir està al fons la mar).

Potser creureu que és molt enrevessat, però m'he adonat que és molt pràctic. A partir d'aquella xarrada el meu propòsit ha estat reflexionar-hi i continuar aquesta distinció en els meus escrits (evidentment, algun se m'escaparà, perquè la inèrcia és mala) i fet i fet, voldria comentar-vos que hi han llengües amb distincions semblants. Per exemple, en l'alemany, auf i über tenen el mateix comportament, però la primera té un sentit de contacte i, i la segona té el sentit de sense contacte.

Els meus dubtes són: és enriquidor per a la llengua mantenir aquesta mena de distinció, o cal agafar la proposta de la TV3 simplificadora de sobre i sota per a tot? ¿Aquells qui treballem amb la llengua, pel fet mateix de ser-ne experts, hem d'esforçar-nos a fer aquesta mena de distincions, o no paga la pena?

Free counter and web stats