Els accents diacrítics fan ràbia. A l’institut sempre tinc la mateix brega cada any amb els alumnes, perquè estic jo, que els obligue a estudiar-se la llista de paraules, i estan ells, que uns no ho fan i uns altres que sí, i es fan l’embolic de qui del parell és el que el duu i el que no. A bonament els dic que jo també vaig haver d’aprendre-me’ls i que tot és qüestió de pràctica, fet i fet, de pencar (cosa que no és molt habitual en el general del nostre alumnat). Per a ajudar-los els faig el teatret de les regles mnemotècniques.
Ara bé, torne a dir, els accents diacrítics fan ràbia i encara que una part deu estar-hi a favor, moltes voltes els llevaria, per dues raons. La primera respon a l’argument que diu que s’han de fer servir per a evitar desambiguacions. Des del meu punt de vista, quan parlem tothom entén la diferència d’un te i un té, d’un es i un és, de manera que si ens entenem en parlant, en l’escrivint hom no hauria per què suposar dubte del lector, perquè el context ja determina si el te o l’es són pronoms o el verbs. Ausades ja hem ben interioritzat les estructures lingüístiques i discursives (d’això ja fa més de deu mil anys).
La segona raó s’explica per la minuciositat i l’abast de la llista de parelles de mots. Considere que en la llista manquen parells tan importants i susceptibles d’ambigüitat com volen i volen o set i set. Perquè si es tracta d’això de posar paraules comuníssimes, aquestes haurien de ser sense cap tipus de retard, amb molt més motiu que altres parells com cóc i coc o cóm i com. O tots o ningú.
Ara bé, torne a dir, els accents diacrítics fan ràbia i encara que una part deu estar-hi a favor, moltes voltes els llevaria, per dues raons. La primera respon a l’argument que diu que s’han de fer servir per a evitar desambiguacions. Des del meu punt de vista, quan parlem tothom entén la diferència d’un te i un té, d’un es i un és, de manera que si ens entenem en parlant, en l’escrivint hom no hauria per què suposar dubte del lector, perquè el context ja determina si el te o l’es són pronoms o el verbs. Ausades ja hem ben interioritzat les estructures lingüístiques i discursives (d’això ja fa més de deu mil anys).
La segona raó s’explica per la minuciositat i l’abast de la llista de parelles de mots. Considere que en la llista manquen parells tan importants i susceptibles d’ambigüitat com volen i volen o set i set. Perquè si es tracta d’això de posar paraules comuníssimes, aquestes haurien de ser sense cap tipus de retard, amb molt més motiu que altres parells com cóc i coc o cóm i com. O tots o ningú.
5 comentaris:
doncs mira... mai m'ho havia plantejat així i em sembla que tens molta raó.
Jo també els tinc mania, per a què negar-ho...
Hi estic d'acord.
Recordo haver un petit estudi (molt informal) sobre quins diacrítics serie realment necessaris i quins no. La meva idea era que no calia usar-los en mots de categories gramaticals diferents, ja que no es podien emprar en el mateix lloc de la classe: la quantitat de mots idèntics de la mateixa categoria gramatical donaria una llista bastant més reduïda (i, com has comentat, fins i tot aquests no es poden confondre fàcilment). Però d'això fa molt de temps i no en recordo els detalls.
Hola! T'acabe d'enllaçar al meu bloc. Escolta, em sembla molt bé que continues calfant-te el cap en totes eixes coses. Per cert, un suggeriment: mira, jo porte ulleres i em costa llegir molt els posts amb lletra tan petita com els teus. Creus que podries usar una lletra més gran? Gràcies
Nimué, al final haurem de crear un club d'afectats pels diacrítics.
Giorgio, açò caldrà recupera-ho
Francesc, et va bé aquesta lletra a partir d'ara?
Gràcies. Ara ho veig molt millor. ;D
Publica un comentari a l'entrada