Recordant una altra volta aquelles paraules que s’escriuen diferent en valencià i en castellà, m’ha vingut al pensament el mot subhasta, pel maldecap que implicava per als estudiants adults aquesta h en mig de la paraula, i que en castellà no hi és, subasta. Si fussem un poc en l’etimologia, subhasta fa referència a l’acció dels romans de vendre béns públics en un lloc determinat, concretament en una zona marcada amb una asta o pal: és així que ire sub hasta.
El problema que em plantejava a l’hora de fer aquest text consistia en si era necessari mantenir aquesta h de la paraula. Els enraonaments han estat els següents. El mot és recent, segons el DCVB: Adjudicació al millor postor; cast. subasta. Se anuncien subastes amb aquest objecte, Ignor. 51. Abans, hom feia servir el terme encant: Venda en què es cedeix la mercaderia al més dient; cast. subasta, almoneda. Dixeren que's faés encant dels moros e de la roba que y era e de totes les coses..., e dèyem-los: Veets aquest encant no serà encant, que engan serà, Jaume I, Cròn 89 (DCVB). Aleshores, hom podria suposar que subhasta seria un cultisme, i com a paraula culta caldria respectar aquesta h etimològica, malgrat que els mots patrimonials ast, asta, (a)stella l’han feta caure (fixem-nos tanmateix que l’exemple del DCVB sembla una mampresa del castellà).
La cosa és, si el català manté les h per raons etimològiques (honor, hora, home, hivern, herba), ¿per què hom no ha fet que ast, asta, (a)stella reprenguen aquesta h etimològica? ¿Seria una inconveniència fer caure aquesta h de subhasta, atés el fet que dita expressió està escrita com una paraula sencera i no com una de les tantes expressions llatines (sub iudice, ad hoc, ad hominem)? ¿Hom ho consideraria una convergència malvada envers el castellà?
Nota: en el cas de subharmònic, subhipoteca, subhumit, queda clar al nostre enteniment actual que hom hi entén una cosa per baix d’una altra, i es fa evident no capficar-se amb aquesta h. Tanmateix, en el cas de subhasta, no crec que la gent pense que fa referència a una venda pública en un lloc que està baix d’un pal o asta, sinó simplement, venda pública. De regal, continuem amb subhasta o promovem més encant, que és més patrimonial (o la deixem que servisca només com a mercat de quincalla i objectes troters?
El problema que em plantejava a l’hora de fer aquest text consistia en si era necessari mantenir aquesta h de la paraula. Els enraonaments han estat els següents. El mot és recent, segons el DCVB: Adjudicació al millor postor; cast. subasta. Se anuncien subastes amb aquest objecte, Ignor. 51. Abans, hom feia servir el terme encant: Venda en què es cedeix la mercaderia al més dient; cast. subasta, almoneda. Dixeren que's faés encant dels moros e de la roba que y era e de totes les coses..., e dèyem-los: Veets aquest encant no serà encant, que engan serà, Jaume I, Cròn 89 (DCVB). Aleshores, hom podria suposar que subhasta seria un cultisme, i com a paraula culta caldria respectar aquesta h etimològica, malgrat que els mots patrimonials ast, asta, (a)stella l’han feta caure (fixem-nos tanmateix que l’exemple del DCVB sembla una mampresa del castellà).
La cosa és, si el català manté les h per raons etimològiques (honor, hora, home, hivern, herba), ¿per què hom no ha fet que ast, asta, (a)stella reprenguen aquesta h etimològica? ¿Seria una inconveniència fer caure aquesta h de subhasta, atés el fet que dita expressió està escrita com una paraula sencera i no com una de les tantes expressions llatines (sub iudice, ad hoc, ad hominem)? ¿Hom ho consideraria una convergència malvada envers el castellà?
Nota: en el cas de subharmònic, subhipoteca, subhumit, queda clar al nostre enteniment actual que hom hi entén una cosa per baix d’una altra, i es fa evident no capficar-se amb aquesta h. Tanmateix, en el cas de subhasta, no crec que la gent pense que fa referència a una venda pública en un lloc que està baix d’un pal o asta, sinó simplement, venda pública. De regal, continuem amb subhasta o promovem més encant, que és més patrimonial (o la deixem que servisca només com a mercat de quincalla i objectes troters?
6 comentaris:
Josep Vicent, com sempre, llegir el teu bloc és un goig. Pel que fa a la pregunta que fas, trobe que mantindríem "subhasta" com ara, i "encant" per a mercats de quincalla, com tu dius. Quines feines que et prens, xiquet! Salutacions
Un plaer que t'agrade.
Però a la pregunta sobre si subhasta o subasta, ¿què en penses?
Jo pense que caldria o canviar "subhasta" per "subasta" o posar-li la h a la paraula "asta" (i potser esta última opció seria la més encertada).
Però com sempre dic... que siga convenient canviar-ho no em sembla que siga una raó suficient com perquè ens passem per allà la normativa. Ja m'enteneu...
Si pensem que cal canviar-ho, comuniquem-ho a les autoritats lingüístiques que fan la normativa i mirem per canviar-ho (però sense fer sectes).
Evidentment, les sectes de què pateix la nostra llengua, fet i fet, son els negacionistes de la unitat de la llengua. Dincs les meues possibilitats de coneixement i de temps he raonat la resposta a una ocsa que em sembla arbitrària. Perquè roda i volta, malgrat que la llengau és uan cosa arbitrària de representar, no ha de ser-ho a l'hora de codificar.
"llengua és una cosa"
Trobe que la "h" hauria de dexaparèixer; supose que Fabra la degué conservar com a cultisme. D'una altra banda, "subhasta" i "encant(s)" no són ben bé la mateixa cosa i la llengua els necessita a tots dos.
Publica un comentari a l'entrada