dilluns, 29 de juny del 2009

Llengua popular contra comuna

Hom em podria titllar de blaver, però m'adone que el català comú (l'estàndard) s'allunya cada volta més del català del carrer (més concretament, del català parlat per la gent adulta i sense estudis mitjans o superiors), i pense que per raó de les males traduccions dels mitjans de comunicació (periodística, publicitària, etc.). M'emprenya molt que uns quants defensors de la llengua s'òmpliguen la boca dient que el nostre català perd qualitat (especialment per paraules del castellà), però al remat acaben triant unes altres opcions lingüístiques que no tenen res que veure amb el català de tota la vida (i que glossen amb nostàlgia). De retruc, també em sent frustrat quan les generacions universitàries del periodisme (i també de filologia catalana, en què m'incloc) no paren esment ni tenen gust per mirar-se (investigar) la llengua que fan servir, com un tot s'hi val. De ja fa uns estius que m'agrada anar als cursos d'estiu que fa Conselleria, concretament als que fa l'Abelard Saragossà, perquè cada volta que hi he anat m'ha sorprés amb aquesta mena d'interferències que ell troba en els catalans culte i literari, i que jo crec que vénen afavorides pels mitjans de comunicació dits adés. Ell tira per no separar el català popular del general (estàndard), i a partir dels estudis que elabora, i de les reflexions que m'hi faig, m'he adonat fins a quin punt tan important hom està canviant la llengua, en perjuí d'un català popular i en glòria d'un català més estàndard i de retruc més culte. Així com diu l'Abelard, jo tampoc vull que la llengua popular siga rebutjada per a construir un català general. Jo vull que hom deixe ja d'enlluernar-se per coses noves i innecessàries producte de males traduccions, i que d'un altra banda ets queixe que el català va perdent qualitat. Hom tendeix a identificar català popular com a col·loquial, un col·loquial amb totes les incorreccions (hom li diu castellanismes), però per a mi, i com ja he apuntat en altres texts, cal dignificar també el col·loquial, perquè també ho és dir aleshores (i no pues), haver de (i no tenir que), etc. Evidentment, català popular és català col·loquial, i el que diferenciarà el popular del general o del literari no serà una mala traducció de l'anglés, sinó dir lluny en lloc de dir allà on brama la tonyina, o en lloc de dir fer, dir concretament obrar, elaborar, efectuar, executar, realitzar, etc.

dilluns, 22 de juny del 2009

Vacances

Aquest blog tanca momentàniament per raons escolars. Considere que es fa menester unes quantes setmanes de descans, de reflexió lingüística i de balanç d'aquesta aventura que he mamprés. Tornaré amb altres temes de llengua el 14 de setembre que ve. Salutacions i bon estiu.

dijous, 18 de juny del 2009

Més dobles

Més sobre el concepte doble. És general dir en els mitjans de comunicació que algú és doble campió, triple vencedor, quan ha guanyat dues voltes o tres un campionat o premi determinat. Per exemple: el Brasil és quíntuple campió del mundial de futbol; el Sergi Bruguera és el doble guanyador del Roland Garrós. És evident que en matemàtiques dues voltes en multiplicació són el doble (tres, el triple). És per això que és fàcil projectar-ho en el llenguatge periodístic. Però ara em demane jo: si algú guanya els quatre Grands Slams en un any, la denominació també ha de ser quàdruple vencedor. ¿Com solucionem aquesta ambigüitat? Perquè no és el mateix guanyar tres o quatre voltes Wimbledon individual en tres o quatre anys diferents, i guanyar el Wimbledon individual, doble masculí i doble mixt d'una mateixa convocatòria.

dijous, 4 de juny del 2009

W

Quan hom diu l'abecedari i arriba a la lletra que va després de la v, diu v doble (o doble v, si traduïm sense cap mirament de l'anglés o el francés). Per a representar gràficament aquesta wau hom ha decidit fondre dues v i convertir-les en una lletra única, la w. És així que, si la mirem bé, el que hi ha és una v doblada i unida, i no dues ves soltes.

Dic açò perquè hi ha el costum estés a l'hora de lletrejar paraules (terra, allà, súmmum, cappare) de dir doble erre, doble ele, doble eme, doble pe, (o erre doble, etc.) i no dir dues erres, dues eles, dues emes, dues pes. ¿És correcte (o adequat al significat dels mots) fer servir la paraula doble en lloc de dues, interferència pressumpta de l'anglés i del francés?
Free counter and web stats