Vària

No recorde si he fet referència a un cas en una classe de l'Emili Casanova, quan estudiàvem gramàtica històrica. Ell ens va explicar que en el canvi lingüístic entrava en joc la tendència; d'entre totes les tendències, al remat s'imposava la que tenia més èxit i esdevenia la general. Doncs bé, aquest text no parlarà de dubtes, sinó de tendències que potser (tinc el pressentiment) faran que hi hagen canvis lingüístics.

En primer lloc, i ja tractat en aquest blog, el verb conéixer potser acabarà imposant-se a saber en els significats que tenia de saber un fet del tot. D'una banda els mitjans de comunicació en castellà i en francés fan servir el mot conéixer en el lloc de saber (pel que fa a l'italià, doncs, ací no hi ho sé), per aquesta influència de l'anglés know. D'una altra, el fet que el verb negatiu de saber siga desconéixer, li facilita més el pas. ¿Quan passarà? Vés a saber, però de moment als mitjans de comunicació ja s'ha engegat la pilota i només cal esperar les generacions noves que absorbeixen la llengua dels mitjans de massa.

En segon lloc, la paraula pudor tendeix a desaparéixer per la paraula olor. Si ens hi fixem, la gent fa molt habitual dir mala olor en lloc de pudor. ¿Afavorit pel castellà? Doncs és possible, perquè pudor per a ells és vergonya. Al remat, el castellà ja ha engegat la mecanisme de llengua per identificar olor com a desagradable tot emprant aroma com a agradable. ¿Influència del francés? Potser, no n'estic segur.

En tercer lloc, escoltar desplaçarà el verb sentir i el deixarà en la casella del tacte. D'aquesta manera quedarà regular el quadre. De retruc, per ocupar el lloc d'escoltar hi vindrà atendre. ¿Serà aquesta una tendència ajudada pel castellà? Potser, perquè, com que en castellà no significa esperar i en la nostra llengua tampoc, doncs, ho té fàcil. ¿Passarà això en el català del Rosselló? Potser no, per raó que el francés sí que dóna a atendre un altre significat.

Què ho deturarà? Doncs no ho sé. Serà productiu? Tampoc ho sé. Ço que sí que puc demanar-me és quan serà acceptat pel diccionari.

Barat a

Dins del món del català popular, hi ha una expressió molt habitual que és barat a (o barata) i aquesta expressió és sinònima de ço que diuen a l'estàndard a canvi de. Ja fa molts anys, estant a Prada, vaig descobrir quin era el significat primer de canviar, a grans trets, "posar una cosa en lloc d'una altra": canviar el cotxe, canviar de casa, canviar la direcció. Allí em vaig adonar que l'ús que feia de donar una cosa a altri i l'altri a mi (m'han canviat la llet per la farina, he canviat els euros en lliures), i que és la més corrent, doncs, estava malament: cal dir bescanviar. Des del meu punt de vista no sé com serà de possible canviar aquesta actitud i corregir aquesta interferència: jo hi faig els esforços (i he de dir que em note un poc pedant quan dic, en parlar de manera col·loquial, bescanviar) i, tot i això, a les meues classes explique aquesta diferència: però sense bon èxit. De retruc, sí que puc dir que, parlant amb amics professionals valencians de la llengua (filòlegs, professors, etc.), gairebé no hi fa ningú la distinció i no fan servir el mot bescanviar, més aïna empren la paraula intercanviar.

Però bé, torne al tema, que m'he desviat. Pel que fa a l'expressió barat a, hom fa servir, col·loquialment baratar amb el significat de bescanviar. És una expressió molt viva entre la gent gran valenciana i molt poc emprada per la gent jove, i jo ja l'he inclosa al meu parlar. Aleshores, què té a veure açò amb la construcció a canvi de? Doncs que aquesta expressió sembla que està mal emprada si ens fixem en el significat de l'expressió: donar una cosa a altri. Per exemple, a canvi del seu ajut, li va demanar més poder; hi va participar a canvi que el convidaren. Un valencià (i ací dic valencià, perquè no em sona haver-ho sentit a un català oriental) diria barat al seu ajut, li va demanar més poder; hi va participar barat que el convidaren. Hom dirà que és una expressió col·loquial i dialectal, però vés per on, més correcta que l'estàndard.

Com dic, doncs, mala peça en aquest teler.

Diu el mort al degollat...

Quina és la mesura de les nostres manies lingüístiques? Què ens fa rebutjar unes interferències lingüístiques de manera taxativa, però ens fa endolcir-nos davant unes altres i les perdonem? Quan era menut a casa em deien el refrany Diu el mort al degollat qui t'ha fet eixe forat? Jo no l'entenia, perquè quan parlaven del forat m'imaginava un cos decapitat, amb un trau enorme. Al remat, el forat de què es tractava no era la mancança de cap, sinó el clot que hi ha en terra, fet i fet, la tomba.

Ací ve el problema. D'unes dècades ençà estem perdent la distinció semantica entre forat i clot, vés a saber si per influència del castellà, que, per cert, també està perdent la distinció entre agujero i hoyo. Atés açò el meus dubtes són: ¿relament faig el beneit dient el refrany Diu el degollat al mort que t'ha fet el clot? en un intent de ser fidel a les paraules?; ¿cal deixar les coses com estan i passar aquesta incorrecció mentre ens acarnissem contra altres, com la perífrasi d'obligació deure+infinitiu (tradicional en la nostra llengua i present en les llengües romàniques amb aquest significat)?; ara que ja heu llegit açò, ¿estaríeu disposats a refer el refrany vosaltres també?

Culpa

És molt habitual sentir l'expressió sentiment de culpabilitat. Si vos fixeu, el mot culpabilitat està escampant-se com més va més i va arraconant la paraula curta culpa. Si férem una estadística, trobarem amb moltíssima poca freqüència sentiment de culpa.

Quin pot ser el motiu de la presència de culpabilitat, i doncs, l'ocupació del lloc que no li correspon? Doncs jo tinc el pressentiment que per raó de les traduccions de l'anglés, que se'n diu culpability i no té un mot curt (*culp, sinó guilty). De retruc, pot estar afermat per al presència d'altres mots com responsabilitat, disponibilitat, compatibilitat, fiabilitat, possibilitat, etc. els quals no tenen una altra categoria nominal en disputa com acceptabilitat (acceptació), impugnabilitat (impugnació), irascibilitat (ira), mutabilitat (mutació), etc. i d'ací la confusió de tèrmens i usos impropis.

Cansat

I ara que vindran tants dies de regals de joguets i de perfums, jo vull aprofitar per demanar als reis que per favor diguen als de l'IEC que incloguen en el diccionari també el mot cansera. El tocat és que tinc por que siguen capaços d'acceptar abans cansanci com a substantiu derivat de cansar, a més a més de cansament.

Del nadal i altres coses

Ara que s'acosta Nadal puja un parell de punts el nivell de barrabassades lingüístiques que hom fa en aquesta època, més encara dites per professionals de la llengua -en moltes ocasions per professors de català. Però compte, no només els valencians som qui hem de pencar amb aquesta tara.

Primer de tot, hi ha el vici de dir nadals, en plural. ¿Qui no ha sentit en boca de professors això de passeu uns bons nadals? Les males traduccions de l'anglés al castellà han fet més mal que una pedregada i els catalans, traductors del castellà, augmentem la pilota.

El segon fet lingüístic té a veure amb la manera de felicitar: hom diu bon nadal; aquesta és la felicitació que s'ha fet tradicionalment. Hom considerava el nadal com a data assenyalada i no el traspàs d'any. Quan temps arrere hom ha fet que la vespra del 31 de desembre i a l'1 de gener fóra digna de celebració, ha inventat la fórmula de felicitació corresponent. D'acord amb la nostra llengua hom hauria de dir-hi bon any, però ai las! en castellà es fa servir feliz año nuevo i per traducció hom diu feliç any nou. Amb la mà al cor, això és molt lleig. ¿Què costa dir bon nadal i bon any, tal com diuen en castellà feliz navidad i feliz año nuevo?

Tan poques ganes tenim els professionals de la llengua de corregir-nos? ¿Quin nivell de tolerància tenim envers l'altri, que ens enfadem perquè diu busó, però no som capaços de reciclar-nos ni un borrall en aquesta mena de coses que si bé són collonades, pel fet de ser professionals, ens pertoca fer-ho?

Finir

Quan acabava una pel·lícula dels EUA llegia fin, i pensava, mira, anglesa i ho posen en castellà... Abandonada la infància, hom va entendre que el fin era francés, i que responia tot a un fet estètic lingüístic.

Ja en filologia, hom va aprendre que finalitzar, com a sinònim d'acabar era incorrecte, i a partir d'ací es va alçar la veda: qualque finalitzar que es presentava en qualsevol text a corregir quedava eliminat.

Anys després, fent francés, hom va saber que en la dita llengua el verb acabar és finir.

Vet ací que ara vénen les cabòries: finir és un verb a partir d'un nom, fi, i que l'adjectiu és final: la fi d'un llibre, el trajecte final, finir la vida. Però ara hom fa servir l'adjectiu final com a nom: no m'ha agradat el final de la pel·lícula; aquest fet ha facilitat l'escampament de finalitzar i ha acabat arraconant finir. Ara caldria saber si és iniciativa del català o és una influència del castellà o d'una altra llengua (l'anglés, per exemple? o també del francés?).

El meu dubte és, si després d'aquest coneixement, fins a quin punt estem disposats el professionals de la llengua que ens omplim la boca de genuïnitat de la llengua, els periodistes i altri que té per faena parlar en públic a recuperar el mot finir ara tan bandejat per finalitzar, verb molt més guai.