dimarts, 26 de març del 2013

Suggeriment

D'una banda suggerir ve del llatí suggerěre, i d'una altra ingerir ve d'ingerěre.Com podem comprovar tenen la mateixa arrel però tot seguit veurem com de poc regular és la formació de mots. Una falta habitual entre els parlants és suggerència: se'ns escapa sovint, potser influenciat pel castellà, i cal corregir-se amb suggeriment. Tanmateix, si vull ser regular, hauria de dir ingeriment, però açò no és normatiu i he de dir ingestió. Ves per on, sí que és normatiu dir suggestió, com també ho és ingerència, regular amb suggerència, però com ja hem dit,aquest darrer no és correcte. Mirem l'esquema

suggerir-----suggestió-----*suggerència-----suggeriment
ingerir-------ingestió------ingerència-------*ingeriment

Com és que tenim aquesta irregularitat? Ací, potser, hi haurien algunes pistes. Em fa la sensació que en açò de la creació de derivats i sanció següent hi ha molta mania i traduccions exactes. He mirat en francés i he vist que hi han suggérer i suggestion (per tant hi mancaria l'equivalent formal de suggeriment), així com també ingérer, ingestion i ingérence (que coincideix amb el català). En castellà hi han sugerir, sugestión i sugerencia (coincideix que hi han tres formes, però la tercera és la rebutjada en català per suggeriment) i també hi han ingerir, ingestión i injerencia (que coincideix amb el català i amb el francés. De retruc, embolica que fa fort, el castellà s'ha tret  del barret en injerencia una j en lloc d'una g).

Puc pensar que suggerència és una paraula catalana, això sí, potser amb una influència de castellà en l'escampament de l'ús, però no lleva de ser una paraula ben feta si tenim ingerència (que em fa pensar que és un gal·licisme empeltat tant en català com en castellà). Si el mot normatiu ha de ser suggeriment, no trobe just que no es sancione ingeriment, quan ja hi han parlants que el fan servir.

Hom pot adduir, però és que per a ingeriment ja tenim ingestió. Certament, si fem un pensament ràpid de què vol dir ingestió i ingerència, del primer diríem que és empassar-se per la boca i del segon estacar-se en els afers d'algú. Així, doncs, ingeriment seria sobrer. Tanmateix si mirem els altres mots, suggestió ha esdevingut ràpidament sinònim d'idea que ha vingut a l'enteniment i no insinuació que fem a algú (per la qual cosa, ací hom ha bandejat suggerència i ha apostat per suggeriment, que no coincideix amb el francés, amb qui compartim branca lingüística, i fa que ens llevem de damunt una sensació (mania) de no assemblar-se al castellà).


dilluns, 11 de març del 2013

Dels tipus de llenguatge

És ben habitual trobar escrits que enraonen del tema del llenguatge sexista. Hi ha entrat tothom a comentar-ho: els polítics, filòsofs, lingüistes, etc. El fet cert és que hi han moltes veus que hi diuen la seua amb tot d'arguments: apassionades, blanetes, incendiàries, indignades fins i tot. En aquest afer i en aquest text voldria fer una comparació en aquest sac dels tipus de llenguatges. Em referisc al llenguatge religiós. ¿Considereu que és convenient encara mantenir les expressions lingüístiques religioses en el llenguatge, no ja personal, sinó que és públic? Vull dir, si algú s'ofén perquè diem L'home és un ésser intel·ligent, donat que no hem tingut sensibilitat envers les dones ¿per què no hauria d'ofendre's algú també que davant una petició li reponen Si Déu vol? ¿No hauria de sentir-se agreujat algú que haja decidit de no creure en cap déu? On està la sensibilitat? Roda i volta, després de creacions lingüístiques un tant estranyes (miembro, miembra; boycott, girlcott; ¿pot un polític en un acte públic dins la laïcitat més plana dir Gràcies a Déu ja podem gaudir d'una xarxa nova de biblioteques? ¿No és igual als efectes pràctics de semblança, dir Jesús a algú que esternuda? Més encara, acomiadar algú dient-li adéu?

No cal dir, que un altre tocat és aquell llenguatge de base religiosa (bé critiana, bé grega, bé la que siga): estar fet un buda, perdre l'oremus, una decisió salomònica, comportament narcisista, etc.
Free counter and web stats