Mentre treballava el concepte d’OD el curs passat, vaig demanar als alumnes que feren oracions interrogatives amb el pronom què, de manera que en contestar els eixira els dits OD: per exemple, què pintes? Què talles? Què parteixes? Què fas? A l’hora de corregir l’exercici, u dels alumnes (del grup dels graciosets) va proposar: què cagues?
Aquesta pregunta és la cabdal per al dubte que tinc, perquè la resposta que segueix hauria de ser merda, excrements, pilotetes, panderades, etc., però com a parlants que a voltes fem aquesta pregunta, la fem perquè hom responga: cague dur o cague blanet. Així doncs, sintàcticament si mirem la pregunta, ¿la resposta està ben feta? Altrament, si mirem la resposta, ¿la pregunta està ben feta? Ací dur o blanet (o caldós) és un predicatiu i el parell plantejat hauria de ser: com cages? Cague blanet. Fet i fet, si algú demana què el que hom espera és una realitat (un objecte) que s’expulsa del cos, i no una característica de la realitat expulsada.
Atés açò, hom pot trobar aquest fenomen d’encreuament en altres casos, d’entre altres en els verbs costar, valdre o pesar. Què costa això? Vint euros; què val això? Molts diners; què peses? Noranta quilos. En aquestes tres respostes tenim tres realitats (euros, diners i quilos), llavors sintàcticament seria coherent. De la mateixa manera en molt costa això? Poquet; molt val això? No gens; molt peses? Molt, també són coherents sintàcticament amb el que hom demana. El problema sintàctic ve quan fem l’encreuament: què costa això? Ui, molt; molt costen les peres? Vint euros. Ací veiem que sintàcticament estan descol•locats: hom demana un OD i respon un CCQ, i a l’inrevés.
Al remat, el dubte que tinc és: cal ser tan primmirat en aquest fet i corregir els parlants (o més allà, qualsevol obra escrita: novel•les, poemes, articles científics...), i dir-los que cal preguntar o respondre com toca sintàcticament, o simplement deixar-los fer i demanar que hom corregisca l’entrada què del DIEC2 amb un afegitó: quina quantitat. Perquè roda i volta, trobe que aquest dubte pot ser igual d’important que el per i el per a, o el ser i l’estar (més que res per la dificultat de traure’n l’entrellat, tant en els experts com en els parlants, que fan la seua).
Aquesta pregunta és la cabdal per al dubte que tinc, perquè la resposta que segueix hauria de ser merda, excrements, pilotetes, panderades, etc., però com a parlants que a voltes fem aquesta pregunta, la fem perquè hom responga: cague dur o cague blanet. Així doncs, sintàcticament si mirem la pregunta, ¿la resposta està ben feta? Altrament, si mirem la resposta, ¿la pregunta està ben feta? Ací dur o blanet (o caldós) és un predicatiu i el parell plantejat hauria de ser: com cages? Cague blanet. Fet i fet, si algú demana què el que hom espera és una realitat (un objecte) que s’expulsa del cos, i no una característica de la realitat expulsada.
Atés açò, hom pot trobar aquest fenomen d’encreuament en altres casos, d’entre altres en els verbs costar, valdre o pesar. Què costa això? Vint euros; què val això? Molts diners; què peses? Noranta quilos. En aquestes tres respostes tenim tres realitats (euros, diners i quilos), llavors sintàcticament seria coherent. De la mateixa manera en molt costa això? Poquet; molt val això? No gens; molt peses? Molt, també són coherents sintàcticament amb el que hom demana. El problema sintàctic ve quan fem l’encreuament: què costa això? Ui, molt; molt costen les peres? Vint euros. Ací veiem que sintàcticament estan descol•locats: hom demana un OD i respon un CCQ, i a l’inrevés.
Al remat, el dubte que tinc és: cal ser tan primmirat en aquest fet i corregir els parlants (o més allà, qualsevol obra escrita: novel•les, poemes, articles científics...), i dir-los que cal preguntar o respondre com toca sintàcticament, o simplement deixar-los fer i demanar que hom corregisca l’entrada què del DIEC2 amb un afegitó: quina quantitat. Perquè roda i volta, trobe que aquest dubte pot ser igual d’important que el per i el per a, o el ser i l’estar (més que res per la dificultat de traure’n l’entrellat, tant en els experts com en els parlants, que fan la seua).
6 comentaris:
Home, jo crec que els casos col·loquials que comentes ben poden ser una influència del castellà, del "que" amb un valor quantitatiu (p.ex. el cas de "Què calor!" en lloc de "Quina calor!").
Per tant, sembla millor opció evitar eixos usos, perquè si comencem a admetre eixe tipus de canvis sintàctics no podrem parar mai, fins que el valencià i el castellà siguen la mateixa cosa :-)
Això que són usos col·loquials, no sé fins a quin punt pot arribar als generals o formals. Tot serà cosa d'estudiar-ho.
Pel que fa al castellà, tampoc sabria dir si n'és una interferència o un fenomen propi valencià.
expontàniament no he sentit mai a dir "què val això", sempre "quant".
Ací puc dir poc, tot depén d'on ens menegem.
Oi tant que se sent dir "què peses?, "què val?", "què costa?"!
Has aconseguit esbrinar --5 anys després-- d'on vénen aquests usos col·loquials?
En castellà existeix el mateix fenomen, i diria que més estès que en català.
http://www.fundeu.es/consulta/que-cuesta-1240/
www.fundeu.es
Jo he sentit més d'un cop en català (i podria dir jo mateixa) frases com les que cita la Fundéu en castellà: "què vas? al cine?" o "què ho has fet? amb un martell?" (diferents de "que vas al cine?", "que ho has fet amb un martell?"). En canvi, no diria mai *"Què anys tens?"
Un detall: "Què vas?" = "On vas?", "Què ho has fet?" = "Com ho has fet?" porten sempre una segona part ("al cine", "amb un martell"), que ajuden a entendre que no es tracta d'"autèntics" "què" sinó de fórmules que simplement indiquen que allò és una interrogació i que el context s'encarrega de complementar i aclarir.
Gràcies per l'anotació. Després de tant de temps, considere que respectaré la cosa sintàctica i si demane què respondré un nom i si demane com respondré un adjectiu. Què cagues? glòria! com cagues? blanet!
Publica un comentari a l'entrada