dijous, 7 de febrer del 2013

Vós, vosté

Abans de dedicar-me a l'ensenyament als instituts vaig estar formant-me en altres coneixements que no tenien res a veure-hi de bestreta: idiomes, llenguatge administratiu, traducció i correcció, etc. Hui vull fer esment a un aspecte lingüístic ensenyat a l'institut i que té relació amb l'administració: el tractament personal. Quan estudiava per al certificat de la Junta aquest tema, hom deia que el tractament havia de ser la segona persona del plural: vos sol·licitem, vos recomanem, permeteu-nos, etc. Segons els autors de manuals administratius, ha estat sempre marca del català adreçar-se amb respecte amb el vós (igual que fa el francés), però que a força del costum castellà, ja hem identificat el respecte amb la tercera persona del plural: li sol·licite, li recomanem, permeta'ns, etc.

Els manuals de llenguatge administratiu ho tenen clar, però no els llibres de text de Secundària i el DIEC (mireu l'entrada de vós-vosté). Quan parlen del tractament personal sempre posen com a respectuós tant el vós com el vosté. El fet és que si els manuals d'administració bandegen el vosté per poc genuí i per reivindicar el llenguatge administratiu català, per què els llibres de text d'institut el mantenen? Aquest fet lingüístic, el sabem tots els docents? I els que el sabem, el posem en pràctica? Per últim, podríem igualar com a falta el tinc que i el vosté?

4 comentaris:

Anònim ha dit...

repassa la lliço

dospoals ha dit...

Doncs l'hauré de repassar.

Anònim ha dit...

Diria que s'hauria de dir i d'escriure "que no hi tenien res a veure". Sembla que al "vos" li passa la mateixa que al "hi", pronom feble, dèbil i malaltís. Jes

dospoals ha dit...

Gràcies. Ja ho he corregit.

Free counter and web stats