dimecres, 20 de maig del 2009

Sobre diminutius

El darrer any de la carrera vaig fer una assignatura de l’Emili Casanova: llengua comparada. Comparàvem elements lingüístics entre les diverses llengües romàniques, n’extrèiem les convergències, les divergències, les regles d’evolució, etc. No només comparàvem canvis fonètics, sinó que també miràvem lèxic o temes sintàctics. Quan érem a punt d’acabar el quadrimestre va fer un comentari que pot semblar poc important, però que realment em va fer pensar (en aquell moment i molt més des de fa uns anys, des que m’he pres seriosament açò de la llengua), més que res perquè com a poesia que faig estic interessat a manipular el llenguatge, no tan sols en allò típic que diuen els poetes de crear paraules per a reflectir l’univers propi i tot això i allò: jo pense en altres coses.

Aquell dia, l’Emili ens va passar unes fotocòpies sobre l’afixació. Comentava que des que les llengües romàniques es van independitzar, el corpus de morfemes (prefixos i postfixos principalment) havien frenat la producció i havien anat perdent-se tant la capacitat de crear-ne, com de mantenir els que venien del llatí. Podeu pensar que no és un drama que no inventem més afixos, però des del meu punt de vista sí que es important fer-hi constància i pensar-hi un moment, perquè uns parlants que no saben crear-ne i tiren mà dels afixos d’altres llengües és ben trist. Com ja he comentat en un altre blog, si ja és ben decebedor que reneguem en altres llengües (joder, gilipolles, fuck –sí, tinc un amic que ho diu), si li afegim açò també (i moltes altres coses), aleshores anirem malament.

Doncs bé, explicant el tema de l’afixació a l’institut, he vist que en el llibre de 3r de llengua, en la part dels diminutius, només hi era la forma -et/-eta. Llavors, jo voldria reivindicar el paper important que fa el postfix –iu/-iua, bandejat i que mereix ésser tingut en compte, estudiat a les escoles i fet servir (i si em colleu, proposar que hom l’accepte en l’IEC, secció filològica, o en l’AVL, on siga, si és que cal que un afix haja de ser normatiu, que no ho sé). Vet ací uns exemples: blaniu, cariua, cosiues, xicotius, i la que més m’agrada, d’un barroquisme excepcional: xicotiuiu i xicotiuet.

dimecres, 6 de maig del 2009

Menut i gran

He decidit obrir una sèrie de texts que parlaran de la llengua popular envers la comuna i voldria que hom hi diguera la seua, perquè, roda i volta, un raonament sense debat sincer i raonat (redundància perdonable) no va enlloc, i aquest blog està per a això. El primer text de la sèrie feia referència al verb haver-hi i ara voldria continuar amb aquest segon mitjançant les oracions següents.

  • Ves per on, la menuda ha eixit més lletgeta que la del mig.
  • Oi, com s’estimen el menut de la casa: el malcrien.
  • Però la menuda és la més graciosa, que balla i canta.
  • Joan era el més menut dels quatre germans.
  • Però a mi, qui més m’agrada és la menuda.

Veritat que ens sona beníssima la paraula
menut, i que la fem servir en aquesta situació? Ara reflexionem i pensem en l’antònim. (vos deixe cinc segons). Si heu pensat que el contrari és major (Ves per on la major ha eixit més lletgeta que la del mig), per a mi hi ha un problema d’incongruència afavorida pel castellà que hi diu mayor. De tota la vida que s’ha dit menut en l’àmbit popular, i per a aquest cas que tractem, el contrari de menut és gran. Altrament, si hom decideix fer servir, així encara, major, doncs que faça servir per las casos presentats el terme menor (Ves per on, la menor ha eixit més lletgeta que la del mig) perquè el contrari de major és menor, i si en fer-ho, no agrada aquest menor i tria fer servir menut, doncs té un altre problema d’incongruència.

Al remat, atés aquest fet, jo pense que la proposta dels mitjans de comunicació de promoció dels mots
major i menor no aporta més categoria que el que hom diu en el català popular. Com a exemple, fixem-nos en el llibre de 1r de batxillerat de Marfil que ja empra menor: La filla menor [de Jaume Roig] ingressà en el convent de la Trinitat.

Per cert també, si hom diu els
menuts de la casa, hom hauria de dir també els grans de la casa (referint-se als de més edat, dits també, avis)
Free counter and web stats