De solter

[Dubtes de llengua de guàrdia]

Continuant la línia del grup de llengua que enraonava sobre el mot garaig, també debat sobre el mot solter. El tocat és que aquest mot no és present en el DNV (però sí en obres lèxiques acadèmiques valencianes anteriors) i hom hi addueix que no s'hi va incloure definitivament perquè és un castellanisme no documentat en valencià fins a la fi del XIX, per tant recent, i que podria arraconar el mot genuí fadrí. Cal afegir que no s'hi inclou la paraula no ja amb el significat de persona amb estat civil no casat (aparellat, ajuntat, com vulgueu) sinó que tampoc amb el significat medieval d'Isolat, sol, separat del conjunt, que arreplega el DCVB en un exemple del 1393: Que tot porch que vage per la vila solter, pach III dinés. Doncs bé, resulta que el DCVB sí que inclou com a segona accepció el significat de no casat amb un exemple del XVI (i no del XIX adduït suara): De cada dia arriben dones errades, adúlteras y solteras, doc. a. 1594. Al remat, pel que fa als nostres germans catalans, el DIEC accepta tots dos significats.

Pel que fa a jo, estic totalment d'acord de vetar solter amb el significat de persona no casada, però sí d'introduir el significat de sol, separat del grup. Ara, una altra cosa és la realitat i ací el meu dubte lingüístic: quants parlants de valencià han abandonat la paraula fadrí pels equivalents solter (no casat) i major (que ha crescut i s'ha fet gran)?

Endemés, i per a acabar, em sorprén molt aquesta defensa que hom fa de fadrí, amb arguments de les essències genuïnes valencianes i després hom no s'escarota per d'altres com peluquer, barco o palmito.