dijous, 25 de desembre de 2008

Ofendre

Parlant del verb defensar, hom em va ensenyar que la forma normativa era aquesta i no denfendre. Aquest verb ha estat difícil de corregir-me i, roda i volta, tant una forma com l’altra han anat alternant en el meu discurs.

Anant al tema. He consultat el DIEC2, i he vist que defendre està acceptat com a variant segona de defensar (i també amb el sentit de prohibició, com en el francés, pràcticament en no ús). Llavors, faré el raonament següent lògic, i que els parlants fan servir quan tenen un dubte de llengua, fet i fet, l’analogia, gran motor de creació i organitzador de llengua.

Si el mot defendre és secundari de defensar, ¿per què les formes ofensar i fensar no apareixen com a primeres de les formes ofendre i fendre? Més encara, ¿per què aquestes formes no apareixen al diccionari? ¿Existeixen? Perquè si més no, ben bé que algú les deu haver creades per analogia, trobe jo.

¿Per què hom ha format un verb d’un participi (defendere-defensum-defensa-defensar) i ha gaudit d’aquest vist-i-plau normatiu, i no accepta, al capdavall, verbs que tenen el mateix fenomen com explosió-explosionar, col•lisió-col•lisonar (potser els verbs aquests no siguen adients al tema perquè no pertanyen al grup –fendre, però segueixen el mateix patró).

(Per a reblar més el clau: entendre-entensar-entensa-entesa. Sembla que entesa ha tingut més sort evolutiva i s’ha mantingut la forma evolucionada, i defensa s’ha mantingut en la manera culta (i no defesa, malgrat que l'he poguda sentir: no l'he defesa bé, la posició. –bé, està la forma devesa, però ací no juga).

dimecres, 10 de desembre de 2008

Què

Mentre treballava el concepte d’OD el curs passat, vaig demanar als alumnes que feren oracions interrogatives amb el pronom què, de manera que en contestar els eixira els dits OD: per exemple, què pintes? Què talles? Què parteixes? Què fas? A l’hora de corregir l’exercici, u dels alumnes (del grup dels graciosets) va proposar: què cagues?

Aquesta pregunta és la cabdal per al dubte que tinc, perquè la resposta que segueix hauria de ser merda, excrements, pilotetes, panderades, etc., però com a parlants que a voltes fem aquesta pregunta, la fem perquè hom responga: cague dur o cague blanet. Així doncs, sintàcticament si mirem la pregunta, ¿la resposta està ben feta? Altrament, si mirem la resposta, ¿la pregunta està ben feta? Ací dur o blanet (o caldós) és un predicatiu i el parell plantejat hauria de ser: com cages? Cague blanet. Fet i fet, si algú demana què el que hom espera és una realitat (un objecte) que s’expulsa del cos, i no una característica de la realitat expulsada.

Atés açò, hom pot trobar aquest fenomen d’encreuament en altres casos, d’entre altres en els verbs costar, valdre o pesar. Què costa això? Vint euros; què val això? Molts diners; què peses? Noranta quilos. En aquestes tres respostes tenim tres realitats (euros, diners i quilos), llavors sintàcticament seria coherent. De la mateixa manera en molt costa això? Poquet; molt val això? No gens; molt peses? Molt, també són coherents sintàcticament amb el que hom demana. El problema sintàctic ve quan fem l’encreuament: què costa això? Ui, molt; molt costen les peres? Vint euros. Ací veiem que sintàcticament estan descol•locats: hom demana un OD i respon un CCQ, i a l’inrevés.

Al remat, el dubte que tinc és: cal ser tan primmirat en aquest fet i corregir els parlants (o més allà, qualsevol obra escrita: novel•les, poemes, articles científics...), i dir-los que cal preguntar o respondre com toca sintàcticament, o simplement deixar-los fer i demanar que hom corregisca l’entrada què del DIEC2 amb un afegitó: quina quantitat. Perquè roda i volta, trobe que aquest dubte pot ser igual d’important que el per i el per a, o el ser i l’estar (més que res per la dificultat de traure’n l’entrellat, tant en els experts com en els parlants, que fan la seua).
Free counter and web stats