dimarts, 22 d’abril de 2014

De la fama

El text de hui no és un dubte, simplement és una comparació dialectal (que, tanmateix, em deixa molt dubtós). Per a la persona que ha esdevingut algú i viu de rendes hom diu en valencià cria fama i gita't a dormir (i dic valencià pel verb gitar-se, que no és gaire habitual en l'oriental; això no obstant, també l'he vist en pàgines de parlants d'oriental) i en català oriental diuen aquesta versió que he trobat per internet: agafa fama i fote't a jaure (o jeure, que també l'he trobada així).

Més coses curioses: i ací aquest enllaç que n'ha fet una tria ben llarga.

dilluns, 7 d’abril de 2014

A la fi

Començaré aquest text fent referència als dos idiomes que són la referència de la nostra llengua. Per a expressar en un text la part final d'un discurs, hom diu en francés à la fin i en castellà al final. En català, hom pot trobar en els texts tant a la fi com al final, però el fet cert és que en el DIEC2 apareix l'entrada a la fi i no per al final. Pel que fa al DCVB apareix a la fi (Llull) i a la final (Villena), però també al final (Pons y Massaveu, principi del XX).

El meu dubte és: la forma al final, força estesa en tot l'àmbit català, premsa inclosa, (escriviu al Google "Al final, penso/pense/pens que), hauria de ser admesa en el DIEC? En som conscients i fem apologia els professionals de la llengua de la construcció genuïna a la fi?


Free counter and web stats