dimarts, 15 de desembre del 2015

D'egües i cavalles

Això de ser menuts i dir el gènere dels animals ha dut sempre motius de trufa i de frustració. Dir cavalla a l'egua com a error és un fet ben normal en un parlant que està aprenent la llengua, però no sé fins a quin punt tocaria permetre aquesta error si fem cas de l'exemple següent: quan hem de dir el femení de porc i diem porca i no se'ns riu ningú quan no diem truja.

Faig la recerca al DCVB i hi trobe la informació aquesta. Egua, document del 1030; cavalla, (no hi diu data, però suposem que és modern per la bibliografia). Ara bé, fussant, fussant veig que en l'entrada de cavalla per al mamífer hi ha la referència del peix. D'aquest cavalla piscícola no llegim cap referència de data, però sí de verat, mot sinònim: 1324.

Per tant, els meus dubtes són els següents: d'una banda, ¿caldria rebutjar porca com a femení de porc, talment com fem de cavalla com a femení de cavall i dir-hi només truja i egua? De l'altra, això de dir cavalla a un peix que a Catalunya es diu verat i bis (d'etimologia inconeguda) al País Valencià, no seria possible que fóra una interferència del castellà?

Tot seguit més paral·lels: boc i cabra; moltó i ovella; bou/toro i vaca; 

dilluns, 16 de novembre del 2015

De compreses

El text que escric hui no és un dubte lingüístic, sinó una proposta de paraula per a l'àmbit col·loquial. Jo no sé si hi han gaires paraules per a referir-se de manera jocosa a la compresa i voldria fer-hi la meua aportació: propose el mot maruà.

1. MARUÀ m. 
|| 1. Estora que els llauradors posen damunt la taula de menjar, a manera d'estovalles (Altea, Alcoi, Ibi). 
|| 2. Estorí rodó de llata d'espart per a posar-hi els peus (Altea).

Font: DCVB


dijous, 15 d’octubre del 2015

De faroner

M'han enviat del web Rodamots la paraula del dia, far, i en l'entrada diuen que la persona que és al càrrec d'un far es diu faroner. Note una intenció correctora en afegir aquesta informació, perquè el parlant, si hi aplica la lògica de morfemes, diria que de far va farer; de més, al diccionari DIEC no és admesa aquesta paraula, sinó faroner.

Tot seguit vaig al Coromines i cerque farer. Aquesta no hi apareix; cerque faroner i sí que la trobe. De retruc cerque far i faró, que és d'on hom suposa que naix faroner i les dos fan referència al fet del senyal de foc, de ben antic. Però és només en far on hom pot llegir la idea d'una torre a la riba de la mar. A l'últim, de faroner no hi ha cap datació d'antiguitat.

El meu dubte és, per què és al diccionari la forma farer?

dimarts, 15 de setembre del 2015

Dels complements de règim

Les construccions sintàctiques són un drama per a molts alumnes d'institut, tant dels de l'ESO com del del Batxillerat, i fins i tot en aquesta etapa darrera, el percentatge d'alumnes que dominen el tema és ben minso, tristament. Per a jo la sintaxi és molt important, perquè implica que els alumnes han de saber reflexionar sobre u dels objectes que més usen, que és el llenguatge. Tanmateix, no crec que en aquesta edat (18 i 19 anys) encara tinguen el cabet prou centrat com per a racionalitzar-la: aquesta és la meua experiència com a professor, he de dir.

Amb tot, voldria parlar d'un fet que em posa a prova en aquest afer de les construccions sintàctiques que vénen donades en els llibres de text o en pàgines d'internet. Em referisc al verb amenaçar, que és usat com a exemple de verb que inclou complements de règim. En el meu cas, sempre he estat ensenyant que l'oració Ha amenaçat el jugador amb l'expulsió, inclou un complement de règim verbal: amb l'expulsió. Però d'uns anys ençà, reflexionant-hi crec que és més aïna un complement circumstancial d'instrument. Per què?

En els raonaments que faig als meus alumnes per a trobar els complements instrumentals, els explique que aquest complement indica mitjà o eina que fem servir. Així en l'oració He tallat el pa amb el ganivet, aquest amb el ganivet és un circumstancial d'instrument perquè el ganivet és l'eina (instrument) que fem servir per a tallar el pa.  Ara bé, és amb l'expulsió de totes totes un complement de règim o d'instrument? ¿No podríem considerar l'expulsió un instrument (mitjà o eina) que es fa servir per a amenaçar?

dimecres, 10 de juny del 2015

Vacances

Un altre curs més, aquest blog tanca per a descansar, cercar temes nous i ordenar les idees. Ens llegirem a partir del 15 de setembre.

Gràcies per la vostra visita i interés.

divendres, 15 de maig del 2015

De mots femenins acabats en -or

Són masculines i femenines: amor, color, desamor, desfavor, deshonor, dessabor, discolor, dolor, ardor, candor, clamor, error, estridor, estupor, favor, fragor, fulgor, furor, honor, horror, humor, rancor, rigor, rubor, remor, sabor, sopor, temor, terror, valor, vapor

i són només femenins: calor, suor, amargor.

Què fa que aquestes no esdevinguen també masculines (com han fet en el castellà)? Què fa que no convertim en femení (una altra volta) els mots de dalt de tot (com han fet en el francés)?

dimecres, 15 d’abril del 2015

D'optometrista

La meua dona em fa saber que el diccionari de castellà no inclou dins el repertori lèxic l'ofici d'ella. Tire mà del RAE i comprove que efectivament optometrista no hi apareix. Tot seguit em ve al cap que el català sí que el deu incloure, perquè el nostre diccionari no pot fer un lleig tan gran a aquest gremi d'oficis: desil·lusió. El DIEC és igual de desconsiderat que el castellà. Aleshores em ve una flamerada i consulte el diccionari valencià i vés per on, els valencians hi hem estat més sensibles, i hi diu: Òptic especialitzat en optometria.

Al remat, fusse més en el tema i trobe que el DIEC sí que accepta optometria i optòmetre, així com també el DRAE.

Catalans, espavil! Solucioneu la fretura.

divendres, 13 de març del 2015

De pronoms personals

No havia caigut en aquest detall. De normal diem pensar en mi i no en jo (balears, ja sé que vosaltres sí que dieu en jo); també diem pensar en si mateix i en ell. Però vés per on, no fem servir la forma en ti (però en el català medieval sí que s'hi feia servir) i diem sempre en tu.

Aleshores, atés que la forma en tu es manté forta, i que en ell encara es manté (amb la convivència d'en si), no trobeu que seria indicat promoure la forma en jo, més encara quan és viu en català, en u dels dialectes?

divendres, 13 de febrer del 2015

De valí

Fullejant el coromines després de fer unes altres consultes, vaig ensopegar amb la paraula valí. Diu que l'origen és wali i que ens arriba pel francés, i el filòleg hi remata: accentuat malament, per aquesta raó del francés.

El tocat és que caldria dir vali i no valí (plana i no aguda). Certament, el francés ha fet molta maldat en el nostre vocabulari des d'un punt de vista fonètic (i sempre culpant el castellà!).


dijous, 15 de gener del 2015

De convenció i conveni

Llig el titular de la notícia següent, treta de Lo jornalet: Lo govern d'Aran signa una convencion amb los espitals de Sant Gaudenç e de Tolosa.

Em resulta curiós: faig la traducció mental i traduïsc convencion per conveni. Aleshores pense, per què en català no hi diem convenció, com fa l'occità, i seguim el castellà conveni? Consulte el DCVB i diu de convenció: Allò que s'estableix per mutu acord entre dues o més persones. Que la convenció qui fo feta ladoncs entre les dites parts, sia a vós, dit governador, tramesa, doc. a. 1380. Tot seguit cerque conveni: Allò que es decideix per acord de dues o més persones; cast. convenio. Mestost que pendre'l, faré un conveni, Aguiló Poes. 177, doc. 1883.

Certament, en el llenguatge jurídic tenim molt de camí a fer si hom pretén recuperar la genuïnitat de l'idioma. Una altra cosa és si serà pertinent reintroduir el mot convenció per conveni, és clar.

Free counter and web stats