Ofendre

Parlant del verb defensar, hom em va ensenyar que la forma normativa era aquesta i no denfendre. Aquest verb ha estat difícil de corregir-me i, roda i volta, tant una forma com l’altra han anat alternant en el meu discurs.

Anant al tema. He consultat el DIEC2, i he vist que defendre està acceptat com a variant segona de defensar (i també amb el sentit de prohibició, com en el francés, pràcticament en no ús). Llavors, faré el raonament següent lògic, i que els parlants fan servir quan tenen un dubte de llengua, fet i fet, l’analogia, gran motor de creació i organitzador de llengua.

Si el mot defendre és secundari de defensar, ¿per què les formes ofensar i fensar no apareixen com a primeres de les formes ofendre i fendre? Més encara, ¿per què aquestes formes no apareixen al diccionari? ¿Existeixen? Perquè si més no, ben bé que algú les deu haver creades per analogia, trobe jo.

¿Per què hom ha format un verb d’un participi (defendere-defensum-defensa-defensar) i ha gaudit d’aquest vist-i-plau normatiu, i no accepta, al capdavall, verbs que tenen el mateix fenomen com explosió-explosionar, col•lisió-col•lisonar (potser els verbs aquests no siguen adients al tema perquè no pertanyen al grup –fendre, però segueixen el mateix patró).

(Per a reblar més el clau: entendre-entensar-entensa-entesa. Sembla que entesa ha tingut més sort evolutiva i s’ha mantingut la forma evolucionada, i defensa s’ha mantingut en la manera culta (i no defesa, malgrat que l'he poguda sentir: no l'he defesa bé, la posició. –bé, està la forma devesa, però ací no juga).

Què

Mentre treballava el concepte d’OD el curs passat, vaig demanar als alumnes que feren oracions interrogatives amb el pronom què, de manera que en contestar els eixira els dits OD: per exemple, què pintes? Què talles? Què parteixes? Què fas? A l’hora de corregir l’exercici, u dels alumnes (del grup dels graciosets) va proposar: què cagues?

Aquesta pregunta és la cabdal per al dubte que tinc, perquè la resposta que segueix hauria de ser merda, excrements, pilotetes, panderades, etc., però com a parlants que a voltes fem aquesta pregunta, la fem perquè hom responga: cague dur o cague blanet. Així doncs, sintàcticament si mirem la pregunta, ¿la resposta està ben feta? Altrament, si mirem la resposta, ¿la pregunta està ben feta? Ací dur o blanet (o caldós) és un predicatiu i el parell plantejat hauria de ser: com cages? Cague blanet. Fet i fet, si algú demana què el que hom espera és una realitat (un objecte) que s’expulsa del cos, i no una característica de la realitat expulsada.

Atés açò, hom pot trobar aquest fenomen d’encreuament en altres casos, d’entre altres en els verbs costar, valdre o pesar. Què costa això? Vint euros; què val això? Molts diners; què peses? Noranta quilos. En aquestes tres respostes tenim tres realitats (euros, diners i quilos), llavors sintàcticament seria coherent. De la mateixa manera en molt costa això? Poquet; molt val això? No gens; molt peses? Molt, també són coherents sintàcticament amb el que hom demana. El problema sintàctic ve quan fem l’encreuament: què costa això? Ui, molt; molt costen les peres? Vint euros. Ací veiem que sintàcticament estan descol•locats: hom demana un OD i respon un CCQ, i a l’inrevés.

Al remat, el dubte que tinc és: cal ser tan primmirat en aquest fet i corregir els parlants (o més allà, qualsevol obra escrita: novel•les, poemes, articles científics...), i dir-los que cal preguntar o respondre com toca sintàcticament, o simplement deixar-los fer i demanar que hom corregisca l’entrada què del DIEC2 amb un afegitó: quina quantitat. Perquè roda i volta, trobe que aquest dubte pot ser igual d’important que el per i el per a, o el ser i l’estar (més que res per la dificultat de traure’n l’entrellat, tant en els experts com en els parlants, que fan la seua).

Amb els dígrafs he ensopegat

Dígraf: Conjunt de dues lletres que equivalen a un únic so. Aquesta és la definició que el llibre de 3r de l’ESO de Bromera, març 2007, Valencià, Llengua i literatura, fa del concepte de dígraf. Tot seguit els hi especifica. En aquesta definició amb exemples hi tinc alguns dubtes. De bestreta un detall massa primmirat: posa com a dígraf tll, i amb la definició a l’ull, això són tres lletres i no dues.

Anant ja de bo, voldria parlar del dígraf tz. Per a mi, aquest dígraf presenta problemes als qui fan el manual, perquè sovint hom posa exemples gens encertats, i que contradiuen la definició de dígraf. Així, al manual, hom posa d’exemple tretze. Si la tz del número fóra un dígraf, hom diria [treze], o una cosa semblant, però en realitat hom hi fa dos sons una mena de [d] i [z] juntes, de manera que ja no tenim un so únic, el dígraf. Fet i fet, l’exemple més encertat hauria estat analitzar, on sí que hom fa servir un so únic [z] (des d’un punt de vista valencià, òbviament, continuador de la tradició medieval, si ho comparem amb la manera de fer l’oriental).

Un altre dígraf de què tinc dubtes és ts. Al llibre hom hi posa potser, i quan jo el pronuncie hi faig una [t] i una [s]. Si realment fóra un dígraf hom hauria de pronunciar-hi una [s] (com quan algú llig malament la paraula medieval jatsia [dʒasia]) o una [tʃ]. De retruc, si ts és dígraf, supose que pecats, gots o parets també el tenen.

Al remat, també inclou com a dígraf les lletres que geminen un so. ¿És la geminació un so únic, ço és, l’allargament d’una consonant és un so únic? Quan hom diu emmudir o connivència, ¿de veres allarga el so o hi pronuncia dues m o n juntes? Ho comente perquè si s’escaiera el segon cas, ja no tindríem dues lletres juntes amb un so únic i només en el cas de setmana (dit [semana]) o cotna (dit [cona]) sí que tindríem un so únic. El mateix passaria amb la l geminada, on novel•la, dit [novela], sí que seria un dígraf, i Novetlé o vetlar actuarien com emmudir o connivència.

Al remat, un embolic que tinc.

A través de

Molts dubtes lingüístics que tinc em pense que tenen l’origen en traduccions inadequades de texts del castellà, de l’anglés o del francés. Són traduccions de vocabulari o de construccions sintàctiques que, potser per fretura de temps del traductor, per desconeixença o per indolència, han entrat en la nostra llengua pels mitjans escrits o orals, i han anat agafant pes i poder a força de repetir-se en la premsa, en la ràdio, en la televisió o en la literatura (perquè, efectivament, una persona aprén una llengua a força de repetir i imitar, i a força de repetir i imitar el problema s’empelta en la llengua, i al remat acaba sent sancionat per la normativa, davant la impossibilitat d’eradicar-lo).

Anem de bo. Fa anys que seguisc la preposició a través de. No m’hi havia fixat fins fa cinc anys arrere, quan en un curset de l’Abelard Saragossà vam estar parlant de les preposicions, d'on vaig entendre que per a fixar els usos de les preposicions en la normativa i per a saber tenir-ne un domini tranquil, calia saber quin era el significat en l’origen i a partir d’ací fer-ne la teoria. Com a significat primer el DIEC2 diu “Anant d’una extremitat a l’altra, d’un costat a l’altre, d’una cosa, per dins d’ella”; fet i fet, el que significa el verb travessar, anar per dins: el clau travessa la paret, la mirada el va travessar, etc.

Ara bé, després hom ha afegit al diccionari com a significat segon “Per mitjà de, servint-se de”, i malgrat aquesta sanció que ha fet l’ens normatiu, jo no hi estic gens d’acord. Espigolant per texts anglesos i comparant traduccions, he trobat (em fa la sensació) que aquest ús segon s’explica més per raó d’aquestes males traduccions de la preposició anglesa through que per l’ús propi de la nostra llengua. De bestreta vull dir no hi he fet un estudi pregon que demostre aquesta idea meua, però fet i fet, considere que seria molt més encertat lingüísticament fer servir a través de quan faça referència a un sentit literal de passar per dins (no puc anar a través de les parets; entraré a través de la finestra) i per a l’altre ús secundari de l’a través de emprar mitjançant, per mitjà de, per, gràcies a, a costa de, etc (ho he aconseguit per ell; Va entrar-hi per mitjà d'un familiar; hem tingut contacte mitjançant correus electrònics). D’aquesta manera, actuant així, d’una banda hom demostraria un ajustament al significat de les paraules, per part de l’usuari, i d’una altra una protecció davant l’empobriment del vocabulari (que prou canya ens peguen els mitjans en castellà), pel que fa a la llengua.

Haia

Tothom qui s’ha dedicat a l’ensenyament del valencià (ja de professional, ja de manera aficionada, ja prosaicament), a l’hora d’explicar les regles d’apostrofar, deu haver-se enfrontat amb el problema del mot Haia: uns manuals diuen que sí que s’apostrofa (l’Haia), uns altres manuals que no s’apostrofa (la Haia), i al remat, tots amb l’haca i l’haca a bots, i el pobre alumne (ai, eixos adults que amb il•lusió fan els cursets de valencià dels sindicats o de conselleria) amb l’embolic al cap, desemparat, perquè no li ho fem segur.

Amb els anys m’havia fet una teoria sobre el cas. Jo em pensava que Haia era una presa del castellà Haya, i per aquest motiu de toponímia no em trobava a gust fent servir un castellanisme innecessàriament: ço és, veges tu, si faig (Fagus sylvatica) és haya, ¿per què no podem dir el Faig? Evidentment, això ja no seria viable actualment, de manera que l’opció més adequada –pensava jo- seria fer servir el mot en holandés, tal com raja, Den Haag. Així doncs, hom evitava la interferència lingüística del castellà, feia servir el mot en la llengua original, i de retruc, ens estalviàvem el problema cabdal, el de l’apostrofació o no de la paraula Haia. Obvi, oi?

Doncs bé, per a demostrar la bondat de la teoria meua, i fussant per la Viquipèdia) em vaig dedicar a mirar com denominen les llengües europees (quin gran invent la columna aquesta de l’esquerre!) aquesta ciutat. Tot il•lusionat hi vaig fer una llista i després d’aquesta faenassa, com a segon pas de la investigació havia pensat posar-hi al costat com es deia faig (Fagus sylvatica) també en cada idioma; tot seguit, amb aquesta columnació de ciutat-arbre, havia pensat fer-hi la comparació, establir les correspondències i concloure que Den Haag és la forma holandesa de faig, i que per tant el català està fent una collonada (en l’apartat de toponímia) fent servir un castellanisme innecessari, quan fet i fet caldria decidir-se pel que ja he esmentat adés (o el Faig, o Den Haag).

Pareu esment al temps del verb: he dit havia pensat posar-hi al costat, havia pensat fer-hi... Per què eixe havia? Doncs perquè no he arribat a fer la segona llista de paraules del faig (Fagus sylvatica). Resulta que de casualitat he entrat al Viccionari en holandés (que m’ha dut a l’alemany, que m’ha dut a l’anglés, que m’ha dut al francés) i he descobert que Haag no ve de faig (Fagus sylvatica), sinó d’un mot fràncic hagja que significa... bardissa! Òndia, ara va i resulta que caldria dir en català la ciutat holandesa de la Bardissa, (o la Bardissa del Comte, perquè aquesta ciutat es feia dir també al segle XVII ‘s-Gravenhage): Ai, Ramon, les voltes que pega el món! Però ai las! ai, Bernat, deixa el món com te l’has trobat, perquè al final, roda i volta, tota aquesta teoria de la conspiració que m’havia muntat m’ha caigut com botifarra a la cendra, ha tingut un final que no m’esperava, i ves per on, en lloc de quedar-hi decebut, hi estic més il•luminat encara, per la manera tan absurda d’aprendre coses.

En conclusió, i després de tanta volta, aquesta ciutat holandesa rep el nom en català del francés La Haye (mot que sí que està en el vocabulari, per influència del fràncic i que significa bardissa) que havia fet que les fricatives velars sonores [ɣ] –Haag- es vagen ioditzar, (com payer<pacare) i d’aquesta manera s’ha incorporat amb la iod a la resta de llengües romàniques (llevat del romanés, Haga, que sembla que aquesta llengua a voltes va a la seua, per això de ser mig romànica, mig eslava). Sobre l’apostrofació, doncs sembla que, com que en francés no s’apostrofa, en català tampoc (malgrat que l’occità i l’italià sí que ho fan: l’Aia, i sense h). Al final de tota la història, què fem? Doncs, obeir el que diu la normativa: la Haia, per a evitar l’homofonia amb Laia... Ara que, sempre hom pot optar per dir den Haag o simplement Haag, el terme com és en la llengua original, com fan les altres llengües europees, i així estalviar-se una interferència lingüística del francés.


(Ja que havia fet la faenassa de cercar les paraules, i perquè no es perda i hom s’estalvie la recerca tan farragosa si hi té curiositat, ací deixe la llista d’idiomes i el topònim)

Branca romànica: Francés>la Haye; Català>la Haia; Occità>l’Aia; Italià>l’Aia; Gallecportugués>a Haia; Castellà>la Haya; Romanés>Haga

Resta de llengües consultades: Holandés>den Haag; Anglés>the Hague; Basc>Haga; Grec>Hagui; Suec>Haag; Danés>Haag; Noruec>Haag; Finés>Haag; Alemany>den Haag; Gal•lés>den Haag; Esperanto>Hago; Gaèl•lic>an Háig; Volapük>den Haag; Txec>Haag; Estonià>Haag; Croata>Haag; Hongarés>Hága; Islandés>Haag; Llatí>Haga; Lituà>Haga; Letó>Hāga; Polonés>Haga; Turc>Lahey; Eslové>Haag; Eslovac>Haag

De nou

A la facultat se’ns parlava de la importància dels connectors a l’hora d’elaborar texts. Molts professors arribaven a suspendre exàmens per faltes, i ja per faltes hom no podia considerar aquell accent oblidat o la interferència lingüística del castellà de la y. Ara teníem 18 anys, érem majors d’edat i hom ja podia suspendre’ns per coses tan serioses com no saber estructurar un text, no saber expressar les idees o que el contingut d’un examen no es corresponia concretament al que es demanava a la pregunta. És així que vam aprendre a fer servir el lèxic com tocava, a construir oracions amb sentit, a ordenar els nostres pensaments mitjançant uns texts coherents i cohesionats. Així doncs, ara toca parlar de connectors (concepte aquest que ha esdevingut fonamental, no només en la meua tasca de simple usuari de la llengua, sinó també en la meua projecció com a poeta, fet i fet, en la formació de la meu veu poètica).

Temps arrere reflexionava sobre el connector de nou i em vaig adonar que havia quedat desvirtuat el significat més important que tenia (i que es veu ben viu en el parlar col•loquial), que és el de començar de zero una cosa. Així trobem expressions com comencem de nou la partida perquè has fet malament; fem de nou la casa perquè ha caigut; li trauran els comptes de nou perquè el windows de l’ordinador s’ha penjat, etc. Podem trobar, fins i tot, l’ús del connector en aquesta situació, que si bé no és exacta de començar de zero, sí que conté un sentit de ser novetat, una cosa totalment desconeguda i per tant de zero en el nostre intel•lecte: la notícia m’ha vingut de nou.

Als nostres dies es fa servir de nou (exageradíssimament) com a sinònim d’una altra volta. De fet, el DIEC 2 ja l’arreplega, però en la tercera accepció. Aquest canvi de significat del connector (perquè és un altre significat) potser té una raó evident: quan comencem una partida de nou, quan fem una casa de nou, quan treiem uns comptes de nou, a més a més de començar-ho de zero, ho fem una altra volta, per tant és fàcil aquest afegiment de significat.

Al remat, des del meu punt de vista i malgrat que aquest segon significat està sancionat jo no el faré servir en aquest sentit. De nou serà començar de zero, i una altra volta serà un altra volta. Ara cadascú que faça la seua.

Aclariments país-veí

Sobre la derivació, crec que no pot hi haure cap mena de dubte que vénen de la mateixa paraula: pagus. Evidentment que el Diccionari ortogràfic i de pronúncia d'Enciclopèdia Catalana hi diga que és un diftong, perquè en no hi haure dièresi així ho escriu i separa. Ara bé el que jo vull fer-vos reflexionar és l’analogia que té país amb veí. Les dues paraules han trencat el diftong i hi ha posat l’accent, però en formar els derivats, una sí que el manté i l’altre no! Això no és de ser analògics quan toca ser-ho. Vaig errat jo? ¿Potser els del diccionari no hi han pensat, o si ho han fet, pensen que no cal tocar una cosa a què ja estem habituats? Fixeu-vos en aquest exemple: si vull fer el diminutiu de veí, diré ve-ï-net, i si faig el de país? Pa-ï-set, o pai-set.

Al remat, aquest text simplement és una reacció a la fartera d’haver d’explicar contínuament les regles de la dièresi, i ves per on, pot passar que a força de repetir-ho ja no reflexionem (raonem de fons) i ens podem trobar alguna cosa d’aquestes. Vulgueu o no, per a mi és el mateix analògicament.

Es té o és te?

Els accents diacrítics fan ràbia. A l’institut sempre tinc la mateix brega cada any amb els alumnes, perquè estic jo, que els obligue a estudiar-se la llista de paraules, i estan ells, que uns no ho fan i uns altres que sí, i es fan l’embolic de qui del parell és el que el duu i el que no. A bonament els dic que jo també vaig haver d’aprendre-me’ls i que tot és qüestió de pràctica, fet i fet, de pencar (cosa que no és molt habitual en el general del nostre alumnat). Per a ajudar-los els faig el teatret de les regles mnemotècniques.

Ara bé, torne a dir, els accents diacrítics fan ràbia i encara que una part deu estar-hi a favor, moltes voltes els llevaria, per dues raons. La primera respon a l’argument que diu que s’han de fer servir per a evitar desambiguacions. Des del meu punt de vista, quan parlem tothom entén la diferència d’un te i un té, d’un es i un és, de manera que si ens entenem en parlant, en l’escrivint hom no hauria per què suposar dubte del lector, perquè el context ja determina si el te o l’es són pronoms o el verbs. Ausades ja hem ben interioritzat les estructures lingüístiques i discursives (d’això ja fa més de deu mil anys).

La segona raó s’explica per la minuciositat i l’abast de la llista de parelles de mots. Considere que en la llista manquen parells tan importants i susceptibles d’ambigüitat com volen i volen o set i set. Perquè si es tracta d’això de posar paraules comuníssimes, aquestes haurien de ser sense cap tipus de retard, amb molt més motiu que altres parells com cóc i coc o cóm i com. O tots o ningú.

País i Veí

Hi ha una cosa que no tinc gaire clara. Si veí té un hiatus i hi posem un accent per a marcar aquest trencament del diftong, i alguns derivats, per exemple veïnatge, veïnat, veïnes, duen dièresi perquè també tenen hiatus i en marcar-los no podem posar accent per raó que no s'adiu a la norma d'accentuar, atés tot aquest raonament, ¿per què a país sí que es marca el hiatus, però als derivats no,com per exemple, paisatge, paisà, paisatgisme, quan fet i fet, tenen el mateix hiatus i caldria escriure'ls païsatge, païsà i païsatgisme, amb dièresi perquè s'avé contra les normes d'accentuar?

Anem fent

Benvolgut lector,

aquest blog serà mostrat quan passaran les vacances d'escola; si no falla res, entrarà en funcionament segurament a partir del dia 15 de setembre.

Atentament.