Expose un dubte. Si en castellà hom diu que ese chico no tiene nada de simpático, ¿quin hauria de ser l'equivalent català, res de simpàtic o gens de simpàtic? Posaré l'oració en positiu: eixe xic té poc (o molt) de simpàtic. Per tant, si ço que substituïm és un mot quantificador, doncs, hauria de ser gens de simpàtic i no res de simpàtic; tanmateix, si hom diu eixe xic té alguna cosa de simpàtic (algo de simpàtico), ja tenim que és un nom, i doncs hauria de ser substituït per res i no gens.
Què fem?
12 comentaris:
"No tiene nada de simpático" es una construcció genuïna del castellà, i crec que nosaltres, espontàniament, diríem "aquest xic no és gens simpàtic". Crec que el dubte t'ix en una traducció literal d'una expressió que en català em sona forçada. No creus?
La traducció forçada és si diem gens de simpàtic, perquè el ens sona "més natural" és dir res de simpàtic. No enraonaré ara si aquesta construcció és castellana o no, perquè no en tinc més dades. Tanmateix, ço que qüestione és, si l'hem feta nostra, i ja és habiutal en els mitjans de comunicació o l'expressió popular, com hauria de ser: gens o res simpàtic?
Continua sonant-me forçat dir "no té res/gens de simpàtic", i jo diria simplement "no és simpàtic" o "no és gens simpàtic". Sense de, emprant el verb ser i no tenir. Crec que no es pot "tenir res de simpàtic" perquè parlem d'una qualitat, no d'un conjunt d'objectes o d'una cosa. En canvi, sí que podria dir "no tinc res del material que ens demanen". O "no he comprat res de la llista que m'havia fet". Però, no tinc "res" ¿? de "simpàtic"¿?. Em sona molt forçat. Per tant, no li trobe sentit a divagar sobre el dubte, un dubte bastit sobre un calc lingüístic d'una expressió que no veig tan nostra, doncs a mi encara em grinyola.
Certament, es pot dir "no és simpàtic".
Tanmateix, continue dient que no puc saber si és una interferència del castellà o no. Donat que no ho sé, i no hi ha lloc on trobar-ho (sí que he vist que en el Manual de l'estàndard oral de Lacreu és acceptat), voldria que m'ho indicares (cosa que t'agrairia i parlaria d'aquesta error).
Fussant més encara, la pregunta i resposta Què té d'especial? D'especial no té res, és emprada a bastament (incorrecta o no) i això fa que sone bé (vulguem o no).
Al remat, jo sí que hi trobe sentit aquesta divagació: si hem d'acceptar una interferència del castellà, almenys que estiga ben feta sintàcticament, bé amb res o bé amb gens, però raonada.
Doncs jo trobe que "Anònim" hi toca: és una divagació que no trau cap a res, que no va enlloc, perquè això no ho diu ningú. D'altra banda Lacreu no accepta aitals construccions, almenys en l'edició del seu "Manual de l'estàndard oral" de l'any 2000. Tampoc no es diu ni s'hauria d'escriure "ço que" per "allò que", "hom" al costat de l'híbrid "eixe" ni "oració en positiu" en comptes d'oració afirmativa.
És una divagació si partim del fet que siga una interferència del castellà. Però mentre no m'ho refermeu amb la normativa oficial, jo continuaré divagant amb aquest supòsit que es pot trobar a manta en qualsevol dels dialectes del català i que certament representa un problema sintàctic on té les de perdre el "gens". Pel que fa al Manual, apareix en l'edició del 2010.
Que això es trobe en qualsevol dels dialectes del català no vol pas dir que siga català. Per exemple, el senyor Lacreu (un altre giracamises), també escriu al pròleg de la darrera edició del seu manual "jo no tinc per què justificar-me", castellanada grossa, injustificable.
En primer lloc, si dic que està en tots els dialectes és per a exposar un fet i no justificar-lo. Si l'expressió és una interferència del castellà, aquesta afecta tot el domini. En segon lloc, si he esmentat Lacreu no és tampoc per a justificar-lo, sinó per a citar algú que l'usa en un manual de llengua. De retruc ço que demane és que em mostreu la pàgina de la gramàtica oficial que diga que és incorrecta i tot seguit escamparé la correcció.
Encara hi ha gent que parla de "dialectes", de collonades "orientals" o "occidentals" i "eivissenques". Solament hi ha dos catalans: el correcte i l'incorrecte, l'acastellanat i el castís.
Per mi, la fórmula més natural és "no és gens simpàtic". Ara, podria arribar a dir "no té res de simpàtic", o més aviat "no en té res, de simpàtic"; potser per interferència, potser per paral·lelisme amb construccions com ara "no té un pèl de" (v. dicc. sinònims Espinal). El que em sembla agramatical, en canvi, és "no té gens de simpàtic"; mentre que diria ben tranquil·lament "no té gens de simpatia" o bé "no en té gens, de simpatia". Així ho veig jo.
Gràcies per la resposta. Pel que al que dius que és agramatical "no té gens de simpàtic", si ho passem al positiu, hi ha gent que diu: "té molt de simpàtic" o "té poc de simpàtic", aleshores, conseqüentment hauria de poder dir-se l'exemple que he esmentat.
Per a mi, el problema és no ja en el fet sintàctic, sinó que estem acostumats a sentir coses desajustades i les que venen ajustades, en ser estranyes, ens esmussen.
Publica un comentari a l'entrada