En la correcció d’un exercici sobre OD i OI del llibre he trobat l’oració següent, Extreu sang als donants. A grans trets i sense pensar-hi gaire, hom hi diria sang OD i als donants OI.
Fixem-nos en aquesta altra oració, Extreu petroli al desert. En aquesta oració tenim petroli OD i al desert CCL. Idò com? ¿Mateixa estructura i funcions diferents: als donants OI i al desert CCL? ¿Vol dir això que quan extreiem un OD a una persona és un OI i quan és a un espai és un CCL? ¿Per què aquesta discriminació, si , fet i fet, els dos indiquen espai, malgrat que u és persona i l’altre cosa?
Filem més prim: ¿És possible que el que tinguem ací és una interferència de preposicions, ço és, que en lloc de fer servir la preposició que toca sintàcticament, en fem servir una altra perquè ens sona bé (o com he apuntat en algun altre text, per analogia)? Comptat i debatut, el verb extreure determina la preposició de, siga persona, siga cosa: Extreu sang del pacient, Extreu petroli del desert. Per tant, no és sintàcticament coherent fer servir la a.
D’una altra banda, si hom està encabotat que hi haja un OI, em fa la sensació que la preposició que caldria emprar per al dit OI no és precisament la a, sinó per a: així, Han extret sang per als pacients, (Han donat flors per a Josep: tanmateix, la a ací també funcionaria, però per al cas de què parlem ara no hi ha cap mena d’interferència sintàctica).
Per si encara hi han més dubtes: hom ha dit que en una oració no pot hi haure dos o més OD, o dos o més OI (si no és que estan relacionats amb una conjunció i, o, etc.). Atés aquest fet, vet ací l’exemple Extreu sang a Maria per al meu germà. La qüestió és, ¿tant a Maria com per al meu germà són OI? ¿No havíem quedat que en una oració no poden hi haure dos o més OI si no estan relacionats amb una conjunció?
Per a reblar més el clau, aclarir la troca i extreure l’entrellat de la a, al DIEC2 hom diu que la preposició a té els significats següents: complement de lloc, complement de temps, complement de règim. Si reprenem l’oració Extreu sang al pacient, sembla que cap d’aquestes accepcions s’hi ajusta, perquè, fet i fet, ¡el contingut semàntic d’aquesta a és d’origen! Amb la qual cosa, ¿vol dir açò que ens trobem amb una a fenomenal, amb una a que és una superpreposició, que és capaç de ser destinació i procedència, final i origen, omega i alfa? ¿De ser, roda i volta una intrusa laboral envers la de?
Al remat, el DIEC2 apunta que extreure regeix la preposició de, malgrat que tots els exemples que posa, són justament de coses, i no de persones.
Fixem-nos en aquesta altra oració, Extreu petroli al desert. En aquesta oració tenim petroli OD i al desert CCL. Idò com? ¿Mateixa estructura i funcions diferents: als donants OI i al desert CCL? ¿Vol dir això que quan extreiem un OD a una persona és un OI i quan és a un espai és un CCL? ¿Per què aquesta discriminació, si , fet i fet, els dos indiquen espai, malgrat que u és persona i l’altre cosa?
Filem més prim: ¿És possible que el que tinguem ací és una interferència de preposicions, ço és, que en lloc de fer servir la preposició que toca sintàcticament, en fem servir una altra perquè ens sona bé (o com he apuntat en algun altre text, per analogia)? Comptat i debatut, el verb extreure determina la preposició de, siga persona, siga cosa: Extreu sang del pacient, Extreu petroli del desert. Per tant, no és sintàcticament coherent fer servir la a.
D’una altra banda, si hom està encabotat que hi haja un OI, em fa la sensació que la preposició que caldria emprar per al dit OI no és precisament la a, sinó per a: així, Han extret sang per als pacients, (Han donat flors per a Josep: tanmateix, la a ací també funcionaria, però per al cas de què parlem ara no hi ha cap mena d’interferència sintàctica).
Per si encara hi han més dubtes: hom ha dit que en una oració no pot hi haure dos o més OD, o dos o més OI (si no és que estan relacionats amb una conjunció i, o, etc.). Atés aquest fet, vet ací l’exemple Extreu sang a Maria per al meu germà. La qüestió és, ¿tant a Maria com per al meu germà són OI? ¿No havíem quedat que en una oració no poden hi haure dos o més OI si no estan relacionats amb una conjunció?
Per a reblar més el clau, aclarir la troca i extreure l’entrellat de la a, al DIEC2 hom diu que la preposició a té els significats següents: complement de lloc, complement de temps, complement de règim. Si reprenem l’oració Extreu sang al pacient, sembla que cap d’aquestes accepcions s’hi ajusta, perquè, fet i fet, ¡el contingut semàntic d’aquesta a és d’origen! Amb la qual cosa, ¿vol dir açò que ens trobem amb una a fenomenal, amb una a que és una superpreposició, que és capaç de ser destinació i procedència, final i origen, omega i alfa? ¿De ser, roda i volta una intrusa laboral envers la de?
Al remat, el DIEC2 apunta que extreure regeix la preposició de, malgrat que tots els exemples que posa, són justament de coses, i no de persones.
6 comentaris:
Josep Vicent: com sempre, l'encertes. No se m'hauria ocorregut mai tot plegat. Xiquet, et veig d'ací a poc, a l'IEC, a l'AVL o a qualsevol tiberi normatiu que es munte. Salutacions
Això de l'IEC és un acudit molt bo, Francesc. Roda i volta, què en farem tot plegat en l'ensenyament, en la correcció i en la vida diària?
Francesc, no estarà en l'IEC ni en l'AVL perquè no s'atreveix a fer-los arribar les seues propostes.
Dospoals, sàpies que les coses que pense, però que no comuniques a qui li les has de comunicar és com si no les pensares (roda i volta, això ens deia una profe molt bona de llengua espanyola a l'institut).
El que em preocupa més no és que aquestes propostes arriben o no a l'IEC o a l'AVL, sinó més aviat que els professionals de la llengua (no només els correctors) sinó nosaltres, els professors, no ens fixem en aquestes coses o si ens les diuen, no fem alguna cosa per a solucionar-les.
Bé, Dospoals, moltes vegades sí que ens adonem de coses com estes, el que passa és que no som cap autoritat lingüística.
És a dir, que per molt que no m'agrade com està plantejada una cosa, normativament parlant, no puc dedicar-me a canviar-la de cara als meus alumnes: primer, perquè es troben a un altre nivell, i segon perquè estaria enganyant-los i fent conjetures si el que jo els explique no està acceptat normativament parlant.
Per tant, pense que el que cal fer és tractar que la normativa canvie, perquè sinó podem fer ben poca cosa. Ja hi ha prou polèmiques com per crear-ne de noves.
Sobre el tema de l'autoritat lingüística i la creació de polèmiques noves, el que vull comentar en aquest text no és ja el paper que ha de fer l'IEC en l'afinació i precisió dels significats dels mots, sinó més aïna el paper que fem els professors i els qui escriuen els llibres de text. és a dir, ¿quin és el nivell de percepció d'aquesta mena de detalls? ¿Quin és el nivell de capacitat per trobar i reflexionar sobre aquestes coses? ¿És possible que des que vam acabar al carrera ens hem aburgesat tant que no ens fixem en auqestes coses i roda i volta ens movem amb la inèrcia edl que significa acabar una carrera i no qüestionar-se les coses?
Parlant de jo matiex, si no és perquè tinc aquesta curiositat per les paraules, perquè em preocupa la correcció de la llengua, perquè em preocupa moltaíssim l'aburgesament com a usuari de la llengua, doncs file més prim i m'hhi fixe.
al remat, reconduir la llengua no ha de ser cosa només de l'IEC, sinó també dels professors i dels usuaris de la llengua que no han de ser tan còmodes.
Publica un comentari a l'entrada