divendres, 13 de març del 2015

De pronoms personals

No havia caigut en aquest detall. De normal diem pensar en mi i no en jo (balears, ja sé que vosaltres sí que dieu en jo); també diem pensar en si mateix i en ell. Però vés per on, no fem servir la forma en ti (però en el català medieval sí que s'hi feia servir) i diem sempre en tu.

Aleshores, atés que la forma en tu es manté forta, i que en ell encara es manté (amb la convivència d'en si), no trobeu que seria indicat promoure la forma en jo, més encara quan és viu en català, en u dels dialectes?

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Parles com si la llengua haguera de seguir una lògica. I la llengua no la té, és totalment arbitrària.

I per què hauríem de potenciar la forma "pensar en jo" quan no la diu ni el Kiko (llevat dels de Mallorca, clar)? Quin és el criteri? Semblar-se el menys possible al castellà?

Per a MI, i pensant en MI, em costaria pair aquest canvi. Al final direm amb por d'equivocar-nos les frases més senzilles. Parlar sense paranoia també és sa i revitalitza la llengua.

Salut i llengua!

dospoals ha dit...

La llengua pot ser arbitrària en alguns elements, com a l'hora de triar noms per a realitats, però des del meu punt de vista la sintaxi ha de ser lògica i si no ho és és perquè algú s'ha encarregat que no ho siga (volgudament o no).

Crec que no he donat cap raó d'assemblar-se menys al castellà ni tampoc vull fer entendre que es parla malament. Jo he establert uns fets:

1) A Mallorca diuen a jo.
2) El paradigma és aquest: a mi, a tu, a ell (a si). Pronoms forts amb pronoms febles.

Al remat, tots els canvis costen, tots. Simplement cal fer-los,i ací està el problema, que uns canvis són més fàcils de fer; d'altres més traumàtics. Tot es posar-s'hi i cadascú farà aquells que voldrà, amb més bon succés o poc, amb més temps o més poc.

Miquel Boronat Cogollos ha dit...

No sé què enteneu per arbitrari, però em sembla que la llengua està molt regulada, no depén del franc arbitri però tampoc del capritx.

Quant a l'ús dels pronoms, l'ús del «jo» abasta més enllà de les Balears, i ja vorem si acabem fent-lo servir si mos va bé.

dospoals ha dit...

El concepte arbitrari m'imagine de deu fer referència al fet que no hi ha una relació entre la realitat i el nom que li posem: aleshores hom anomena la realitat bé cercant una semblança o com li ve de gust.

Tanmateix, jo no vull embrutar-me gaire en aquest fanguer. Ço que sí que vull exposar és que hi ha un desajustament en la lògica dels pronoms forts després de preposició i caldrà saber cap a on anirà l'ajustament. Pel que fa a la meua postura, si vull assolir regularitat, almenys per escrit no té perquè anar-me malament i usar "jo" en lloc de "mi".

Al remat, tot depén de les ganes i de les il·luminacions.

Anònim ha dit...

En rossellonès diem Amb jo (i Amb mi), a jo, de jo (?)

dospoals ha dit...

No acabe d'entendre què vols dir. La interrogació final no sé com entendre-la.

Free counter and web stats