De trepar

En relació al text darrer. Volia sinònims d'escalar i al cap acudia trepar. Sospite d'interferència lingüística i tire mà del DCVB i l'Alcover indica: castellanisme poc usat en català. Certament em sorprén aquest comentari, possiblement per obsolet, perquè a hores d'ara em pense que el primer que deu vindre al cap a algú justament és trepar.

Endemés, mire de quin any és la referència de trepar, 1914 i apareix en el Calendari Folklòric d'Urgell. Fet açò cerque grimpar (que apareix en el diccionari del Jané i en el DIEC) i és un gal·licisme i la referència és de l'Alm. Ross. Cat. del 1923.

A partir d'ací el dubte és: per què és més normatiu per al DIEC el vocable en francés que en castellà?

De trocar

Tinc costum de fer recerques de sinònims a partir del DCVB: és a dir, pose el vocable i després pique en l'enllaç del diccionari de sinònims d'Albert Jané. Doncs bé, cercava un sinònim de bescanviar i el dit diccionari proposa trocar. El tocat és que no em sonava com a correcte en català, perquè l'havia cercat fea molt de temps en el DCVB i hi deia que era un castellanisme inadmissible.

Així doncs, atés que aquest diccionari de sinònims l'accepta, llavors me'n vaig al DIEC a vore si estava admés i amb sorpresa, no l'accepta. Amb la qual cosa surt el dubte: no hauria de tenir un asterisc aquest trocar que indique que no és una paraula normativa? Perquè si no fem la comprovació ho podria pensar que ho és.

Del castany

Tal com diem de color rosa (femení, perquè rosa és una paraula femenina) i carabassa (femení també, perquè carabassa ho és), què ha passat amb eixa color que diem marró i que fa referència a una fuita seca que mengem d'hivern i torrada? Color castany o color castanya?

Dels alvocats

Em passa a voltes, sovint podria dir, que quan fas per parlar correctament en valencià en aquest entorn tan aclaparadorament castellà, doncs que no hi han mans que m'entenguen qualque paraules. Em passa quan demane dos pits de pollastre o carn de porc o tres cogombres o una camamirla o un poliol o un tornavís: com? què?  I penses, més de 30 anys de la llei del valencià i tants cartells editats per la conselleria, per a què?

En fi, que de ço que volia parlar hui és de l'alvocat, un altre d'aquests vocables que costen d'entendre i es fan difícils de dir. Quan una paraula que fa referència a un producte no tradicionari (vull dir, que no prové de la vinguda dels musulmans i ho fa a partir de l'onada americana) té un nom en valencià diferent del castellà trobaré sempre aquest desfici. Ara toca a l'alvocat i aguacate.

Tire mà de la Viquipèdia (perquè al Coromines no és el mot) i diu que la paraula ve del nàhuatl awákatl. Aleshores em fa pensar: si de la paraula original hom pot pronunciar tranquil·lament i còmodament a-ua-cat, com hem arribat a alvocat? Què ha fet que ens separem tant de l'original nàhuatl? Tot seguit, continua la Viquipèdia exposant que apareix en valencià al XVIII i XIX escrit albocat.A continuació consulte la versió en anglés i diu que aquest idioma en va fer el manlleu del castellà apel·lant-la avogato (i a partir d'ací referències a confusions amb advocat que ocorre en unes quantes llengües).

Al remat, el desfici és ¿per què aquesta mena de paraules diferents del castellà (aguacate-alvocat) han estat acceptades en una variant que s'allunya de l'original, en nàhuatl? ¿Quin benefici té per a la genuïtat de l'idioma fer servir una paraula que ve per mitjà d'una altra llengua i que la disfressa, diferent del castellà, per molt que les altres llengües empren aquest avocado anglés? ¿No hauria de ser aguacat-aguacats acceptat en el diccionari de l'Acadèmia (com sí que ha fet, al meu parer, desencertadament, amb peluquer, barco o palmito)?

D'aixetes i grifos

Aquest text té sintonia amb un altre que vaig escriure fa temps sobre el parell albòndiga/almòndiga i mandonguilla. Hi han valencianoparlants que han assimilat la primera i hi han valencianoparlants que volen parlar bé i s'aferren encara a la mandonguilla, en un intent de salvar el mot. Com vaig acabar en aquell text, i gràcies a la consulta als etimologistes/etimòlegs la pretesament correcta era una alteració de la primera, amb la qual cosa, per molt que ens encabotàrem (i ací m'incloc) a salvar mandonguilla, igual de castellana és (com postre i postres, vaja).

Bé, hui em referiré a una altra paraula que estem perdent per l'omnipresència d'una altra: és a dir el grifo que s'ha desguassat l'aixeta. Tota la vida estacant aixeta en les converses per a salvar aquesta paraula i ves per on, resulta que és una interferència lingüística del castellà jeta; que la paraula genuïna és grifó i, doncs, la que caldria recuperar.

El meu dubte és: és ètic corregir grifo, quan aixeta té aquest passat?

De llistes de castellanismes.

De tant en tant apareixen articles que fan referència a paraules que diem en català i que són preses del castellà. Aquesta mena de texts van bé sempre que hom faça el raonament adequat. Vull dir, a partir d'aquest article arribe a la conclusió que algunes de les propostes que s'hi donen són igual d'interferències (de castellanismes) que les que l'articulista pretén bandejar. Per exemple, hom rebutja carinyo tot oferint xato. Me'n vaig a l'Alcover: xato (castellanisme). Dius, Xe! Proposa camús, que és la que hi posa! Perquè fet i fet, camús és igual de rara (utòpica?) que la proposta de fer una cobra, que és el mot rebutjable de tot seguit: fer una cobra igual a colltorçar-se. I pense, ¿pretén l'autor de l'article substituir una interfèrencia creada a partir d'una frase feta (o expressió col·loquial, com hi vulgueu dir) amb un verb compost normal i corrent?

Amb tot, no cal dir que aquesta mena d'article és ben, ben, ben hispanocentrista: on són le propostes que puguen haver-se creat del català del nord ( o per què no també a partir del valencià o del balear? pavos=caragols)

D'on alcen els morts

Estire la veta del text anterior per a referir-me concretament al mot nínxol. De bestreta cal dir que és una d'aquelles paraules que solestar en les llistes de vocabulari a aprendre a l'hora d'acarar-se als exàmens de valencià; també diré que, com a valencianoparlant que vol parlar bé, quan és hora de dir-la sempre sona d'eixa manera... de professor de valencià.

Mire el Coromines (nínxol o ninxo) i diu que ve de l'italià nicchio, en una varietat dialectal niccio i pel que fa al vocable català explica que té dos aspectes a tenir en compte. El primer és l'aparició de la n entre vocals i cite: per la dilació de la nasalitat de la n- inicial; el segon és la l final i cite: per una tendència d'ajustar els mots amb -o àtona a l'estructura fonètica del català. A més a més posa d'exemples cèrvol i pòndol.

Tot plegat, de l'original nitxo, que és com hauria de dir-se atés la pronunciació de niccio, hom hi ha fet dos afegitons: el de la n i el de la l; amb la qual cosa, honestament i humilment, sembla que hauríem d'acceptar la forma nitxo malgrat la igualtat amb el castellà. De retruc, m'estranya que el diccionari de l'Acadèmia Valenciana no l'haja inclós en el diccionari, vista la gràcia d'incorporar paraules que tothom ja sap: peluquer, barco o palmito.

Nota afegida: ha estat molt engrescadora aquesta recerca perquè d'una cosa tan simple he començat a mirar i a mirar i amb això que t'hi emboliques he fet una consulta de 6 volums de la col·lecció.

Per exemple diu de la l de cèrvol: forma popular bàrbara, afavorida pel prejudici infundat que els mots en -o són poc genuïns o acastellanats. Per tant, cervo no hauria d'estar cucada (estigmatitzada).

De la de pòndol: ultracorrecció de la tendència llombrígol i mújol. És a dir, aquests dos vocables (que duen la l final per raons etimològiques) són l'espill on s'han reflectit cèrvol i pòndol, però també bàndol, gallòfol, tífols i cadúfols.

De bàndol: s'hi introdueix la -l paràsita que el nostre llenguatge popular sol empeltar als castellanismes, italianismes, mossarabismes i anàlegs. Per tant el bandoler, a més a més de roder, hom podria dir-li bander.

Del mot castellà gallòfol: pronúncia falsa.

Pel que sembla, tinc la sensació que tenia una certa mania a aquesta l impostada d'origen popular...

 

D'un concepte d'economia

Anava en el cotxe i a Àpunt ràdio van esmentar nínxol de mercat.  El fet cert és que no m'ha agradat mai aquesta expressió, més que res per la connotació que implica el mot nínxol així com també perquè té un rerefons de traducció interferidora del castellà que fa caure de tos. Doncs bé, tire mà de les altres llengües i, pel que he trobat, sembla que és una interferència etimològicament del francés (i de retruc del llatí) si pare atenció al fet de com es diu en anglés, que és la llengua d'origen del concepte. Tot seguit el nínxol aquest en llengües diverses:

francés: Niche de marché

anglés: Niche market

italià: Nicchia di mercato

portugués: Nicho de mercado

romanés: Nisa de piata

alemany: Marktnische

Ara bé, siga del francés, del castellà o per via de l'anglés, m'agrada més la proposta que fa el TERMCAT, que és veta de mercat. Certament, al meu gust, representa més adequadament la idea metafòrica d'una troballa exitosa de negoci, com en una mina que vas foradant, que no una fornícula on hom posa estàtues o taüts.

De solter

[Dubtes de llengua de guàrdia]

Continuant la línia del grup de llengua que enraonava sobre el mot garaig, també debat sobre el mot solter. El tocat és que aquest mot no és present en el DNV (però sí en obres lèxiques acadèmiques valencianes anteriors) i hom hi addueix que no s'hi va incloure definitivament perquè és un castellanisme no documentat en valencià fins a la fi del XIX, per tant recent, i que podria arraconar el mot genuí fadrí. Cal afegir que no s'hi inclou la paraula no ja amb el significat de persona amb estat civil no casat (aparellat, ajuntat, com vulgueu) sinó que tampoc amb el significat medieval d'Isolat, sol, separat del conjunt, que arreplega el DCVB en un exemple del 1393: Que tot porch que vage per la vila solter, pach III dinés. Doncs bé, resulta que el DCVB sí que inclou com a segona accepció el significat de no casat amb un exemple del XVI (i no del XIX adduït suara): De cada dia arriben dones errades, adúlteras y solteras, doc. a. 1594. Al remat, pel que fa als nostres germans catalans, el DIEC accepta tots dos significats.

Pel que fa a jo, estic totalment d'acord de vetar solter amb el significat de persona no casada, però sí d'introduir el significat de sol, separat del grup. Ara, una altra cosa és la realitat i ací el meu dubte lingüístic: quants parlants de valencià han abandonat la paraula fadrí pels equivalents solter (no casat) i major (que ha crescut i s'ha fet gran)?

Endemés, i per a acabar, em sorprén molt aquesta defensa que hom fa de fadrí, amb arguments de les essències genuïnes valencianes i després hom no s'escarota per d'altres com peluquer, barco o palmito.

De la panxa

De tota la vida quan he tingut algun destorb, algun mal, en la part interna del cos, aquella en què va a parar el menjar, he dit sempre tinc mal de panxa. No he dit que em fa mal l'estómac: repetisc, em fa mal la panxa. En el meu parlar és habitual dir, no m'ha pegat bé a la panxa, note molèsties a la panxa, no tinc bé la panxa, note picoretes a la panxa (i no eixa cosa tan coenta de sentir papallones a l'estómac: expressió que caldria estudiar per a veure d'on ve, encara que jo ja en tinc alguna quimera).

El tocat és que veig que la paraula estómac va cada volta ocupant el lloc a un nom que no hauria de per què perdre'l i tinc la sensació que podria ser per algun prejudici exportat de parlants del castellà (i em referisc a ells per la omnipresència d'aquesta llengua en la vida del catalanoparlant) que potser consideren panza com una cosa vulgar (i barriga ausades també) i diuen més aïna estómago, perquè potser resulta més fi (igual que oído contra oreja). Ara, caldria saber també per que el castellanoparlant rebutja també panza i agafa estómago (i ací hi tinc una altra quimera, que té a veure amb l'anglés o el francés). Però bé, tot açò són suposicions i tal com diu el blog, dubtes lingüístics.

Voldria posar un exemple de fins a quin punt s'ha escampat aquest destrellat de substituir panxa per estómac en una notícia que he llegit del Vilaweb en la qual el redactor escriu ço següent: Els fanals del carrer li il·luminaven d’una manera sinistra l’esvàstica que li travessa l’estómac. Considere que ací és ridícul dir qu el'esvàstica li travessa l'estómac: açò esmussa més que deu ungles ratllant una paret. Si ens fixem en la foto, és clar que la persona aquesta no té panxa, però tampoc és per a afirmar que en l'organ del cos hi ha una esvàstica tatuada.

De penedir-se

Quan hom fa una cosa malament, n'és conscient i vol esmenar-se, se'n penedeix. Ara bé, també hi ha qui s'arrepenteix (així sense el pronom en). Aquesta segona forma és la que sempre m'he corregit i he corregit als alumnes en favor de la primera. Tot seguit ve la comparació lingüística:

 

anglés: repent

francés: se repentir

italià: pentirsi

occità: pentirse

portugués: arrepender-se

Pel que fa als nostres diccionaris, el DIEC i el DNV no inclouen arrepentir-se (i em sorprén del diccionari valencià, atés el volum de paraules conflictives que ha acceptat darrerament). Altrament, el DCVb diu que arrepentir és pres del castellà i si consultem repentir-se exposa: Absolre no's pot qui no's reppent, Febrer Inf. xxvii, 118.

Aleshores, repentir-se sí que resulta acceptable en el DCVB (i de retruc, serva la semblança amb les altres llengües romàniques) però arrepentir-se (amb el prefix a-) no. Més coses curioses: cerque apenedir-se accepta la forma secundària apenedir-se.

Per a acabar, acceptem la paraula repentir-se en el DIEC i en el DNV?

 

De la claror de la lluna

El dubte és el següent: la lluna que fa, llum o claror? Per a jo és claror i l'Alcover només diu clar de lluna (de fet, en la definició hi ha: la claror difusa procedent de la llum reflectida per la lluna); si és així, caldria començar a corregir aquesta interferència lingüística urgentment.

De llenguatge infantil

Ara que comencem un curs nou, un dubte escolar. Atés que per a la canalla hom fa servir un llenguatge que li pot ser avinent, és costum dir cole a l'escola. El dubte que tinc és: si el mot d'origen és col·legi, amb l geminada, com és que l'escurçament es fa sense geminar: col·legi > cole?

És una altra interferència lingüística del castellà? És un altre llençol que es perd en la bugada? Al remat, al gust meu, als infants jo diria escola, sense reduccions.

Del numerals en femení

Vaig a posar un cas curiós. Es diu que els valencians estem perdent l'essència de la llengua catalana quan, d'entre altres, no fem la concordança del número dos en femení i diem dos hores en lloc de dues hores. Ves per on, fussant per la xarxa he trobat un cas semblant: no només els valencians, sinó que ací ara la resta del domini lingüístic no fa la concordança aquesta:

-Més de vint agents passen vint-i-un hores en l'aigua en un simulacre d'excarceració d'un vehicle semisubmergit. (Diputació de València)


-Essent les vint-i-un hores, la Tinent d'Alcalde, va declarar oberta la sessió. (Ajuntament de la Vall de Boí).

Ara, si en lloc de posar-hi vint-i-u, hi dius vint-i-dos, la cosa torna a la normalitat:


-Un generador garanteix la llum a Vallfogona després de vint-i-dues hores. (Nació digital)


-A la Sala d'actes de la Casa de la Vila, sent les vint-i-dues hores del dia tretze de maig de l'any dos mil cinc... (el Palau d'Anglesola)

Vet ací el fet curiós.

De compreses

El text que escric hui no és un dubte lingüístic, sinó una proposta de paraula per a l'àmbit col·loquial. Jo no sé si hi han gaires paraules per a referir-se de manera jocosa a la compresa i voldria fer-hi la meua aportació: propose el mot maruà.

1. MARUÀ m. 

|| 1. Estora que els llauradors posen damunt la taula de menjar, a manera d'estovalles (Altea, Alcoi, Ibi). 

|| 2. Estorí rodó de llata d'espart per a posar-hi els peus (Altea).

Font: DCVB

D'optometrista

La meua dona em fa saber que el diccionari de castellà no inclou dins el repertori lèxic l'ofici d'ella. Tire mà del RAE i comprove que efectivament optometrista no hi apareix. Tot seguit em ve al cap que el català sí que el deu incloure, perquè el nostre diccionari no pot fer un lleig tan gran a aquest gremi d'oficis: desil·lusió. El DIEC és igual de desconsiderat que el castellà. Aleshores em ve una flamerada i consulte el diccionari valencià i vés per on, els valencians hi hem estat més sensibles, i hi diu: Òptic especialitzat en optometria.

Al remat, fusse més en el tema i trobe que el DIEC sí que accepta optometria i optòmetre, així com també el DRAE.

Catalans, espavil! Solucioneu la fretura.

De convenció i conveni

Llig el titular de la notícia següent, treta de Lo jornalet: Lo govern d'Aran signa una convencion amb los espitals de Sant Gaudenç e de Tolosa.

Em resulta curiós: faig la traducció mental i traduïsc convencion per conveni. Aleshores pense, per què en català no hi diem convenció, com fa l'occità, i seguim el castellà conveni? Consulte el DCVB i diu de convenció: Allò que s'estableix per mutu acord entre dues o més persones. Que la convenció qui fo feta ladoncs entre les dites parts, sia a vós, dit governador, tramesa, doc. a. 1380. Tot seguit cerque conveni: Allò que es decideix per acord de dues o més persones; cast. convenio. Mestost que pendre'l, faré un conveni, Aguiló Poes. 177, doc. 1883.

Certament, en el llenguatge jurídic tenim molt de camí a fer si hom pretén recuperar la genuïnitat de l'idioma. Una altra cosa és si serà pertinent reintroduir el mot convenció per conveni, és clar.

De l'homonímia

Als llibres de text es diu que l'homonímia és el fenomen en què una paraula o grup de paraules diferents s'expressen amb un tret d'igualtat. Tot seguit especifiquen que l'homofonia fa referència a sonar igual i escriure's diferent i l'homografia fa referència a escriure's igual i sonar diferent.

Però què fem amb el fet d'escriure's igual però sonar diferent? Quin nom hi posem?

Un altre dubte, dent de la boca i dent de la serra haurien de ser considerades homògrafes o simplement polísèmiques? Crec que seria més adient considerar homografia i no polisèmia a aquelles paraules que tenen una categoria gramatical diferent o que sent la mateixa tenen una etimologia diferent (faig i faig: nom i verb; volen i volen: verb volar i voler). Tot seguit el quadre de possibilitats:

faig i faig; truita i truita: homonímia (sonen igual i escriuen igual)

set i set; sou i sou: homografia (sonen diferent i s'escriuen igual)

cent i sent; sec i cec: homofonia (sonen igual i s'escriuen diferent)

ull i ull: polisèmia (òrgan de visió i obertura de pont)

De funcionar

No havia caigut en el detall, i ha estat en aquests anys que he estudiat francés. Mirem aquest parell:

Diccionari (dictionarium)

Funció (functionem)

Les dos tenen la mateixa arrel llatina (les lletres ct) però les dos presenten una pronunciació diferent: la primera es pronuncia amb oclusiva i sibilant (dik-si-onari) i la segona es pronuncia només amb sibilant (fun-ci-ó).

Consulte el coromines i hi diu que funció és del 1688, però que el 1695 hi ha un funcció. Pel que fa a diccionari, ja apareix al Torsimany.

De basarda

En el tema polèmic del diccionari normatiu valencià hi ha un punt que afecta als mots que pertoca escriure amb e i es fa amb a. Així, el nostre diccionari arreplega les variants (que denomina col·loquials, però que fet i fet són dialectals): llançol, sancer, etc. No cal dir que de seguida van aparéixer les veus normatives que denunciaven aquesta llibertat ortogràfica. El meu parer, pel que fa això, és que no haurien d'haver tingut una entrada pròpia, sinó més aïna una referència dialectal dins l'estàndard. 

Però bé, el cas de què vull parlar és el següent. En el món de la literatura valenciana és habitual fer servir poèticament el mot basarda, paraula molt bonica, sonora, que amaga un pòsit de misteri (i dic literatura valenciana, perquè pareix que a Catalunya és una paraula força comuna en l'àmbit estàndard). De fet, jo l'he usada en alguns poemes, fins al punt que un dia se'm va ocórrer mirar al DCVB l'origen del mot i hi vaig trobar un parell de coses. D'una banda basarda prové del francés vésarde i si ens hi fixem, podem pensar que la traducció al català tira pel mateix camí que acceptar llançol o sancer. Al meu parer, caldria reescriure normativament el mot com a vesarda, per les raons següents: en primer lloc, en francés comença amb v, i si en català ho fa amb b és per aquest problema betacista que té una part dels parlants catalans; i en segon lloc, la e és tancada, per això porta l'accent tancat, aleshores, en lloc de ser ba hauria de ser ve: m'imagine que dir ba és per la transcripció d'aquest tret dialectal català oriental de fer la ə.

Després mire el coromines, on hi ha un article força llarg que tracta la idea de basarda i no de vesarda. A més a més, posa d'exemples Narcís Oller en La Papallona. Tanmateix, esmenta que Rabelais hi escriu vezarde, o que al segle XVI apareix besarde. Al remat, l'ètim seria francés vulgar vessette, modificat per influència d'hazarder.

  

De l'altra banda, la gent quan la fa servir n'abusa, perquè és una paraula de contingut fort, és a dir, por intensa que pertorba l'esperit, i a vegades qui l'empra exagera un poc: Em fa basarda presentar els llibres, perquè sembla que obliguis a la gent a venir, i jo tinc molt respecte per el temps aliè, d'Ada Parellada; o que pot confondre'n el significat i donar a entendre avorriment (o açò em pareix): En algun lloc del diari he llegit: “Aseguraba Churchill que una regla elemental de etiqueta política prohibe vocear “yo ya lo dije” cuando los acontecimientos históricos le dan a uno la razón”. Alguna cosa semblant em passa pel cap aquests dies tot repassant mentalment  temes dels que [sic] m’he ocupat, àdhuc força temps enrere, i que ara hauria de tornar-hi. Quina basarda! Potser, no. Potser sols és l’estat físic que condiciona el meu esperit. Encara que ... sí, quina basarda!, de Manel Mas, o Mira, jo no sé què m'ha passat en els darrers anys, però he canviat molt i ja no estic segur de res i menys de si crec o no; estic instal·lat en el dubte, i el que és pitjor, no tinc ganes d'aclarir-m'hi perquè em fa basarda de Francesc Pardo.