dimarts, 15 de desembre del 2009

A cal metge

Durant els comentaris del text penjat de Fer fotos hom va esmentar una professió que em va remetre a una estructura catalana que està pràcticament extingida: vaig a cal metge. Actualment, la gent diu vaig al metge, vinc de l’oculista, tornaré al cardiòleg, en lloc d’emprar la preposició cal o la construcció a la consulta de: a cal metge, a cal cardiòleg, a la consulta de l’oculista. Aquesta estructura tradicional valenciana en estat terminal és l’obligatòria en francés (chez le bucher), en anglés (fet amb el genitiu saxó aquell tan famós, go to baker’s) en italià (dal dottore). Dit açò, ara el que resta fer com a parlants és ajudar que reviscole o extingir-la completament i ací no ha passat res.

En el cas que hom decidira fer-la fora definitivament, per a sempre, caldria tenir present el fenomen sintàctic següent: donada l’oració aquesta, vés a cal metge, ací tindríem que a cal metge és un CC de lloc, format pel SP (a cal) i el SN (metge). Si com hem apuntat adés, que hem eradicat aquesta forma amb cal de la nostra llengua (per obsoleta, per estranya, perquè fa nosa) i simplement diem, vés al metge, tenim roda i volta un altre SP; ara bé el meu dubte lingüístic, la meua preocupació sintàctica és: al metge continua sent un CC de lloc, oi, malgrat que siga una persona i les persones no són llocs?

Nota: hom pressuposa que professors, correctors, traductors, diletants de la llengua, etc. saben que existeix la forma a cal metge, i que és la que cal fer servir. Evidentment.

Nota: No cal dir tampoc que hom pot fer servir al farmacèutic o al metge i no tindríem cap problema en el cas següent: a qui has donat el medicament? Al metge o al farmacèutic? Òbivament, perquè no implica anar a cap lloc, sinó els OI de tota la vida.
Free counter and web stats