Dígraf: Conjunt de dues lletres que equivalen a un únic so. Aquesta és la definició que el llibre de 3r de l’ESO de Bromera, març 2007, Valencià, Llengua i literatura, fa del concepte de dígraf. Tot seguit els hi especifica. En aquesta definició amb exemples hi tinc alguns dubtes. De bestreta un detall massa primmirat: posa com a dígraf tll, i amb la definició a l’ull, això són tres lletres i no dues.
Anant ja de bo, voldria parlar del dígraf tz. Per a mi, aquest dígraf presenta problemes als qui fan el manual, perquè sovint hom posa exemples gens encertats, i que contradiuen la definició de dígraf. Així, al manual, hom posa d’exemple tretze. Si la tz del número fóra un dígraf, hom diria [treze], o una cosa semblant, però en realitat hom hi fa dos sons una mena de [d] i [z] juntes, de manera que ja no tenim un so únic, el dígraf. Fet i fet, l’exemple més encertat hauria estat analitzar, on sí que hom fa servir un so únic [z] (des d’un punt de vista valencià, òbviament, continuador de la tradició medieval, si ho comparem amb la manera de fer l’oriental).
Un altre dígraf de què tinc dubtes és ts. Al llibre hom hi posa potser, i quan jo el pronuncie hi faig una [t] i una [s]. Si realment fóra un dígraf hom hauria de pronunciar-hi una [s] (com quan algú llig malament la paraula medieval jatsia [dʒasia]) o una [tʃ]. De retruc, si ts és dígraf, supose que pecats, gots o parets també el tenen.
Al remat, també inclou com a dígraf les lletres que geminen un so. ¿És la geminació un so únic, ço és, l’allargament d’una consonant és un so únic? Quan hom diu emmudir o connivència, ¿de veres allarga el so o hi pronuncia dues m o n juntes? Ho comente perquè si s’escaiera el segon cas, ja no tindríem dues lletres juntes amb un so únic i només en el cas de setmana (dit [semana]) o cotna (dit [cona]) sí que tindríem un so únic. El mateix passaria amb la l geminada, on novel•la, dit [novela], sí que seria un dígraf, i Novetlé o vetlar actuarien com emmudir o connivència.
Al remat, un embolic que tinc.
Anant ja de bo, voldria parlar del dígraf tz. Per a mi, aquest dígraf presenta problemes als qui fan el manual, perquè sovint hom posa exemples gens encertats, i que contradiuen la definició de dígraf. Així, al manual, hom posa d’exemple tretze. Si la tz del número fóra un dígraf, hom diria [treze], o una cosa semblant, però en realitat hom hi fa dos sons una mena de [d] i [z] juntes, de manera que ja no tenim un so únic, el dígraf. Fet i fet, l’exemple més encertat hauria estat analitzar, on sí que hom fa servir un so únic [z] (des d’un punt de vista valencià, òbviament, continuador de la tradició medieval, si ho comparem amb la manera de fer l’oriental).
Un altre dígraf de què tinc dubtes és ts. Al llibre hom hi posa potser, i quan jo el pronuncie hi faig una [t] i una [s]. Si realment fóra un dígraf hom hauria de pronunciar-hi una [s] (com quan algú llig malament la paraula medieval jatsia [dʒasia]) o una [tʃ]. De retruc, si ts és dígraf, supose que pecats, gots o parets també el tenen.
Al remat, també inclou com a dígraf les lletres que geminen un so. ¿És la geminació un so únic, ço és, l’allargament d’una consonant és un so únic? Quan hom diu emmudir o connivència, ¿de veres allarga el so o hi pronuncia dues m o n juntes? Ho comente perquè si s’escaiera el segon cas, ja no tindríem dues lletres juntes amb un so únic i només en el cas de setmana (dit [semana]) o cotna (dit [cona]) sí que tindríem un so únic. El mateix passaria amb la l geminada, on novel•la, dit [novela], sí que seria un dígraf, i Novetlé o vetlar actuarien com emmudir o connivència.
Al remat, un embolic que tinc.
2 comentaris:
Sí, d'això també em vagi adonar jo quan explicava valencià a l'escola d'adults... La veritat és que sí que es tracta d'una definició ben desencertada.
Hi pensaré a vore si se m'acudeix alguna idea brillant :-)
Continue pensant-hi... però és fotut.
De moment, he de dir, que la definició que en fa la Viquipèdia és més interessant que la que en fa l'IEC:
"Un dígraf és un grup de dues lletres emprades per representar un únic fonema en l'ortografia d'una determinada llengua. Sovint, es tracta d'un fonema que no es pot expressar amb una única lletra de l'alfabet emprat per escriure l'idioma en qüestió. Altres vegades, però, hi ha una única lletra que representa el mateix fonema, i el dígraf existeix per motius històrics, ortogràfics o dialectals."
No obstant això, les contradiccions continuen.
Publica un comentari a l'entrada