Estar més gerundi

Que l'anglés ha entrat de manera evident, no ja en el lèxic, sinó en la sintaxi (fet molt més complicat) es pot comprovar amb aquesta anotació. Mirem aquest exemple i digueu si hi trobeu alguna diferència.

(Context: entren i vos sorprenen)

• -Què fas?
• -Em furgue el nas?

• -Què estàs fent?
• -Estic furgant-me el nas.

Per a aquella gent que deu tenir uns quants anyets, de 40 cap amunt li sonarà més corrent el primer cas, però els més jóvens, de 30 cap avall, les dos els sonarà igual, fins i tot el primer cas potser els resultarà un poc estrany, i dels exemples que posaré suara veuran més còmode el segon terme:

• -Mira, plou.
• -Mira, està plovent.

Aquells qui hem estudiat anglés el present continuous ha estat un maldecap perquè era una forma que no féiem servir com tocava, sinó més aviat l'altra, el present simple. En lloc de dir What are you doing? déiem What do you do? Fet i fet, doncs, el que nosaltres expressem en present simple, l'angloparlant ho fa en continuous.

Però què ha passat perquè ja amb tota la naturalitat del món fem servir el present continuous en lloc del simple: la resposta està en les pel·lícules, sèries i llibres d'origen lngüístic anglés que ens atapeeixen les orelles i s'intal·len en la nostra sintaxi.

El meu dubte és: ¿els professionals de la llengua farem el possible per evitar aquesta intromissió lèxica? Perquè, si som tan rígids per bandejar coses com deure que o tenir que com a perífrasis d'obligació, crec que per coherència, també hauríem de rebutjar aquesta intromissió forana (que al remat, costa moltíssim de llevar i que servidor, malgrat l'esforç també l'ha deixada passar qualque volta).

Nota: per a aquells que vulguen trobar algun matís entre l'u i l'altre, que tinguen present que el present continuous en català ja té un matís concret: expressar duració en un període de temps:

Aquesta setmana estic llegint apassionadament La vida gloriosa de santa Anna. (és a dir, durant tota la setmana he llegit el llibre).

Nota 2: si ho comparem amb altres llengües, el francés fa servir être en train de, l'italià el fa amb estar més gerundi, en romanés no el fa servir. Caldrà investigar-ho doncs, des d'un punt de vista panromànic, i el més important, diacrònic: amb uns quants segles de distància.

Ala, pensem-hi.

Eixir i partir

Des que faig idiomes, m'invente sèries de paraules per a recordar-les tot fent servir relacions lògiques. La més habitual és la dels parells complementaris i de contraris. Per exemple: a un dins sempre hi ha un fora. A un entrar hi ha un eixir. Vés per on, ara que he tret el tema d'eixir... Si el contrari d'entrar és eixir, el d'arribar, quin serà?

Voldria que reflexionareu un poc ço que vos diré: a quina llengua voleu assemblar-vos? Al castellà o al francés i a l'occità? Salir-Llegar; Partir-Arriver/Partir-Arribar.

Feta la reflexió, què voleu que hi haja en les estacions de trens, d'autobusos, etc. Partides (i partir) o Eixides (i eixir).

Nota: allà on diu eixir, és evident que hom pot dir sortir.

Veure, fer, riure

El parlar col·loquial, per exemple, de la Marina diu en l'imperfet el següent: jo vea, vees, vea, véem, véeu, veen. També diu jo ria, ries, ria, ríem, ríeu, rien; de retruc, jo fea, fees, fea, féem, féeu, feen. Normativament, hom ha de fer servir la i antihiàtica i hauria de dir-hi veia, reia, feia, les vocals tòniques de les quals hauria de ser la e, ço és, un mot pla.

No penseu que hauria estat millor mantenir aquesta forma dialectal com a marca de normativa? Pareu l'orella i fixeu-vos en el detall: quanta gent que veu escrita (i de retruc la diu en parlar) la paraula veia, diu ve[í]a i no v[é]ia?

Malauradament

M'ho sembla a mi, o és possible que em falle la lògica? No hauria de dur el mot malauradament una h entremig? Mal i participi del verb haver (haure): Malhauradament. El dubte que tinc ara és: com que aurat ve d'ahuir i hom li ha fet caure la h, com a signe distintiu d'hiat, no tocaria dur dièresi la u, malaüradament? 

Haguera contra hauria

L'octubre del curs passat, vaig preparar uns amics per als exàmens de la JQCV. D'entre la faena que vam fer va ser repassar un examen de Junta. Ves per on, vaig trobar l'exemple següent:

32. Si no hagueres assistit a aquell sopar, no ____________ la meua amiga.

a) hagueres

b) hauries

c) les dos formes, "hagueres" i "hauries", són adequades.

No cal dir que la meua resposta va ser hauries, perquè en aquesta pregunta hom el que pretén corregir és la intrusió del subjuntiu en la part de la condicional. Bé, dit açò i després de mirar les solucions vaig quedar com un idiota en veure que la resposta de la Junta és la c). Això com? Que les dues formes són les adequades. La resposta correcta (i no adequada!) és la b).

Després de quedar en evidència amb els amics en aquesta correcció, em vaig sentir impotent de veure com es sanciona aquesta contaminació del condicional per part del subjuntiu. Em dol moltíssim que des de la Junta mateixa (i segurament, de retruc, de la gramàtica normativa de l'AVL) s'accepte com a adequat (quins covards, que no s'atreveixen a dir correcte o normatiu: què vol dir això d'adequat?) aquest ús doble del subjuntiu. Més encara quan els mateixos professors valencianoparlants ho accepten de manera inconscient (vaig demanar a uns companys si no trobaven estranya l'oració següent: Tu que hi hagueres fet. Tots em van dir que els sonava bé), o de manera conscient, és a dir, professionals de la llengua que es neguen a corregir-se tot adduint raons sociolingüístiques. Igual de castellanisme és dir bocadill que fer servir aquest subjuntiu en lloc del condicional.

Però compte, que açò no és un problema dels valencians. Fussant un poc per ací i per allà, els orientals també tenen aquest problema. He trobat els exemples següents en Quim Monzó en l'obra Ollivetti, Moulinex, Chafotteaux et Maury:

"Ell, jove, haguera pogut aconseguir [...] però decidí de provar si era gaire interessant el tan famós sedentarisme" a "Globus".

"I sort que havien de plegar, a la matinada que si no haguera pogut fer durar dies" a "Un cinema".

Tot seguit, un ús correcte, que també n'hi han.

"Pensa si no hauria estat millor de girar el matalàs" a "Thomson, Braun, Corberó, Phillishave".

Més exemples de la premsa, focus imprescindible de contaminacions lingüístiques:

Zapatero: 'Jo no hagués prohibit les corrides de toros'

Francesca Forrellad: "Tot i tenir 81 anys, no hagués pogut publicar la meva novel·la si no hagués sabut adaptar-me a les noves tecnologies"

Mas reconeix que "no hagués fet així" el vídeo de CiU on Espanya roba a Catalunya

Així doncs, el meu dubte de llengua aviat esdevindrà certesa, hom acabarà acceptant aquest ús doble del subjuntiu. Com a detall, mirem les altres llengües:

If I had lived there I would have met that cool crew. (plusquamferfett i condicional compost)

Si j'avais dormi huit heures, je t'aurais attendu mieux. (plusquamperfet i condicional compost)

Se tivesses feito isso, terias ganhado uma fortuna. (plusquamperfet de subjuntiu i condicional compost).

Com podeu comprovar, aquestes llengües fan servir dos formes verbals diferents, i nosaltres què hi farem?

Preparar

Ara fa un bon grapat d'anys vaig fer alemany a l'escola oficial d'idiomes. Va ser en el tercer curs quan vaig ser conscient d'un detall amb el verb preparar. L'alemany té els dos verbs següents: vorbereiten i zubereiten. A colp d'ull s'intueix que hi ha l'arrel bereiten i els prefixos vor i zu seran qui donaran el matís al verb. Si no vaig errat, vorbereiten vol dir disposar les coses, tenir-les a punt per a algun fet; mentre que zubereiten vol dir fer algun menjar, ajuntar els ingredients per a fer un menjar. Al remat, tots dos verbs es tradueixen comunament per preparar.

La meua mania és: no penseu que estem abusant del verb preparar? És a dir, si preparar té un significat de deixar enllestida alguna cosa per a després fer-la, ¿no trobeu que hi han situacions en què no hauríem de dir preparar? Per exemple, quan algú diu,

-Què fas?

-Prepare el dinar.

No seria més encertat dir, faig el dinar? (no cal dir, que aquest exemple està posat amb tota la mala idea del món, perquè, si no hi ha context, hom pot preparar el dinar: per exemple, pelar, tallar, capolar els ingredients amb antel·lació per a després temps més tard cuinar-ho: però, bé, ja m'enteneu, oi?)

Més sobre el brunch

Vet aquí que els dubtes de guàrdia han trobat un article al Punt de hui. Molt interessant és també la llista d'àpats que es presenta al final del text.