Tancat per vacances

Un altre curs més, aquest blog tanca per a descansar, cercar temes nous i ordenar les idees. Ens llegirem a partir del 15 de setembre.

Gràcies per la vostra visita i interés.

Mandonguilla

En la meua tasca de correcció lingüística personal he establert vies vàries; aquesta que comente ara fa referència al vocabulari popular, concretament al del lèxic dels aliments. D'uns anys ençà he fet esforços per a corregir el mot mandonguilla. Per on jo visc hom diu de manera natural i sense complexos (i més en el sector jove) albòndigues, i allà on sentia albòndigues jo hi deia mandonguilla.

Al remat, tant d'esforç per a decebre'm; una visita al Coromines i hom descobreix que tant si bé albòndiga és castellà, mandonguilla també ho és: fet i fet, el mot nostrat és pilota. Per tant, malgrat que continuaré dient mandonguilla, trobe que no patiré per corregir ningú que diga albòndiga, encara que no siga normatiu. No ho faré fins que l'IEC faça fora mandonguilla i sancione com a opció única piloteta.

Nota: i de les croquetes, ja en parlarem un altre dia.

Amb i contra

El tema de què parlaré hui és u d'aquests fotudets, i que costa molt d'esporgar. Parlem d'esports; és habitual sentir i llegir als mitjans de comunicació expressions com que el Barça jugarà amb el Bayern la final de la Champions, o que Federer jugarà amb Nadal la final de Wimbledon. Si filem prim, només la segona proposta seria viable, però caldria tenir un context abans per a acceptar-la. Fet i fet, el problema està en la preposició: amb significa companyia, i per molt que ens hi encabotem, els dos equips i els dos tenistes no jugaran com a companys, sinó com a contraris, amb la qual cosa, la preposició adequada és contra: el Barça jugarà contra el Bayern la final de la Champions i Federer jugarà contra Nadal la final de Wimbledon (la proposta de Federer jugarà amb Nadal la final de Wimbledon seria coherent si hom diu al final contra Djokovic i Murray en els dobles. Així sí).

Podríeu titllar-me de perepunyetes, fins i tot retreure'm que jo trec els errors d'altri, però que no em veig els meus. És cert, en el món professional de la llengua no hi val badar, cal ser coherents, però té l'inconvenient que no sempre hom ha connectat el xip d'expressar-se com toca. En el meu descàrrec, almenys intente fer veure elements destacables i a partir d'ací anar aprenent i espigolant la llengua.

Passar-se'n

Quan em van publicar el primer llibre de poesia, el Dos poals de sabó..., el corrector que el treballava em va fer una anotació en un títol que deia, "Com te'n passes". El corrector m'indicava que la forma correcta era Com et passes: fet i fet, sense el pronom en. És amb aquesta anècdota i amb allò que sent a la TV3, que dialectalment el català i el valencià ací són diferents. El valencià ha fet que l'expressió passar-se'n siga de construcció sintàctica igual que anar-se'n, mentre que el català, no. Quin dels dos dialectes té la raó sintàctica en aquest verb?

Quan jo faig servir l'expressió com te'n passes, hom pressuposa que hi ha uns límits que són els permesos i que en parlar o actuar d'una manera que va en contra d'aquests límits, doncs, els traspassa. Així hom pot dir, com et passes de sabut, com et passes de prepotent, com et passes de graciós; és per això que en fer la substitució de sabut, de prepotent o de graciós, hom fa servir el pronom en: roda i volta, com te'n passes.

Ara bé, una altra cosa és que l'expressió passar-se'n siga correcta, i en aquest cas, el corrector, en lloc de proposar-me com et passes, m'hauria d'haver proposat coses com vas fora mida, per exemple.

Dolor de cap

Si algú sentirà altri que diguera, em dol la cama, de seguida s'esmussaria per aquesta expressió. També li passaria el mateix si algú li diguera tinc dolor de cap. En el català tenim molt, però que molt assumit que en aquests dos casos hom hauria de dir em fa mal la cama i tinc mal de cap, i que roda i volta tindríem uns castellanismes monstruosos.

Doncs bé, després de sentir anuncis de medicaments a la TV3 i de consultar els mots corresponents als DIEC2 i al DCVB, ja no sé què dir. En els dits anuncis hom parla de dolors musculars, dolors a les articulacions, etc. ¿És correcte fer servir ací la paraula dolor, o caldria dir mals musculars, mals a les articulacions? Perquè, evidentment, en aquest cas tant dolor com mal, com a noms, són sinònims exactes, com dur i portar, i de retruc podria dir tinc dolor de cap, com tinc mal de cap.

Algú em tira una maneta en aquest mal de llengua?

Artiste

Temps arrere, es va alçar polseguera lingüística quan el diccionari de l'AVL va incloure (sancionar) tota una ratafila de paraules, unes castellanes exactes o valencianitzades (peluquer, gasto, xillar, taburet), d'altres d'evolucó popular valenciana (llògic, llegítim). Els professionals de la llengua del sector dur es van rebotar, i des del país estant, els professionals valencians ens vam endur un bon disgust: tanta faena per reintroduir les paraules arraconades i ara ens ho llançaven a perdre sancionant les estranyes.

Doncs bé, d'aquest pou es poden treure moltes coses. La primera d'aquestes fa referència al sufix -ista. Al valencià és habitual fer distinció de gènere en els exemples següents: artiste i artista, dentiste i dentista, etc. (fins i tot en casos com pediatre i pediatra, malgrat no ser del dit sufix). Ara la normativa valenciana ha aprovat aquesta diferenciació de gènere, i s'ha fet la gran rebolica: com ja he dit, el nucli dur s'hi ha quadrat i se n'ha queixat.

És bona o és dolenta aquesta innovació popular? Des del meu punt de vista, no em sembla tampoc tan greu que s'aprove aquesta distinció, més encara quan és un fenomen de dins de la llengua (no ho oblidem pas); però també, ara que ens trobem en un moment en què la correcció política fa que a tota hora discursiva hàgem de fer: benvinguts i benvingudes, bona nit a tots i a totes, els treballadors i les treballadores, etc. (de la qual cosa ja en parlaré en una altra ocasió), fet i fet, la bona part de qui es queixen d'aquest fenomen llengua -iste, -ista, (i que són afins a rebutjar el llenguatge sexista) consideren que és un pas arrere en l'evolució de la llengua. Bé, doncs, per a aquest motiu de fer fora les ambigüitats i el sexisme de la llengua, hi ha una raó per a acollir aquesta innovació lingüística genuïnament valenciana (per definició, catalana).

Nota: ara que ens hi hem posat, ¿s'ha acceptat ja la forma femenina de pudent, ço és, pudenta?

Mitjancer

Recorde que fa temps, quan al principi de governar el PP el país, que el dit partit va cedir al soci de govern Unió Valenciana la conselleria de Mig Ambient: no cal dir que les rialles eren propícies perquè hom es demanava on parava l'altre mig. Aquest fet tan popular de traduir Medio Ambiente per mig i no medi, duu maldecaps a uns quants parlants perquè no són conscients que una cosa és un àmbit i una altra la meitat d'una cosa.

Relacionat amb açò, temps ençà que em pega voltes el mot mediador: apareix sovint als mitjans de comunicació, siguen en les notícies d'àmbit social, siguen programes d'economia. Aquesta paraula passeja per la nostra llengua sense que no li diga ningú res, fins i tot el DIEC. Després de consultar aquest diccionari i el DVCB, hom s'adona d'una cosa: que mediador, ço és, la persona que es clava pel mig per a apauar un conflicte a dues o més bandes, és una paraula molt moderna, i que tradicionalment (des de Llull com a mínim) hom feia servir mitjancer.

És per això que lectors, professionals de la llengua de la CCRTV (de la RTVV també, toca), i d'altres que fusseu la llengua, que voleu un català genuí, recupereu el mot mitjancer.