Professorat

El lingüista Gabriel Bibiloni ha escrit texts diversos sobre la problemàtica del llenguatge de gènere, dit també del llenguatge sexista. D'aquest conjunt de texts u parla del sufix -at i hi exposa el problema de la interferència amb el castellà. A grans trets, el sufix -at fa referència a un ofici, càrrec o dignitat: rectorat, consolat, etc. i la nostra llengua, influenciada segons Bibiloni pel castellà, ha ampliat el significat del sufix a conjunt o grup de persones que exerceixen una professió, càrrec, etc: professorat, alumnat, electorat... És per això que ell proposa rebutjar aquest ús perquè són conceptes que desmaneguen la llengua, a més a més que la resta de llengües europees que comparteixen el dit sufix, tenen només el significat primer (vos aconselle que el llegiu per acabar de fer-vos-en la idea).

Des del meu punt de vista, puc estar d'acord i alhora en desacord. Podria estar en desacord posant l'exemple del sufix -er, que té significats tan diferents (oficis: carnisser; arbres: taronger; lloc o cau: formiguer), i, de moment, no es desmanega la llengua per aquests significats tan diversos. Així doncs, no passaria res si aquest -at pren aquesta accepció nova.

Altrament, i malgrat aquest primer argument en desacord, em tombe per donar suport al Bibiloni i rebutjar aquest segon significat de què parlem, de conjunt o grup. El fet complicat seria exposar una alternativa de sufix, i la proposta que jo faig és, seguint els nostres prefixos i reivindicant-los envers els distorsionadors, recuperar el sufix -am, que vol dir això mateix, grup o conjunt: paperam, fullam, etc.

Al remat de tot, tampoc ha de resultar tan estrident dir el professoram, alumnam, electoram. Tot depén de la repetició dels mots que es faça, fins que acabe esmussant-nos i ja no ens sone tan malament. Fet i fet, que el castellà ho faça d'aquella manera no ha d'impedir que nosaltres no fem via amb les nostres formes, i com diu el Bibiloni defensar-nos de les dependències. A mi, no em fa gaire gràcia això del llenguatge sexista, però no vol dir que hi siga insensible; així doncs, quan trobe una solució dalt o baix encertada i explicada per la nostra llengua, la faig servir. En aquest cas jo ja faig servir professoram i alumnam en els meus texts. Depén de nosaltres llevar-nos de damunt els complexos.

El qui fóra...

Als mitjans de comunicació, quan es refereixen a algú que ha s'mort o que exercia un càrrec i ara no, fan servir l'expressió següent: en Tal, (el) qui fóra director de l'empresa X; en Tal, (el) qui fóra un gran president... Aquesta manera d'expressar-se és habiutal en castellà : el que fuera...

Ací caldria tindre present el fet dubtós: ¿realment, el verb que caldria emprar no hauria de ser en passat d'indicatiu, i no de subjuntiu? En Tal, (el) qui era director de l'empresa X; en Tal, (el) qui va ser un gran president...

A fora

Tinc un problema amb les preposicions dins, fora, dalt, etc. El català oriental, representat per antonomàsia pels mitjans de comunicació potents com la CCRTV o Elpunt, fa servir una preposició a abans de les que he esmentat adés: per exemple, quan vas a fora, el trobaràs a dalt o està a prop de casa. Un parlant occidental (per exemple, un valencià) no diria mai aquesta a, sinó que faria quan vas fora, el trobaràs dalt, està prop de casa. És d'aquesta manera que aquesta diferència s'ha convertit, al meu parer, en un fet caracteritzador dialectalment: qui diu la a segur que és oriental i si no, occidental (més encara, si el text és clarament occidental i té aquestes a, és una mostra clara d'haver-ho aprés als llibres).

Una raó per què aparega aquesta a podria ser perquè la demana la paraula d'adés: anar, trobar, estar regeixen la a per als complements que vindran després. Potser per això, s'ha introduït també per a aquestes preposicions dins, fora, etc.

Al remat, el dubte que tinc és saber com manejar el tema de la a, si corregir aquesta inclusió o no. Si es guanya alguna cosa posant-la o no.

Meridià

Quan estudiava el batxillerat, la meua il·lusió era fer periodisme. Tanmateix, per raons econòmiques, vaig haver de deixar-ho córrer, però també per pràctiques: jo el que volia era fer literatura en català i se'm va ocórrer que el millor era mamprendre filologia, que no pas periodisme. Amb els anys he comprés que ha estat un encert, perquè amb la filologia he adquirit recursos per a escriure i reflexionar sobre la llengua, i a més a més no em sent avergonyit de vore com els periodistes es carreguen la llengua, no només per les interferències lingüístiques (dites altrament barbarismes), sinó també perquè molts periodistes, per raó de voler innovar en la llengua, estan fent unes barbaritats impressionats (i no hi ha ningú que els pare els peus): i és d'aquest supòsit de què vull parlar.

Als meus alumnes els dic que cal anar amb alerta amb els mitjans de comunicació perquè fan uns empastres impressionants i si hi ha algun que vol fer periodisme li dic que faça el favor d'anar amb compte. Vos exposaré quatre casos de llengua trobats per la televisió, però abans voldria esmentar dos clàssics (perquè també m'he adonat que ja els intel·lectuals i els polítics també van darrere dels periodistes sapastres).

Meridiana claridad vol dir Claredat clara.

Guanyar 1 a 0 no és una victoria pírrica, és mínima.

Ara els tres casos:

Durant els Jocs Olímpics (i no les Olimpíades) de la Xina, al teletext d'una televisió castellana vaig llegir que l'equip rus femení de basquet havia genocidado la selecció espanyola. Fort, oi?

Ara és molt habitual sentir a parlar de remeis pal·liatius, i, als periodistes esportius, els agrada molt dir que un equip ha aconseguit una victòria sin paliativos: si de cas, seria més adequat (estirant molt el significat del mot en aquest context esportiu) que un equip ha rebut una derrota sense pal·liatius).

Un altre cas apareix en una competició de bobsleigh, en què un competidor, per culpa d'un trabucament del bòlit, arriba a la meta per la inèrcia. El comentador va dir que evidentment el temps no hi feia res perquè havia estat paupèrrim. Cal dir que s'ha estés el costum de dir, quan un temps cronometrat no és bo, doncs, que ha estat molt pobre. Des del meu punt de vista, quan es tracta de temps al mínim possible, el que caldria emprar és roín o pèssim (si hom vol fer servir el superlatiu llatí), mentre que per a les distàncies al màxim possible, sí que seria encertat dir pobre (o paupèrrim) per aquesta raó de ser poquet en la marca. D'aquesta manera hi ha varietat lingüística en les consideracions de les marques.

El darrer, que m'ha deixat de pasta de moniato, deia que alguna cosa (les aigües d'un riu o d'una piscina, no ho recorde bé) tenia una prístina temperatura. En aquest cas, supose que volia dir fresca, perquè del que recorde parlava d'una competició de natació. Però és clar la gent fa servir prístino en sentit de clar, transparent, per exemple, aguas prístinas. Vés a saber com se li ocorre fer aquest encreuament tan estrany de claredat i de temperatures. Per cert, i vos ho deixe per a vosaltres, si penseu que les aigües d'un llac de la selva tropical són prístines per clares, fresques i transparents, mireu ací.

Damunt i davall

En el grup de les preposicions la manera d'actuar els parlants de les llengües moltes voltes és la d'establir oposats o complementaris: dalt i baix, dins i fora, amb i sense, al llarg i a través, etc. Ara en aquest cas, parlaré del parell damunt i davall, i si bé fa uns mesos vaig parlar de damunt, en referència a sobre, ara completaré aquell text amb l'oposat davall.

Tornant a aquell curset de Conselleria que hi feia referència, l'Abelard ens va fer l'esquema següent:

dalt i baix, damunt i davall, sobre i sota

i del seu pensament vaig entendre, i de retruc em va agradar, que:

sobre i sota són preposicions abstractes, intel·lectuals, és a dir, que sobre té un significat en relació a (un llibre sobre física, enraonarem sobre el tema de l'avortament) i sota té un significat de domini (estava sota les òrdens del capità, sota el seu poder es van assassinar xiquets).

També vaig entendre que l'equivalent de damunt és davall, i que la relació que s'estableix és la de contacte, ço és, que les coses que estan damunt o davall han de tocar l'objecte. És així que el llibre està damunt la taula, he deixat les ulleres damunt la cadira; he trobat un xiclet davall la taula, l'ocell escalfava la cria davall l'ala.

Al remat, dalt i baix impliquen alçada però no amb contacte, i de retruc implica possibilitat d'abastar l'objecte o de ser-hi a tocar (i ací podeu posar tots els graus de proximitat que vulgueu). Així doncs, ells estan dalt la muntanya, els músics es posen dalt l'escenari (podria ser damunt, és clar, però ací el sentit és que hi ha alguna cosa que ens fa de barrera i no podem assolir-los, per a la qual cosa és menester pujar-hi); el gat està baix la taula, hem fet la falla baix la mar (he posat a postes aquest baix la mar, perquè ens adonem com podem ser de precisos i rics amb la llengua i no en som conscients: a Dénia hi ha una falla que es diu Baix la mar, i no vol dir que estiga submergida, sinó que està en oposició a dalt del castell, barri antic del poble; aleshores, per a referir-nos que està submergit l'objecte es diu que està dins la mar o en el cas aquest, davall la mar, perquè hi ha contacte, sense que açò implique que estiga molt profund, per a la qual cosa caldria dir està al fons la mar).

Potser creureu que és molt enrevessat, però m'he adonat que és molt pràctic. A partir d'aquella xarrada el meu propòsit ha estat reflexionar-hi i continuar aquesta distinció en els meus escrits (evidentment, algun se m'escaparà, perquè la inèrcia és mala) i fet i fet, voldria comentar-vos que hi han llengües amb distincions semblants. Per exemple, en l'alemany, auf i über tenen el mateix comportament, però la primera té un sentit de contacte i, i la segona té el sentit de sense contacte.

Els meus dubtes són: és enriquidor per a la llengua mantenir aquesta mena de distinció, o cal agafar la proposta de la TV3 simplificadora de sobre i sota per a tot? ¿Aquells qui treballem amb la llengua, pel fet mateix de ser-ne experts, hem d'esforçar-nos a fer aquesta mena de distincions, o no paga la pena?

Se i es

A la Marina, i supose que a la resta del país, de manera corrent, hom fa servir el pronom feble es (reforçat) davant de verbs que comencen per s i ce i ci. Quan vaig arribar a la facultat em diuen que en aquesta mena de situacions hom ha de fer la forma plena se. Per tant, a fer servir aquesta forma: se sent.

Mireu, després de deixar la carrera, de sentir altres lingüístics i de reflexionar jo mateix, jo torne a fer servir la forma reforçada. Tanmateix, a mi, m'agradaria saber per què hem de fer servir la forma plena: però una raó bona, bona. No s'hi val dir que per a evitar cacofonies, perquè aquest argument es desmunta dient que la mateixa cacofonia es fa amb me muir o te toques, i aquests continuen sent reforçats.

Aprendre

El text de hui no és un dubte: és una reflexió pel que fa a les males traduccions al català (i de retruc per convivència, al castellà).

Reprenent el tema de saber i conéixer ja exposat un parell de voltes ací i ací, voldria explicar un fet lingüístic relacionat, que ocorre en anglés, i que ja he trobat en castellà unes quantes voltes. En anglés el mot learn significa aprendre, però també s'utilitza, per exemple en la premsa, quan algú s'assabenta d'alguna cosa (Unfortunately, many consumers learn that their identity has been stolen), o ha arribat a tenir-ne coneixement, fet i fet, el que en català diríem saber de (To learn more about these steps and more, visit the XXXXXX). Si fem les traduccions, ens sonaria estranyíssim dir: Dissortadament, molts consumidors aprenen que llur identitat ha estat robada; Per a aprendre més sobre aquests passos i més, visiteu XXXXXXX).

Doncs bé, com ja he dit abans, en castellà ja podem trobar aquestes traduccions de learn per aprender quan seria tener noticia o saber de. El primer el vaig trobar en una columna esportiva sobre Fórmula 1 (i ací he de demanar disculpes, perquè he perdut la cita: només puc dir que era del diari El País, d'un diumenge al principi de començar-se el campionat, quan Fernando Alonso encara era a Renault l'any 2009). El segon queda prou clar en la foto.