dimarts, 21 d’abril de 2009

M'encanta

Encantar és un verb transitiu: hom encanta les persones. Quan hom encanta algú el treu fora de l’estat normal. Als nostres dies, tant en l'àmbit col·loquial com en el general de la llengua, hom fa servir aquest verb de manera intransitiva, com un sinònim d'agradar.

Li agrada l’arròs.
Li encanta l’arròs.

El meu dubte és, ¿per què encantar, verb transitiu i medieval, ha passat a ser intransitiu en aquest cas? Jo he pensat que, per influència d’agradar que duu el pronom li, ha fet que encantar duga també aquest li. Ara bé, repense jo, ¿i si el sentit intransitiu aquest d’encantar és una interferència del castellà? ¿És possible que els primers que van introduir aquesta accepció intransitiva (escriptors? ) la van fer malament (ço és, com en el cas de leisme tan abundant en el castellà), i als efectes d’açò els parlants han fet un leisme inconscient i induït?

Fixem-nos en els exemples següents, i penseu si no us sona haver sentit alguna cosa d’aquesta, com aquell qui no vol la cosa.

Le quiero-----Li vull
Le ayudo-----Li ajude
Le molesta-----Li molesta
Le preocupa-----Li preocupa

El DIEC2 de moment no ha acceptat aquest ús intransitiu sinònim d'agradar, però el dia que el DIEC2 (o l'AVL) sancione aquest significat, permetrà aquesta intransititvitat normativa o no?

dilluns, 6 d’abril de 2009

Haver-hi

¿Podríem dir que tenim un problema artificial amb el verb haver-hi i la concordança? El català popular, si més no en la variant valenciana, hom la fa i diu sense traumes hi han dos cotxes al carrer. ¿Hom hauria de mantenir la prohibició normativa d’aquesta concordança entre el nom i el verb? Per la meua part, jo faig aquesta concordança i estic a favor de fer-la, perquè de totes les maneres que ho mire, amb arguments sintàctics (per tant poc susceptibles de ser blavers i que s’adiuen al sistema de la llengua) tot m’indica que tenim un subjecte i un OD, i de retruc que és una oració personal i no impersonal (com Plou).

De primer, hom diu que la construcció nominal dos cotxes no és subjecte, sinó OD, perquè fet i fet, un subjecte no pot ser substituït per un pronom feble. Amb la qual cosa, com que es pot substituir, doncs, és un OD, i de retruc no pot hi haure la dita concordança. Hi ha dos cotxes, n’hi ha dos. Doncs bé, si jo dic

Han arribat dos cotxes (n’han arribat dos)
Han eixit dos vaixells (n’han eixit dos)
Existeixen dues possibilitats (n’existeixen dues)
Estan dos amics en un bar (n’estan dos)
Ocorren dos esdeveniments en la comarca (n’ocorren dos)

Atés aquests exemples, en què tots són subjectes, veiem que poden ser substituïts per un pronom feble. Per tant l’argument que els subjectes no poden ser substituïts per pronoms febles queda superat, i s’hi afig un problema més: ¡¿què passa amb el català que sí que pot substituir subjectes amb pronoms febles?!

En segon lloc, i fent servir els exemples d’adés, i amb d’altres que posaré, em faig al qüestió següent:

Existeixen dues normes en el club.
Resten dues peguntes en l’examen
Estan dos amics en un bar.
Romanen dos cotxes intactes.

Vists aquests exemples, queda clar que són verbs estàtics i tenen com a subjecte normes, preguntes, amics i cotxes. ¿Per què quan canviem tots aquests verbs pel verb haver-hi, s’han de convertir els dits subjectes en OD, si haver-hi és també estàtic, i semànticament, no té el significat ja de posseir, sinó d’ésser? Per exemple, si hom diu, hi ha dos hòmens en el bar, quin significat hi ha en hi ha, el d’ésser o el de tenir?

Al remat, he dit que ho explicaria des de dins la nostra llengua i pense que ho he fet. Doncs bé, uns quants que diuen que hom no pot fer la concordança, empren arguments d’altres llengües, i diuen que el castellà no la fa perquè no hi ha plural de hay. Bé, això és cert a mitges. Normativament, no n’hi ha, però hi han parlants que la fan: poseu al Google hayn i després d’esporgar les males transcripcions del verb en subjuntiu hayan, comprovareu que hom fa la concordança en plural. Per tant, que el castellà normatiu no la faça, no vol dir que els parlants, fent ús de l’analogia, no que la facen. Amb la qual cosa, si el castellà i el català populars coincideixen, hom no ha de pensar que és una interferència del castellà, perquè de fet hom podria adduir, en contra de no fer la concordança, ei, si no fem la concordança estem interferits pel francés, que no la fa
tampoc (parlant de manera normativa, és clar, perquè encara no sé francés popular o col•loquial).

Al remat, és un complex de llengua que tenim i caldria superar-lo per raons sintàctiques.
Free counter and web stats