Estire la veta del text anterior per a referir-me concretament al mot nínxol. De bestreta cal dir que és una d'aquelles paraules que solestar en les llistes de vocabulari a aprendre a l'hora d'acarar-se als exàmens de valencià; també diré que, com a valencianoparlant que vol parlar bé, quan és hora de dir-la sempre sona d'eixa manera... de professor de valencià.
Mire el Coromines (nínxol o ninxo) i diu que ve de l'italià nicchio, en una varietat dialectal niccio i pel que fa al vocable català explica que té dos aspectes a tenir en compte. El primer és l'aparició de la n entre vocals i cite: per la dilació de la nasalitat de la n- inicial; el segon és la l final i cite: per una tendència d'ajustar els mots amb -o àtona a l'estructura fonètica del català. A més a més posa d'exemples cèrvol i pòndol.
Tot plegat, de l'original nitxo, que és com hauria de dir-se atés la pronunciació de niccio, hom hi ha fet dos afegitons: el de la n i el de la l; amb la qual cosa, honestament i humilment, sembla que hauríem d'acceptar la forma nitxo malgrat la igualtat amb el castellà. De retruc, m'estranya que el diccionari de l'Acadèmia Valenciana no l'haja inclós en el diccionari, vista la gràcia d'incorporar paraules que tothom ja sap: peluquer, barco o palmito.
Nota afegida: ha estat molt engrescadora aquesta recerca perquè d'una cosa tan simple he començat a mirar i a mirar i amb això que t'hi emboliques he fet una consulta de 6 volums de la col·lecció.
Per exemple diu de la l de cèrvol: forma popular bàrbara, afavorida pel prejudici infundat que els mots en -o són poc genuïns o acastellanats. Per tant, cervo no hauria d'estar cucada (estigmatitzada).
De la de pòndol: ultracorrecció de la tendència llombrígol i mújol. És a dir, aquests dos vocables (que duen la l final per raons etimològiques) són l'espill on s'han reflectit cèrvol i pòndol, però també bàndol, gallòfol, tífols i cadúfols.
De bàndol: s'hi introdueix la -l paràsita que el nostre llenguatge popular sol empeltar als castellanismes, italianismes, mossarabismes i anàlegs. Per tant el bandoler, a més a més de roder, hom podria dir-li bander.
Del mot castellà gallòfol: pronúncia falsa.
Pel que sembla, tinc la sensació que tenia una certa mania a aquesta l impostada d'origen popular...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada